Tavernes i la CasaCalba, cosmopolita en el món dels mots i de la paraula

 

Xavier Aliaga i Rafa Gomar presentats per F. Bononad

La paraula, amiga i els mots solts en una nit de calor, al ras d’un corral, amb llums difuminades per a celebrar unes justes literàries entre dos escriptors, dos Premis Andròmina:  Xavier Aliaga, de València, contra Rafa Gomar, de Gandia. 

Partien d’una sinopsi i cadascú havia dit la seua: un conte oferit per primera vegada i on cadascú llegia el de l’altre. O podia dir-se qui era l’autor  i qui el lector, tot pel gaudi d’un públic molt foraster, amb una atmosfera més que suportable gràcies a una birra a la garjola. I després llegiren un conte seu i, per a més, llegiren un conte dels autors que més els agradava.  

Dels tres actes presents a Tavernes la nit del dissabte, hem estat a la paraula i l’hem sentida després de sopar amb artistes de les lletres, tres. Però si menjar m’agrada que puc dir: “ sí, tot ho deixaria, per una  poesia tan alegre i cortesana, tant rica en romanç, àdhuc sextines que tants alumnes de tants col·legis hagueren estat orgullosos d’escoltar-la”. 

La paraula justa i medida, que diu i aclara , com el Romancó d’ Anna Tirant, o el Furgatori, de Josep Pedrals i Quim Porta. ¡Vaja treball! Ni a l’òpera... posat gestual amb ritme poètic i intent de cant, tot a una, sense el llibre a la mà, dominat per la cadència, ara si ara també , de no deixar-se un mot sense la entonació justa.  Paraules  que ens va fer sentir, a la gent triada, en una nit de quasi estiu a un corralot, el que no podran sentir mai més, i més quan no era producte d’una actuació enllaunada. Ens van fer sentir la llibertat que al cercle de Praga es mamava. Només podíem esperar eixir en processó amb una flor a la mà i que ens digueren on llançar-la.

Josep pedrals i el seu alter ego Quim Porta

I com no, agrair els  amics i les  amigues de Francesc Bononad, que fan possible-  amb els seues fills que entren i surten amb sons guturals, principi que dominaran i actuaran a bé amb els mots que han mamat a la CasaCalva - que els assistents tinguem el record d’una gran diada. I el record no siga per ser la diada en què han intervingut tots els espanyols , vaja desgràcia!!, si no per poder dir: “Vam estar a la CasaCalva. Era una nit plàcida amb uns artistes que amb fantasia, feren dia de la nit”. 

I ho diguem: paraula que tornarem al cercle, a la casa del Carrer Cervantes (Carrer la Serra pels vilatans senzills com nosaltres), ja veieu, amics, a la part del sol, nomes entrar al carrer, quan agafes el Carrer Barranc com a pujada. Dels tres actes, hem agafat la paraula, la dansa, d’una bona amiga, Pilar, i el cant simfònic d’un bon amic, Vicent. Ho contàvem , només acabar,  a quatre amics i ara ho contem als nostres lectors de la Cotorra.

-