Confinament 49

Confinament 49

 El saber científic no pot saber i fer saber allò que és el vertader saber sense recórrer a l’altre saber, el relat, que per a aquell és el no-saber, mancat del qual està obligat a pressuposar per sí mateix i cau en allò que condemna, la demanda de principi, el prejuí.

La condició Postmoderna. Jean-François Lyotard

 

La Memòria

I 

 

L'escriptura, una constant en l'evolució i Història de la Humanitat

 

L’escriptura és una reserva de memòria que, per quan tinga barrat el pas lliure al cap o la sang ja no li siga força de succió suficient per tal d’impulsar-la amb la satisfactòria energia i freqüència perquè els quants enviats ho siguen amb la necessària successió sintagmàtica de manera que les escletxes entre ells no impedisquen la cohesió mínima per extraure sentit, un sentit diluït si es vol, però encara recognoscible pel comú, començant per u mateix, aqueixa mateixïtat que haurà de conviure, segur, amb l’alteritat en què s’ha convertit, tard o d’hora, com les entranyes de la serra, s’exhaurirà, i si aquella, l’escriptura, n’és el cofre on l’abeurador d’aquesta, la memòria, s’ha de proveir, no oblidem que esgotada la font el llenguatge es perd, la condició de ser, el mitjà segons el qual hom està al món i s’assegura una pertinença que la terra permet just el temps en què a través d’aquest ens deixa mostrar-nos a la tènue llum del clar del bosc i existir temporalment, altrament seríem ja i únicament ens, no destinat a la mort, particularitat del ser, sinó acabada criatura retornada en vida a la terra, gairebé un útil sense ús, d’aquí que escrivim, no per a ser llegits sinó per a ser parlats pel llenguatge que ens acull encara devora la font de la memòria, la fantàstica creació de l’humà que en aplegar en la singularitat d’allò que ha de ser, el que fou i el que és, simula ser un ésser que, com en els grecs era habitual, s’ajunta amb el déus que no escriuen però sí que escolten aquestes paraules.

II 

 

 

El Passeig i l'Orxateria Franco (o de la Farta)

 

 

Recorde les vesprades d’hivern de nin, el món del passeig a l’altra banda del finestral, els jocs a l’abast, el baló, la bici, les boletes, voltar els arbres amb les botes d’aigua, com anar en barca per un remot paisatge amazònic, les fulles de les acàcies encatifant aquella superfície tan irregular i dolorosament coneguda per les extremitats, colzes, genolls, tantes vegades ferides pel contacte, caigudes del córrer a l’encalç de la pilota de futbol, esllavissades de les rodes en les corbes humides de la bassa, cara nord, el silenci, ningú pel carrer, la mare atenta, qui sap si fent calça, ordenant i planxant la roba, guaitant el sopar o assegurant-se que tot estigués en ordre en arribar l’home del magatzem, el partit pendent a la porteria de l’Astòria, que l’opció de les monges quedava segellada, el temps que esgota opcions en avançar, l’impermeable al cos, la pluja que amenaça sense decidir-se del tot, cap cotxe ni cap moto travessa l’horitzó sonor, la calma és més que absoluta, quasi paralitzant, els gestos i els moviments, si no és que hi ha agrupament d’ànimes a l’aire lliure, esdevenen al ralentí, més enllà de les bardisses, el món de la vorera de migjorn, Casa Gallo il·lumina el món, però allò és un lloc de majors, màquines i billars, un món de sexe masculí, sempre ho fou, Cal Pebrerogero, en canvi, ho és de l’àmbit dels adults, en aquest cas de sexe femení, hi tinc un amic que no es deixa veure molt, van i venen consumidores d’espècies molt especials, unes i altres, els bars que afiten els marges són plens d’homes que ajusten els envits perquè l’hora del sopar no s’allargue més del compte, la fosca avisa tot i imprimint més intensitat al silenci, el pare estarà per entrar a casa, de la feina, de la plaça, tothom se’n va al cau, i jo que em desperte de la somnolència dels jocs d’aquesta tarda d’hivern. 

Anys 70/80: Part est del passeig i el cinema Astoria,  les portes del qual feien de porteria de futbol

III

Aquest projecte també és acumulatiu, com el de la ciència, i posa l’accent cada vegada que narra en les novetats que justifiquen una modificació del sistema sencer i, també, conté un estil, que és la cadència amb què els fragments incideixen en la durada de la respiració, del metre, i un i altre, accent i metre, per ésser un propòsit temporal, variable en el transcurs del seu ser, imposen un ritme que serà, finalment, allò que la memòria conservarà quan haja partit de retorn a la terra, quan d’aquella no quede senzillament res, ni el record d’haver romàs tot el temps del món, del seu món, pròxima al nucli, i aleshores, com en els relats dels joglars, des del primer grec, malgrat ja no continga existència, esdevindrà repetició inlassable, infinitament idèntica a ella mateix, un text on l’alteritat s’haurà deixat mostrar sense interferència, sense traducció, sense intervenció, feta ens perpetu, una mena de màquina celestial que fins i tot els déus envejaran, tan posats com estan a suportar en les accions humanes fracassos consecutius, en definitiva, la memòria i la vida que la va construir dignes de romandre devora les marques dels límits que afiten Terra i Món, allà on l’escriptura comença a ser una reserva d’aquesta.

 Josep Franco i Giner