PUNT DE VISTA: "La profunda religiositat del sentit de l'humor" per Sico Fons

     

 Algunes persones molt properes a mi, m’han recriminat recentment que siga capaç de fer vídeos, difosos per les xarxes i textos que podríem qualificar com a histriònics, expressant-ho de manera suau. Vaja, i en altres paraules –meues, i no d’aquestes persones–  que a voltes faig una mica el pallasso.

 Jo, sense massa convicció – val a dir– em defenc dient que en aquesta vida s’ha de tindre sentit de l’humor i que la realitat és tan absurda, que no te la pots prendre seriosament. Almenys, no sempre.

 No sé, potser jo m’hauria d’haver dedicat a ser un còmic a l’estil del Xavi Castillo o el Quim Masferrer, perquè sí, és veritat; m’agrada, quan m’alce de bon matí, mirar-me a l’espill i burlar-me de mi mateix, I de tots en general (ací cal matisar que la burla envers el proïsme sempre m’ha agradat expressar-la des d’un cert respecte i educació. Amb ironia, que se sol dir. Deu ser per allò de la solidaritat i la companyonia que sentim per tots els que estan dins del mateix club).

 Sobretot però, m’agrada burlar-me de tot plegat. Jo crec que, Déu, si existeix, ens va crear i de llavors que encara no ha parat de riure-se’n; de fet, sospite que contràriament al que diuen els Evangelis, el seté dia no descansà, sinó que està baquejant-se de tant de riure-se’n. Quina panxada, tu!

 Així doncs, conclouré, si algú s’ha sentit molest per la meua disbauxa i els meus destrellats, pregue que accepte les meues disculpes. Tampoc podem aspirar a què tots compartisquen el nostre ideari vital.

 I quant als altres, els que comparteixen el meu sentit de l’humor; no res, a gaudir i a viure pensant, elucubrant i cercant el goig de la vida; que com se sol dir, són quatre dies.

 

Si no hi ha humor, no hi ha res.

Nota: Entre nosaltres, i ara que no ens sent ningú. Tu i jo sabem massa bé que Déu no existeix i que és una invenció humana, però deixem-lo estar en la seua plaent inexistència. És tan bo pensar que tot té un sentit i un perquè!

 Tots coneixem, però, massa bé una certesa, que tots acabarem igual –no cal recordar com ni de quina manera– i que l’ésser humà és alhora, gràcies a la nostra intel·ligència, la més afortunada i la més dissortada de totes les criatures que poblen aquest planeta.

 I després de saber això, que ens queda? Déu? Afortunats aquells que hi creuen! L’amor? La pau? La cultura? Per a mi, sens dubte, el sentit de l’humor. No ens promet, com les religions, la immortalitat, o com la política, un futur millor; però ens hi riurem més a gust!

Salut, companys... i companyes!  I per cert, bon estiu!

 P.S. Ja ho tinc clar. Jo, quan siga major i adult, vull ser pallasso. Vos recomane la lectura de la novel·la “Opiniones de un payaso” de l’escriptor alemany Heinrich Böll ( no he trobat mai una traducció a la nostra llengua).