En el gènere humà únicament els individus i el curs de les seues vides són reals; i els pobles i la seua vida, meres abstraccions.
L’any 2003 Camps es va encarnar en algutzir d’Aznar i tot d’una va nomenar ambaixador de la Comunidad Matas per estalviar sola. Aquest substituïa en el càrrec Sant Vicent Ferrer. Un ambaixador ideal per un país ideal. Mentrestant, l’aristòcrata Aguirre adobava els magraners. Eren els temps de la glòria enrajolada, del fusell centralitzador, dels màxims de la genuflexió envers aqueix Estat tan poc laic, remotament civil i gens democràtic en què vivim. La Comunidad era el bressol de l’eix que travessava la Manxa i s’endinsava a la Mediterrània, i cappare d’aqueixa idea d’Estat. Una mena de passador que paralitzés qualsevol moviment imminent al nucli de l’antic estat del Sant (estatut català de 2005). Desvetllat el rovell de sota el carro (Gurtel / Arena / Púnica), la inconsistència del xassís, la gent va insistir a passejar-se una mica més en aital ruïna, la calessa de la coentor, fins maig de 2015.
Ens han deixat fets Xauxa. Som Comunidad, sotmesa econòmicament i ideològica a un centre ben poc dialogant, ignorant absolut de la Modernitat, que malgrat el comerciant de la cita s'havia de transitar. Una mica encara deficitaris d’usos i maneres plenament cívics i raonables. Basta recordar que la nostra llengua –qui la parla- és assetjada encara, malauradament. L’imaginari col·lectiu s’ha de construir. Del total en depèn la cultura, en el sentit de progrés col·lectiu. S’ha de vertebrar territorialment una idea de País. És una qüestió de formació. Una societat civil que use l’ésser valencià per construir-se el seu propi arxiu, podrà aspirar a la transformació. Utilitat general i no mercadeig d’uns privilegiats, doncs, és el que s’ha d’exigir el grup com un objectiu indefugible. I això implica canvis estructurals de les normes, del discurs. No són suficients ja els canvis conjunturals que es puguen percebre. Han de ser benvingudes –i ho són- les accions que assenyalen usos de la gestió pública diferents. Per primera vegada se’n parla, perquè s’actua, de les condicions de possibilitat mínimes per dibuixar el marc: les lleis. Hem de ser conscients que els enemics de l’ús del poder públic en favor de la llengua pròpia i de les majories socials no s’aturaran fins recuperar-lo. Prendre consciència, aquí, necessàriament implica fer-ho en la nostra llengua. Perquè està en joc si és possible ser valencià a la Comunidad, exercir de ciutadà en valencià. Els drets lingüístics. El camí al clar del bosc. Tenim el dret i l'obligació de refer-nos, en tots els àmbits. És una tasca transversal.
Quan el Sant ens va deixar i va decidir de fer les Bretanyes, qui sap si a la recerca del Greal dels valencians, no podia saber que el camí que transitarien les nacions, amb més o menys fortuna, des dels temps de Maquiavel, per separar-se de la natura divina i entrar en la cultura, per fugir de les fosques i assumir el progrés de l’esperit (cultura), ens seria negat. De moment. En allò que el Sant i els seguidors del màrtir (antic algutzir) han dissentit sempre és en l'ús del català; avui divergirien també en la necessitat urgent d’una Llei Valenciana d’Educació, per entrar en matèria. Una cosa i l'altra fan del dominic un personatge contemporani més pròxim a Marzà que als acòlits de Cañizares. Segur. Una ditada del Sant ja ens aniria bé per obrir el fermall del País Valencià, que el conseller d'Educació ja prova de fer. D'aquí les envestides rabiüdes i interessades del PP, que el Sant desaprovaria absolutament. I déu n’hi do com rebrien!
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada