 |
A
aquestes altures de l’actual situació política hispànica, gosaria dir
jo que, si una cosa ha tret a la superfície el diguem-ne “problema
català”, són tots els dimonis interiors que durant dècades ha intentat
ocultar el règim borbònic, o si ho preferim dir d’una altra manera,
l’anomenat Règim del 78. De virtuts, però, i que jo sàpia, no n’ha tret
cap.
La modèlica i exemplar transició espanyola, volia fer-nos
creure, precisament, això, que era modèlica i exemplar en la seua
democràcia i en la seua modernitat. Per fi Espanya entrava dins
d’Europa, continent civilitzat, pròsper econòmicament i encomiable com
cap altre.
Els mitjans d’informació espanyols afins –que són
pràcticament tots o, almenys, els més importants– s’han esforçat a
bastament a palesar-hi el tarannà pregonament constitucional i, per
tant, democràtic del règim sorgit i parit després de la mort del
dictador Francisco Franco.
Però, ai las! en les situacions
complicades i difícils, es quan hom veu molt sovint, el veritable
caràcter de les persones, o els governs, en aquest cas... o els partits
polítics... o les societats.
El Govern espanyol, davant d’una
situació tan complicada –ho hem de reconèixer– com és la de què gran
part del poble català desitge i demane la independència, s’ha deixat de
miraments dialogants i civilitzats i ha tret totes les seues cartes
amagades dins del calaix –no gens ple de teranyines– dels “yugos y las
flechas” del general Franco.
A saber, repressió brutal i
violenta de les forces de seguretat el passat 1 d’octubre contra la
població que només pretenia dipositar el seu vot, de manera pacífica en
un referèndum que seria tan il·legal com voldrà el Govern espanyol, però
que en definitiva era sobretot això, un referèndum pacífic.
Ha
empresonat tots els líders socials i polítics que ha pogut, ha sancionat
econòmicament tota la gent dissident, ha mentit, ha tergiversat i
manipulat informacions, i n’ha silenciat d’altres de manera interessada i
mesquina.
Ha aplicat, ja ho sabem ben bé, el ja famós article 155 per tal de neutralitzar definitivament el “perill separatista”.
I a banda de tot això, ha començat a culpabililtzar del que ells
anomenen “adoctrinament”, l’Escola catalana i la TV3. cosa que, vés tu
per on, també pareix afectar les Illes Balears i els País Valencià.
L’ofensiva mediàtica, sobretot, contra l’Educació Pública d’aquests
tres territoris, té un clar objectiu: demostrar que tot els “mals
independentistes” vénen d’ací, i per tant, cal acabar amb l’ensenyament
en la nostra llengua i amb la nostra història i “espanyolitzar”
definitivament les generacions venidores. “Espanya –és a dir, Castella–
una, grande y libre”.
La repressió brutal i l’ús de la força
–tant física, com judicial, com econòmica– sempre poden anar bé per tal
d’assolir els objectius que es desitgen; sobretot si aquesta força
s’exerceix contra una població desvalguda i sense grans mitjans de
defensa. No hem d’oblidar pas que aquest afer és, en realitat, una
lluita entre David i Goliat.
L’Estat espanyol té al seu favor
un exèrcit, una policia, uns jutges, i el vistiplau dels seus socis
europeus (sí, aquella mateixa Europa que pretenia fer-nos creure que
defensava certs valors ètics i democràtics, quan en realitat, no és més
que un club d’estats privilegiats que tot just lluita pels seus
interessos econòmics i polítics)...
i Catalunya que té? Només la voluntat d’un poble i el desig de llibertat.
No sabem si això serà prou per a vèncer l’ira i la prepotència de
Goliat, però compte, perquè si més no de moment, tot aquest tema ha
servit per obrir la capsa de Pandora i traure a la llum tot el
franquisme i el feixisme que mig amagat sota la flassada de l’actual
partit en el poder, ara ha reviscolat tot farcit d’odi i violència i més
fort i impune que mai.
Aquest reviscolament del feixisme pot
posar en perill, no només la democràcia espanyola, sinó també la pretesa
essència d’aquell vell esperit europeu nascut després de la II Guerra
Mundial.
Així doncs, tenim ací tres fronts que no sabem per
quins viaranys acabaran anant. Per una part, el revifament del feixisme
més bròfec i violent; per una altra, l’Europa dels socis econòmics que
després del suport a les accions repressives de l’Estat espanyol, està
més en dubte que mai; i finalment, l’Europa dels ciutadans i dels pobles
que encapçalat per l’independentisme català, podria estendre una
revolució pacífica i democràtica a tot el continent.
La taula està parada, vorem com acaba el dinar.
Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor.
Imatge: Tercera información
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada