L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 3.334
PÀGINES LLEGIDES EL DARRER MES:
75.650

diumenge, 5 de febrer de 2017

PUNT DE VISTA: "Comentaris sobre la cassalla" per Sico Fons

Iniciem avui la col·laboració de l'articulista i novel·lista Sico Fons a l'apartat "Punt de Vista". Confiem que siga llarga i fructífera, i estem desvanits de comptar amb eixe punt de vista amb la qualitat literària del novel·lista valler, sense oblidar que sap tocar els temes d'actualitat amb eixe humor tan socarró i nostre, fent-nos dibuixar un somriure i fent agradívols els escrits més aspres.
Com sempre hem dit, estem oberts a qualsevulla col·laboració, grandària un foli o poc més, i identificació real de l'autor, que podeu enviar al nostre correu electrònic

                                                                            --- 

           Comentaris sobre la cassalla per Sico Fons


Tot recordant els anys que em vaig passar treballant a temporades en el Midi francés o Occitània, em ve al cap una anècdota (o succeït, que deia la meua iaia) que en aquell moment em va semblar curiosa i que ara em servirà per a encetar el tema que he escollit per aquest escrit: la cassalla.

Un dia em vaig trobar pels carrers de Saint-Gilles (Nimes) el Voro, un alzireny que fins feia poc collia albercocs a Château Perouse, la mateixa empresa on treballava jo; i ara, potser, començaria al cap de poc a collir pomes per a un altre mas de la zona. El cas és que me'l vaig trobar més content que un gínjol i és que, em va confessar, s'acabava de fer un parell de cassalletes en un bar pròxim de les que ell anomenava "sopaores"; és a dir, que li feien entrar la gana justeta per a començar a sopar tot contentet però sense passar-se'n. "Però home", li vaig dir, "no em digues que ací també coneixen la cassalla?". "Sí, home", em va contestar ell amb l'erudició que et donen la vida i els anys, "I ho vaig descobrir per casualitat. Ja saps tu que fa anys que vinc ací a treballar tots els estius.

Un dia vaig vore en un bar una botella que duia en l'etiqueta el nom “Cristal. Anís sec”. I els francesos se la bevien com si fóra Pastís o Ricard, és a dir, mesclada amb aigua. Però vaig vore en un raconet de la botella el nom del fabricant, Limiñana. I de seguida vaig saber que allò era una botella de cassalleta valenciana. A mi no me la peguen tan fàcilment, he, he... Per ací hi ha molts valencians treballant i vivint; és normal que porten, a part de les maletes i els fills, les paelles i la cassalla". Quan va acabar de dir això, em va mirar amb ulls d’irònica i enigmàtica, per a mi, complicitat.

Jo, alhora, em vaig quedar mirant la cara de desvanida felicitat del Voro i em vaig posar a meditar sobre el tema de la cassalla que per a molts valencians és una espècie de beguda nacional. 

 Doncs el cas és que jo crec recordar haver sentit als meus pares (bé, en realitat a mon pare només, que aquestes coses formen part de la tradició cultural masculina, no de la femenina) que aquesta beguda abans era coneguda a tot Espanya i que el seu nom ve d'un poble andalús que es diu Cazalla de la Sierra, que tal volta, dic jo, fou el primer a comercialitzar aquesta beguda que tants estralls fa en la gent que n'abusa.

I cal dir, per cert, que jo recorde que les persones majors del meu poble es bevien també la cassalla barrejada amb aigua com un refresc, i que això de beure-se-la a seques és un costum modern de les noves generacions sempre tan valentes i temeràries.

I ara que ho pense, recorde que vaig treballar una temporada amb un xicot búlgar, collint taronges, que m'assegurava que al seu país també n'hi ha, de cassalla, però amb el nom de Mastika o una cosa semblant. I que també els grecs la coneixen.

I després d’aquest llarg preàmbul, passaré a parlar del que, realment, volia exposar ací. Quan observe com la consumeix la gent o certa gent a Tavernes i altres pobles de la contornada, trobe que estem davant d’un vertader problema de salut pública. 

Aquesta beguda tan valenciana, sol tindre una graduació molt alta (més de 40º) i molts (hòmens i dones) se la fan a seques diàriament als bars de Tavernes (redéu, quin nom més ben posat!). He vist gent que se’n fan 3, 4 o més, en una vesprada o de nit; i normalment, acompanyada de cervesa. I, amb tota seguretat, també fan el mateix a migdia abans de dinar. I això tots els dies. Tots. Tots els dies de la seua vida. Ja ens podem imaginar les conseqüències que té açò per a l’organisme; per a l’estómac, per al fetge, per al cervell, i per a la salut en general. Per no parlar de l’addicció que el seu consum pot crear. També cal dir que aquest alcohol fomenta l’agressivitat, verbal o física, propiciant així moltes bregues, insults i problemes d’ordre públic. He vist gent transformar-se sota els efectes d’aquesta beguda i convertir-se en el que podríem anomenar uns males bèsties. 

Jo no em crec ningú per a dictaminar com s’ha de divertir la gent o com trien destruir o malmetre les seues vides. Cadascú, en principi, és ben lliure de suïcidar-se com vulga. I sé massa bé que consumeixen cassalla perquè és una droga amb un efectes euforitzants molts ràpids, és barata i és legal. Però em pregunte per què aquesta droga és permesa per les autoritats i no altres com la cocaïna, l’heroïna, la marihuana o l’amfetamina. 

 Misteris de la vida... o de la societat!

Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor. 
                                                                                                                 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agradat Sico. Com tots els llibres que has escrits així com les col.laboracions en revistes i periódics. L'enhorabona!!!

Anònim ha dit...

M'encanta sempre Sisco. Sobre el text, dues cosetes per a la reflexió. Com les festes tradicionals i no tan tradicionals han esdevingut en una simple excusa per emborratxar-se i no parle ja solament de la cassalla. I segona, que possiblement siga la causa de la primera, com l'alcohol s'ha convertit en la fugida cap endavant de milers i milers de joves que cada cap de setmana es beuen els problemes d'un sistema educatiu deficient, d'una falta d'atenció per part del pares que sols tenen temps de treballar i arriben morts a casa, d'un panorama laboral dessolador, i tants altres problemes socials que es beuen en forma de cassalla o altres begudes barates tots els caps de setmana. I em sembla a mi, que el govern els prefereix així que no manifestant-se per demanar solucions a tots eixos problemes.

Entusiasmat per poder llegir-te ací també.

Veïna ha dit...

Dues coses: La primera, jo també recorde que mon pare es prenia la cassalla amb aigua, que prenia aleshores un color blanquinós; i en frança durant l'época en que erem emigrants econòmics es feia pastís amb aigua ( que es feia de color goguenc).
La segon és que pense que s'ha passat de la cultura de l'esforç i de fer el que calga per guanyar-se les bajoques, com anar a collir albercocs al Midi, o montar cotxes a a quasevol fàbrica d'Europa a demanar diners als pares per a bufar-se (o prendre altres drogues no tant legals) totes les setmanes, "porque jo me lo merezco", encara que no hagen fet mai res per a mereixer-ho. Ni estudien, ni treballen, ni fan res per a canviar una societat injusta. Bé eixa és una part de la joventut, malauradament cada vegada més gran. Perquè l'altra la més preparada de tota l'història d'Espanya ja està donant fruits....... a l'estranger.