ARTICLE D'OPINIO: La reforma laboral

La reforma laboral no és subjectiva, o per dir-ho d'una altra manera, una idea emmotllable depenent de la ideologia política que tinguem; no és doncs, una reforma que per a uns treballadors és d'una manera i per a uns altres una altra, és en definitiva per a tots els treballadors igual. És clar que depèn dels convenis dels diferents gremis i de la manera que s'aplica en cadascuna de les comunitats autònomes. No obstant això era necessària en l'època de crisi mundial en la que vivim i a Espanya una necessitat urgent per a poder-la superar amb èxit i reconduir tots els treballadors que es van quedar sense treball amb el llast que va deixar el “Boom” immobiliari. Crec recordar que ja a l'any 1969, es parlava de la destrucció massiva de les costes a causa de les edificacions massives i l'especulació dels terrenys, que calia detenir-la o Espanya tindria problemes greus en un futur pròxim, ecològicament d'una banda, i d'altra banda arribaria el moment en què construir deixaria de ser el suport per a passar a ser la destrucció de llocs de treball, formant una cadena d'aturats en tots els gremis.

No se'n va fer res i aqueix moment ha arribat. Obrers, lampistes, electricistes, fusters, encofradors, soldadors, etc. A açò cal sumar les agències immobiliàries de lloguer i venda de pisos, els xicotets i mitjans comerciants (ja que si no es consumeix, han de tancar), els empresaris xicotets i mitjans (que no cobren les obres realitzades i falleixen), els bancs (per no tenir les persones estalvis ni ingressos en els seus comptes no tenen diners per a prestar, en definitiva per a crear empresa i generar ocupació). Les persones no compren, no inverteixen, no estalvien, no viatgen, no van al dentista si no cal, no mengen en els restaurants i passen de tot el que és superflu per a viure en l'austeritat, esperant temps millors.

A poc a poc arribem al Tresor Públic que es veu minvat en els seus ingressos i no pot mantenir el pes econòmic que genera el benestar dels ciutadans com poden ser la creació d'ocupació, la sanitat, el transport, els serveis socials, les ajudes als discapacitats, l'atur, les pensions, els subsidis, i una infinitat de necessitats de la comunitat.

A simple vista es podria dir la frase famosa, ja en aquests temps, de “Zapatero té la culpa de tot”, però el problema no es va generar en aquesta legislatura ni en l'anterior on el senyor Zapatero ha hagut de bregar literalment amb tots els partits per a mantenir el país a flotació, sobretot amb el PP que, malgrat que es queixa indefinidament, no ha sigut capaç de proposar alternatives eficaces per als treballadors, els aturats, els pensionistes i en definitiva els més febles de la societat perquè no patisquen la crisi d'una manera més cruenta del que ja de per si mateix és.

El senyor Rajoy i els seus col·laboradors solament ens bombardegen amb les seues critiques, les seues males formes (poc ètiques i grolleres) sense en definitiva donar-hi una sola solució. Perquè parlar i desacreditar per als del PP és més fàcil que actuar, tractant que els ciutadans espanyols oblidem tots els acusats, imputats i en el tall de la sospita que hi ha en les seues files entre moltes altres coses per aqueix famós “Boom” immobiliari que és ara la major xacra dels espanyols i que sense ells no estaríem ara en aquesta gran crisi.

És evident que en les pròximes eleccions els espanyols votaran d'acord amb les seues diferents ideologies, però no es deixen manipular amb paraules boniques i efusives que amaguen la veritat. Encara podem, els espanyols, caure més en aquest abisme si no triem bé.

Rocío Matamoros Valdés