Ens ha deixat Sico Fons, víctima d'una cruel malaltia. Malgrat les ganes de viure, el càncer ha pogut més. Fa només uns mesos el felicitàvem a la Casa de la Cultura amb ocasió de la presentació de "La mel de la vida" i dels seus 60 anys. Descansa en pau, amic, patriota. Que la terra et siga lleu. Els teus llibres romandran sempre entre nosaltres, com a testimoni del teu treball i de la teua memòria.
El vetlatori és tanatori de Juani i el soterrar a les 5 de la vesprada demà, al cementeri.
Em va demanar de presentar-li un llibre que tenia pràcticament enllestit i a punt d’impremta amb 100 articles d’opinió a manera de reflexions sobre la realitat dels valencians. “Utopies” és el títol amb que Sico havia batejat el recull - “De veritat en són 100?. No els he comptat” em va respondre quan li vaig fer notar el nombre... Fuster ja ho va dir “la ironia necessita còmplices” i l’amic Sico n’era un dels grans.
El llibre va tindre problemes d’edició, se’n lamentava, confiava fos al pròxim més, després seria l’altre, el vinent, fins que vingué la covid... “Utopies” no va reixir. Escric aquestes línies a partir de les notes que tenia preparades per a la presentació, que mai no va ser
El llibre havia de seguir la línia encetada a “Genocidi (in)visible”, articles d’opinió que abraçaven una infinitat de temes, però amb la temàtica del país, el valencià clar, i les seues circumstàncies, polítiques, culturals, vivencials. I el títol “Utopies” ho expressava molt bé: Sico pensava en un país que, com deia Raimon, “ja anem fent”, malgrat els entrebancs que tenim.
 |
| El Canigó des de l'autopista "La Catalana", un dels llocs emblemàtics junt a la Valldigna de Sico Fons, en una fotografia seua, durant un viatge a Perpinyà on acudia a vendre mel. |
Parlàvem dels articles a publicar i on, com sempre, a partir de la realitat de la societat vallera - l’espurna, la “xispa” dels temes dels seus escrits- hi encarava i hi tractava com a comuns els temes de la societat valenciana. Havia de ser un reflex, un cosmos per on pul·lulaven personatges, que quedaven “retratats”, així entre cometes, en articles com: Panegíric a un homenot, Juan Cotino; Alberto Fabra, enemic públic del poble valencià, o Sant Francisco Camps de la Valldigna, per citar-ne alguns. I millor seria dir quedaven “despullats”, amb les vergonyes polítiques a l’aire.
Efectivament, “Utopies” havia de ser - com ho és la seua obra en conjunt- un aparador de la realitat dels valencians, on no faltarien temes que són o han sigut tabús, com la corruPPció, la pervivència del franquisme, el paper de la religió o altres temes socials, com és el cas de la pobresa, les drogues, el fracàs de la societat on vivim, explicats sempre amb un realisme que traspua la decadència d’un sistema que camina en alguns casos cap a l’autodestrucció: recordem “El fonamentalisme de les religions”, La corruptocràcia, Estat Policial al costat de “El dia de l’orgull Gai” o “Feminisme i moda”.
 |
| Presentació "L'home gris" |
Una part de la seua inspiració naix dels personatges que troba al carrer, a l’espai vital que compartim: la Valldigna. Coneix perfectament sobre què escriu, i no defuig escriure sobre personatges conflictius, entès el conflicte com el xoc amb el seu tarannà i ideologia; però en Sico mai no trobaves ressentiment, ni amargor envers eixa gent que pensa tot el contrari de l’autor, si de cas uns puntets de ràbia que ajuden el lector a situar-se.
Els centenars d’articles escrits per Sico, en diversos mitjans, t’agradaran o no, però sempre mouen al debat, a un debat íntim i personal amb nosaltres mateixos, sobre la realitat que ens envolta. Molts articles sobre temes valldignencs on esdevenia notari d’un temps concret i precís. Alguns els recordem, els tenim en girar el cantó de la història, concentracions i manifestacions ací i a València. I ara queden per a la història articles com “La Valldigna i PKAT” o “La línia és beneficiosa”.
 |
| Presentació del poemari "Desfici" |
Havia de ser un llibre d’articles que, com el mateix autor deia, no volia convèncer ni fer proselitisme, eren textos per a convençuts, per a reafermar-nos en les nostres pròpies conviccions, per ajudar-nos a mantenir una visió crítica, i fins i tot, diria que ben progressista de la realitat.
És el valor que sempre volia oferir-nos Sico als articles i publicacions: som part d’una col·lectivitat, encara que petita, i de la qual formem part tots aquells que som assenyalats amb el dit acusador: rojos, catalanistes, nacionalistes i separatistes.
I com Sico deia i practicava, no hem de justificar res del que som i del que volem ser. I el recull d’articles volia que parlaren de nosaltres, dels ciutadans valencians que estimem i defensem la nostra terra, la llengua i la cultura, la voluntat de ser poble per damunt d’imposicions forànies. D’ací articles com “Benvolguts i benvolgudes senyors i senyores blavers i blaveres” o “la batalla de PPalencia”
 |
| Presentació "La mel de la vida". |
Eren, entre altres, articles socials, la majoria reivindicatius i, per tant, crítics amb el sistema. Val a dir que, com a bon apicultor, en sabia i prou de l’anàlisi grupal i sabia treure el nèctar per a elaborar la millor mel escrita. Una mel per aconseguir complicitats del lector o, almenys, que el fera dubtar amb arguments ben elaborats i que foren sabedors de les pròpies contradiccions. Clar que tots no han vist amb bons ulls els seues escrits. Però ell no discutirà mai. Més bé els “malentesos”, deia irònicament, el mouran a iniciar una passejada amb Baptiste, el seu gos, i escriure un nou article, relat o novel·la.
Els articles de Sico demostren sempre on s’ubicava l’autor ideològicament, i de perquè molesten a lectors còmodes, no acostumats a lidiar amb qüestions nacionals. La qüestió nacional, la dels que compartim àmbit lingüístic, és la gran transversalitat que surava al llarg i en la major part dels articles del llibre. Són temes i problemes comuns d’ací que els articles de Sico poden ser ser llegits i es lligen sense cap problema, els amics de Perpinyà, els del Maresme o els de la Valldigna i les de les Valls del Vinalopó.
 |
| Sico Fons guanyador del XII Premi literari de l'Hospital la Fe |
I tot sempre adobat amb algun fet que li ha succeït, una conversa de bar... mentre que d’altres vegades empra eixa sorna-crítica tan nostra, tan fallera diria, sense oblidar les pinzellades d’humor que deixa anar en l’escrit i que ens fan alçar els ulls del llibre, i dibuixar un somrís, i dir: que bo que ets, Sico. Sempre amb un llenguatge planer i quotidià, però culte, ben acurat, precís, amb un perfecte coneixement de la llengua per expressar allò que vol que sàpiga i comprenga el lector. Es nota, com confessava, les hores i hores de lectura obligada quan era menut per una malaltia.
I sempre amb l’esment del seu estimat món valler, present en tants articles, amb el record de la seua imatge com autor feliç, passejant les sendes amb el seu amic Batiste, aquest fidel i intel·ligent gos, que amb dos lladrucs suaus i una mirada semblant als infants, la mateixa mirada d’infant que tan bé ens mostrava l'escriptor, li demana reflexió actual i comprensió als canvis.
Gràcies per tant que ens has oferit, amic. Que la terra et siga lleu.
M. Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada