En 1492 Colom va descobrir Amèrica
i, en correspondència, els nadius van descobrir que eren indis, que estaven
nus, que existia el pecat, que devien obediència a un rei i a una reina d'un
altre món, que havien d’adorar a un déu d'un altre cel, inventor del pecat i
que, fins i tot, en el seu nom, es podia castigar en la foguera qui adorara el sol i la lluna, la mare Terra i
fenòmens meteorològics, com la pluja.
Després de segles de domini sobre els pobles indígenes d'Amèrica hi ha qui veu l'arribada de Colom com el principi d'una Hispanidad que, avui dia, queda més com un invent i lluny de la voluntat de les nacions americanes. La història de segles de colonialisme està farcida d'episodis d'extermini de la població indígena per malalties portades a Amèrica pels conqueridors (pigota, grip, pallola i tifus, principalment) per a les quals no tenien immunitat, sense oblidar la violència, esclavitud, saqueig de les seues riqueses i recursos naturals...
Les malalties esmentada foren un exèrcit invisible a favor dels conqueridors. Es calcula que un segle després, cap al 1600, el 90% de la població indígena havia mort però, així i tot, cada 12 d'octubre l'arribada a Amèrica se celebra a Espanya embolicat per l'aura gloriosa de la Hispanidad, davant del desconcert dels supervivents descendents dels pobles indígenes.
Però... què celebrem en realitat? La visió que alguns volen veure de cresol de pobles i de cultures o la destrucció de milers de llengües, tradicions i costums? Tenim consciència que el concepte Hispanidad és inventat i una rèmora del nacionalisme espanyol d'aquell passat imperial, on no es ponia mai el sol?
Els mites i la deformació de la realitat de segles de domini colonial a Amèrica es van potenciar durant el franquisme amb la creació d'una “llegenda rosa” que encara viu vigent en molts sectors de la societat espanyola: es qualifica el model colonitzador espanyol com el “menys dolent” i s'obvia les morts derivades de l'esclavitud, treballs forçats i massacres; es revisa positivament segles de colonització i s'arriba a afirmar que els espanyols van salvar als indígenes dels jous imperialistes inca i asteca o que la cultura europea va millorar les cultures precolombines quan van destrossar molts coneixements i avanços desconeguts a Europa i, finalment, es dona com a bo tenir una “llengua comuna” i s’obvia l'anihilació lingüística dels pobles americans.
Tot amb el objectiu d'argumentar que la colonització espanyola va ser un procés de civilització, molt lloable, del qual naix el sentiment de germanor, que diuen, tenen els territoris d’Hispanoamèrica i, per tant, es lloa el mestissatge com una idíl·lica trobada de dos mons i s’oblida el genocidi, les violacions, l'esclavitud i l'evangelització forçada.
La Hispanidad, denominació franquista
La primera denominació de l'actual festa estatal va ser “Día de la Raza”, nom que s'usava a Amèrica Llatina on, en molts països, el 12 d'octubre era també jornada festiva. Ramiro de Maeztu va començar a usar en 1935 el nom de “Día de la Hispanidad”, denominació que es va propagar i va conviure amb l’anterior esmentada.
Finalment, presidència del govern per un decret de l'any 1958 va declarar el 12 d'octubre “Día de la Hispanidad” i va passar a ser festa estatal, confirmada com a tal en 1982 ja en democràcia. La denominació franquista va desaparèixer amb la Llei 18/1987, i encara que continu com a festa estatal, se li va eliminar la denominació de “Día de la Hispanidad”.
En teoria, es pretén que el 12
d'octubre siga de celebració de tots els espanyoles. És un dia amb gran
protagonisme d'una bandera que no tots senten com a pròpia, amb actes entorn de
l'exèrcit, a la mare de déu i sempre amb
les referències al procés de colonització iniciat fa més de cinc segles.
La data del 12 d'octubre en el moment actual, com s'indica en la justificació legal de la diada festiva, pretén ser la jornada històrica en la qual Espanya concloga el procés de construcció de l'Estat a partir de la seua pluralitat cultural i política, amb la integració dels regnes d'Espanya en una mateixa monarquia. La llei considera com a motiu per a ser el “dia de todos los españoles" la integració de tots en la monarquia, però és difícil que s’impliquen en la festa estatal aquells que consideren la monarquia com un valor que no els representa.
Indígenes colombians tomben l'estàtua del conquistador espanyol Sebastián de Belalcázar
La celebració que tenia un bon arrelament
en temps passats a Llatinoamèrica està ara en declivi i molts països han
“rebatejat” la festivitat com el “dia de les cultures i de la resistència
indígena”. En alguns estats dels Estats Units s'ha eliminat la seua celebració, en altres països americans tomben les estàtues i esborren els noms de conqueridors de carrers i monuments i, a Espanya, cada 12 d'octubre sorgeixen més
veus sota el lema “Res a Celebrar”.
Potser siga ara el moment de deixar d'enorgullir-nos d'un passat que no va ser exemplar i, això sí, enorgullir-nos de ser un Estat modern, on les celebracions també reconeguen els errors del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada