Continuïtats

 Continuïtats

Un camp és continu si els valors del camp conforme ens aproximem a aqueix punt, des de qualsevol direcció, són iguals, finits i coincideixen amb el valor del camp en aqueix punt. La continuïtat d’un camp en un punt Q significa que Q pot ser rodejada per una esfera dins de la qual el valor del camp no difereix gaire del que posseeix en Q. La grandària de l’esfera que rodeja a Q, on el camp té aproximadament el mateix valor que té en Q, pot canviar conforme Q canvie de posició. Quan els radis de les esferes que rodegen els punts d’una regió es poden prendre com iguals, es diu que el camp és uniformement continu en aqueixa regió.

 Camps Escalars i Vectorials. Interpretació Física. Richmond B. McQuistan

 

Observem aquest acte de parla. Algú en jiddisch a Nova York li demana a la germana més pa, al bell mig d’un dinar familiar. Ocupa un dels caps de taula. A les 12.00h hi té a son pare. A les sis, aleshores, hi és ell. La germana està a les 15.00h. Tothom que hi ha a la taula, excepte a les 17.00h que hi ha la seva núvia, i que és americana de Minnesota, sap parlar aqueixa llengua jueva de l’Alemanya d’abans de l’holocaust. L’han apresa al caliu de la llar. Els avis els la varen ensenyar als fills, i aquests l’han copsada dels seus pares, cada vegada amb més dificultats, clar, per la relaxació de les tradicions. Quan s’adrecen a l’al·lota òbviament, però, tothom ho fa en anglès americà après a la ciutat que no dorm, que s’allunya bastant de la parla del seu poble natal, Duluth, devora el llac superior. La llengua familiar s’usa perfectament orientada cap a l’interior del grup, i en el sentit d’anada i tornada entre membres d’aquest. Mai ni en la direcció ni en el sentit d’un membre extern. 

 

 

 

A les 16.00h hi seu l’amic de la germana, jueu també, lògicament, d’acord amb les febles escorrialles que encara hi ha de l’antigor, però va estudiar un temps a la Universitat de Minnesota i coneix una mica la variant anglesa de la zona de procedència de la núvia americana de soca rel –tots ho són una mica, jueus i tot- i es permet alguna broma que els comensals no hi entenen gaire bé, i se senten incòmodes. Des de les 16.00h s’esdevé un diàleg amb les 17.00h que la resta de la rosa de les llengües no acaba de capir. El grup se sent desplaçat, però ningú no gosa obrir la boca, al capdavall bé saben que, malgrat tot, encara que ells també són nascuts al país de les ocasions, qui de bon de veres ho és per bressol i llengua, quasi una indígena, és la noia de les 17.00h, la núvia mig estrangera de la tradició hebrea, però núvia al remat. Lamenten una mica no conèixer millor la llengua anglesa d’arreu i poder-li fer el rondó de tots plegats. Ella, en minoria numèrica aquí en aquest dinar de família de jueus, per bé que ben instal·lada al damunt de tot de la primacia lingüística –és molt viatjada i coneix a bastament variants de la llengua franca del món-, s’enrojola una mica i tot, però es deixa festejar.

 

 

 

A les 9.00 la mare del grup li demana en anglès de Nova York a la núvia de les 17.00 si s’ha sentit bé en traspassar-se del nord quasi canadenc i una mica assalvatgit per la urbs del planeta i aquesta diu que de cap manera, que mai s’ha sentit estrangera a casa seva, els EEUU d’Amèrica, el món de fet. Es fa un silenci esgarrifós i la família opta per callar, de moment, en benefici del fill enamorat de les 18.00h. Hi pensen, en jiddisch, on són i comprenen que no deixen de ser convidats a perpetuïtat. A les 10.00h un germà de la mare, per sortir-li en ajuda li diu en jiddisch com n’és de bo l’àpat que ha preparat, i ho confirma a les 11.00h amb la seva pròpia dona. Aquesta s’adreça als seus fills, a les 19.00h i a les 20.00h, per corroborar-ho. El pare del pare de les 12.00h, assegut a les 13.00h, envellit ja i més que sord, sense saber ben bé perquè ni perquè no, en veure els seus rebesnéts fent capcinades d’aprovació s’uneix al gest, i agafa la mà d’una invitada invisible que hi ha a les 14.00h, que va morir a Europa, fugint dels carnissers.

Observem aquest acte de parla. A Sollana una família ben valenciana celebra amb una paella molt valenciana el final dels estudis superiors del fill mitjà, que ha arribat a la barraca amb una núvia d’Albacete, i tothom fa servir per deferència la llengua de la xicota, tant quan se li adrecen a ella com quan es fan bromes entre ells. L’única excepció la fan quan li diuen alguna cosa a l’avi, una mica sord, que es vidu de fa algun temps. La fam imposada de la postguerra dels forasters se la va endur. Etcètera. 

 

Els usos de les llengües no són mai innocents. Prendre’n consciència ens faria a tots, sobretot als parlants de llengües minoritzades, més humans. No hi ha continuïtats en espais vectorials de llengües en contacte, si estan en conflicte. Obviar-ho és una fal·làcia. Haurem de vestir de bell nou una biografia pròpia amb les traces de la memòria. En un context de multilingüisme, aprendre a gestionar la nostra llengua per poder saber què fer amb tota la resta de vectors. Emmudint no fem res. Ni ajudem a ningú ni li fem cap favor. A l’inrevés, l’al·lota d’Albacete se sentirà tant més forastera com més tardem a acollir-la. I nosaltres, els de la paella, ens la menjarem –la paella, clar- més apropiadament si al voltant de la taula hi ha convidats i no forasters. I alerta, en canviar de codi per la presència d’un al·lòcton ens hi hem convertit en açò darrer. De fet, la paella es menjada per desconeguts. Quina llàstima, no? El nostre camp Q s’ha quedat esquifit, així. I la regió per on ens movíem interrompuda, si actuàvem d’aquesta manera. Per poder fer de Q, la propietat de la continuïtat del camp vectorial que són els actes de parla, una cosa uniforme i constant –coherent i cohesionada-, i que tots els actes tinguen la mateixa amplada de radi, el mateix valor d’ús i de canvi en aquella regió, cal usar sempre la llengua pròpia i minoritzada. 

 

 

Als jueus de Nova York els queda ben palès quina és la llengua que cal usar. Se saben convidats a una taula parada per ells en jiddisch. Als de Sollana no els queda massa clar si la taula l’han parada per a una convidada i són ells els que s’han afegit a l’àpat a darrera hora, o què. Aquells viuen en continuïtat a casa i ho fan també pels carrers de la gran ciutat. Aquests encara hi són en una mena de babel de desgavells desconnectats d’un projecte compartit. Q.

 

Josep Franco i Giner