Al poble, com a Reus l’any ‘18, per exemple, hi havia una associació de baristes agermanats, un gremi, vaja, que tenia una mena de distribuïdora pròpia a través de la qual compraven i s’abastien de les begudes que feien servir als bars, Montecarlo, Pista Casablanca, Bar Ximo, Talisman, Bar Cristal, Orxateria, etcètera. Es comprava a l’engròs i sortia molt més econòmic.
El gestor, comptable també, era un home el nom del qual no recorde, ho sent, molt amable, de cos fràgil que aconseguia de desplaçar-se amb dificultats ajudat d’un gaiato, arribava als llocs esgotat per l’esforç, la respiració accelerada. Es veia tot d’una que a l’home li costava molt físicament fer la seua feina, però la feia de grat, amb paraules senzilles i mirada curiosa, guaitant l’entorn, gairebé sempre molt més bulliciós que els espais habituals que la seua ànima es podia permetre de sovintejar, i se’l veia feliç de poder-los visitar.
Cada setmana passava a cobrar les ampolles que s’havien fet servir. A nosaltres ens pertocava anar-les a cercar a la plaça del Doctor Mifsud, en un local cantoner molt allargat on hi havia licor suficient per inundar la costa oest americana els anys de la prohibició. Al Capone s’hagués meravellat de veure-ho. Temps després, el local va passar a ser una mena de club privat de quatre jovenots del passeig i rodalies anomenat ‘Cerebro’ (sic), on s’anava per festes a ballar i fer l’ase. L’invent va durar poc, just el temps perquè no passés més enllà. Sempre me’l vaig imaginar, a aquell home, observant-nos des de darrere la seua petita taula de comptable, corprès de tanta feromona com es desprenia en l’ambient. No sé si ho hagués suportat el seu cos delicat.
Qui sí que campa a la seua sobrada del tot és la nostra protagonista, en aquesta tercera entrega, abandonada en ‘arreglarse’ per a les amigues, l’home si convé, i tots aquells que vulguen mirar. Encara no és un abandonament de traca final, però ja s’anuncia què era el que vertaderament importava, que els rojos nacionalistes no aturaren els ‘paseillo’ de joies i penjolls.
En contrast amb una manera de veure el món senzilla i decent, aquesta mena d’éssers d’altres móns són capaços de sortir al carrer després d’un confinament més bronzejats que una figa passada de la varietat coll de dama, que és d’on es penja tanta frivolitat com la que ens ha governat. Aquesta no passa cap dol per la pandèmia, com a Igualada, per exemple, l’any de l’espanyola, el mateix en què a Simat ja es donava per fet que tothom havia estat immunitzat després d’haver-la patit (28.12.1918. La Vanguardia). Nosaltres seguim patitnt-los.
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada