NOTES DE LA VALL: La Traca Final

Aquesta és la darrera entrega de la sèrie Notes de la Vall. Advertim que la cosa pot generar un ver estupor entre els espectadors. La gràcia amb què Maria Irene comunica la seua no pertinença a l’espècie general la fa una missatgera especialment ideal si el que volíem és avisar a la resta de l’univers com d’absurd els seria atansar-se a la terra. 

El missatger és l’oracle. L’intermediari entre la pregunta i la resposta. El camí. Barnabàs l’és entre Klamm i l’agrimensor a El Castell de Kafka. El camí que podria aconduir l’agrimensor fins Klamm és Barnabàs. D’on aquest en ve aquell hi va. En realitat, el que diu el missatger no importa, és llur procedència el que l’hi converteix. Lluny de ser portador d’una conjuntura, dir, ho és d’una estructura, origen. Al cambrer li passa igual. No hi ha grans oradors entre aquests. Ser-ho seria una impertinència, un insult. Quan arribes a la barra d’un bar o a la terrassa d’un local l’única cosa que es pot convertir en insuportable és un convidat que s’afig sense haver-ho estat. El cambrer, com el missatger, com l’oracle, ho són per ésser en un lloc on jo hi vaig, no per allò que articulen. La resposta a la pregunta que em puc fer no me la donen ‘ells’, és on són ‘ells’ i jo l’agafe, me l’apropie. Un bon cambrer ha de ser gairebé mut, com l’oracle que resol els dubtes d’Èdip, mataràs a ton pare i jauràs amb ta mare, i no els resol la paraula d’aquell sinó el fet d’anar-hi a cercar-la, el camí. 

La nostra invitada d’aquesta darrera entrega, la Traca Final, és evident que no busca cap resposta, una granera no parla; tampoc és que necessite mamprendre cap camí, el dibuix que circumscriuen els seus passos és una mamarratxada; si amb la mirada li volíem atribuir alguna mena de qüestió llançada a l’ull de la càmera, tampoc no arribaríem a copsar res. És una extraterrestre maldestra que segurament assistirà a les concentracions Borjamariborroka que es fan a València (i a Madrid, i altres llocs). Aleshores, què fa aquí aquest individu? Posar-nos fora de la realitat, alienar-nos. Si hem estat capaços de deixar-nos governar per éssers així, i de permetre que haja fet part, poca o molta, d’una opció de gestió que ens ateny perquè és pública, és que no ens cal cap missatger, ni cambrer, ni oracle. Hem traspassat tots els límits de la comprensió. I encara hi som, en l’espai exterior, babaus. Tot al llarg d’aquesta sèrie hem constatat una obvietat que, tanmateix, oblidem sovint: als valencians no ens anirà bé fins que no passem pàgina de la coentor, que és tot allò de què s’alimenta la dreta, els rics i els ignorants. El feixisme. 

El ball de la granera d’aquest capítol ben bé podria ser l’avantsala del renou de sabres. Naomi Klein ho va definir com la doctrina de xoc, o l’ascens del capitalisme del desastre, que permet en situacions de commoció, com ara una pandèmia, fer reformes ultraliberals que permeten, encara més, que els rics guanyen. 

Quan Aznar l’any 2004 va pretendre de treure rèdits electorals dels atemptats, el ball hagués estat un perfecte acompanyament. La UE, ara, no deixaria que la cosa anés a més, però si fos el cas l’Estat, amb un cop de saló ('alzamiento', 'asonada', 'pronunciamiento', 'levantamiento', 'sedición', 'amotinamiento', 'movimiento', 'sublevación'), cop d’estat, obtindria la independència automàtica i immediata del País Basc i Catalunya, si més no. El marc mental de l’extrema dreta espanyola hi cova en aquestes entregues de la sèrie, paradoxalment activades pels retrocessos democràtics que els estats d’alarma comporten. La borjamariborroka n’és l’exemple paradigmàtic.

L’any 1993 el ‘váyase senyor González’, i fins 1994, ja duia implícit un ball de granera. Ara es tractaria de tornar a ‘estats’ anteriors a la mal entesa ‘transición’, també en l’àmbit social i econòmic, sempre amb l’objectiu que els rics no perden i que Iglesias isca del govern. Perquè ens en fem una idea, en 200 anys n’hem patit més de 500, 40 dels quals ben mortífers. De balls de granera, aquest estat n’està a l’última. I personatges com Maria Irene en són els missatgers. No oblidem que l’alienació és la primera passa per al ‘trágala’. Ja ho deia Marx. A l’altre, aquest ball l’hagués embogit. 

Josep Franco i Giner