CAS GURTEL: Entre l'amor i la traició (Gravacions inèdites)

 

Camps i Costa en el judici

Hi ha l’amor, la traïció, la indiferència i la violència continguda. Sentiments que apareixen en les vuit gravacions inèdites que ahir s’escoltaren durant el judici dels vestits, on es jutja Francisco Camps i Ricardo Costa per un presumpte delicte de suborn.

Les converses, intervingudes per ordre judicial a les acaballes del 2008, formen part de la prova documental que s’exhibí a petició de Virgilio Latorre, advocat de l’acusació popular, i descriuen amb detall el poder superlatiu i soterrat amb què contava la trama Gürtel dins del govern Valencià.

“És un gilipolles. Ara mateix m’entren ganes de plorar, de botar per la finestra. Aniria a vore’l i li donaria dos hòsties”. Les paraules i el to patibulari pertanyen a Álvaro Pérez, El Bigotes, capitost de Gürtel a València. I el subjecte del seu despit és Francisco Camps, qui preferix desdejunar amb una cinquantena d’empresaris a reunir-se amb l’exambaixador del Estats Units, Edward L. Romero, per preparar una cita amb Bill Richardson, en aquell temps home fort de Barak Obama i “un dels tres tios més importants del puto planeta”, segons Pérez.

“¡Què envie a prendre pel cul els 50 fills de putes gorrers que s’han anat allà a beure whisky i menjar!”, es desespera El Bigotes, que porta setmanes preparant l’entrevista entre Richardson i Camps, a petició d’este últim, i ara veu com l’expresident no mostra ni un gram d’interès. A l’altre costat de la línia, Pablo Crespo, el segon de la trama, intenta consolar-lo: “Tu li ho has aconseguit. Si ell no vol aprofitar l’oportunitat, que li donen”.

Però Pérez se sent abatut i enganyat per Camps, qui en realitat ha decidit prescindir d’ell i negociar directament amb Romero. Al pocs dies, un enfurismat Pérez truca Ricardo Costa: “Resulta que el fill de puta [Francisco Camps] ha estat telefonant dia sí dia també per vore si podia vore’s amb Richardson i no m’ha dit ni pio”. “Molt heavy”, sospira Costa i Pérez torna a la càrrega: “Perquè este fill de puta mira com va de sobrat per la vida. Pedro Garcia [ex director de Radiotelevisió Valenciana] ja m’ho digué: no és el moment de cabrejar-te amb ell. Cal engolir, de moment, cal engolir”.

Complicitat i negocis
Ambdós converses demostren el nivell de complicitat que Pérez mantenia amb alts càrrec del Partit Popular. I també que no sempre bufaven bons vents per als empresaris de la xarxa corrupta. De fet, altra de les gravacions narra les dificultats que tingueren a última hora per cobrar tot el que el PP els hi devia. Per saldar el deute, Pérez contacta novament amb Ricardo Costa. “Entre demà i el divendres tindràs tot el que te falta, tot el que nosaltres et devem. Però necessite que el president [Camps] açò no ho sàpiga i que li digues que este és un fill de puta”. Costa es referix així a Vicente Rambla, aleshores ex vicepresident del Consell i qui està bloquejant els comptes a Orange Market. “Done instruccions hui mateix d’on han d’estar els diners encara que no puga pagar el lloguer en tres mesos”, s’exalta Costa.

“No vages a fer cap tonteria per mi, no et veges fotut per mi”, li respon, commogut, Pérez, qui trau a passejar la destral. “El vaig a unflar [a Rambla], és un jeta (...) He quedat amb Isabel [la dona de Camps] demà per a dinar i me vaig a unflar”, presumix d’influències i instants després fa un al·legat sobre l’ètica: “És abominable que el marit de Nuria Romeral [excap de premsa de Camps i actualment directora de Ràdio 9] estiga treballant en totes les conselleries. És abominable que siguen uns amorals”.

I la paraula “amoral” sona a pur sarcasme en boca d’El Bigotes, director d’Orange Market, que juntament amb altres empreses de Gürtel arrelaren amb força en l’Administració valenciana i s’embutxacaren almenys sis milions en contractes públics entre 2005 i 2009.

“Un amic de veritat”
Molt íntima. Així era l’amistat entre Pérez i Costa. O almenys així ho sembla pel to de les converses i per la confessió que li fa Pablo Crespo al Bigotes: “Com et vol Ricardo és l’hòstia (...) Tant se val que siga secretari general del partit o un pobre de demanar. Això és un amic de veritat”. El telèfons punxats a la trama fan pols les pureses que subratlla Crespo, ja que Pérez va omplir de regals els calaixos de Costa: caviar, un nokia últim model, un preu avantatjós pel seu Mercedes i un rellotge d’acer de 20.000 euros que el torna boig. “Ricardo ha flipat. Ja el coneixes. Va com un xiquet amb sabates noves”, subratlla Pérez. ¿Seria tan incondicional l’amor de Costa sense cap d’estos obsequis?

Però l’exsecretari general dels conservadors valencians no era l’únic a qui Pérez regalava les oïdes i les butxaques. Bernabé Cano, alcalde del PP a la Nucia i declarat Campista a Alacant, és un altre dels seduïts per Pérez. En una de les gravacions, Crespo detalla al Bigotes perquè no poden rebre a dit l’organització d’un gala de l’esport: “Cal explicar-li-ho a Bernabé, que en la situació actual, l’empresa que treballa per al partit no pot cometre cap irregularitat. El president no ens ho perdonaria. Ni Ricardo ni ningú. I menys amb Alacant, que és un vesper”.

Dies més tard, Pérez i Bernabé Cano fans plans sobre el futur del Govern valencià. El Bigotes pronostica una remodelació imminent del Consell. La conversa, pel seu valor i per l’elevada procacitat, paga la pena reproduir-la íntegrament:

Pérez: “A mi m’ho ha dit hui Isabel, la dona del presi, que la setmana vinent aniré a sopar amb ells. No sé si al gener el president farà una reestructuració. Tornaré a donar-li canya perquè et faça conseller”
Cano: “¿Et creus que m’interessa o què?”.
P: “Depèn de quina conselleria (...) Crec que mourà a dos o tres. A mi m’agradaria que te donés Indústria.
C: Va a llevar a...
P: Sí, a Belén [Juste].
C: Que no va ni cara a l’aire, ¿no?
P: Eixa ni de cara a l’aire ni de cul va la filla de puta.
(I Cano esclata en una sorollosa riallada)

Belén Juste estigué ahir entre el públic durant l’exposició de la prova, que encaixà amb un mig somriure absurd i resignat. La resta, també sobrevisqué com pogué a la cruesa de les converses. Costa bevent aigua a grans glops, la germana de Camps eixint compulsivament de la sala i entrant una vegada havia passat el gruix de l’oprobi i el jurat dividint els rostres entre la indulgència, la vergonya i l’avorriment. Camps, per la seua banda, llegia amb fingit entusiasme La ruta antiga dels homes perversos, de René Girard, un assaig que detalla com el sant Job va suportar pacientment l’abandó i el linxament de la societat de l’època, la qual cosa li valgué el reconeixement diví. Massa misticisme, en canvi, per a personalitats més mundanes, com la d’Isabel Bas, qui a l’eixida del judici no pogué subjectar els instints. “¡Sou uns merdes!”, escopí als periodistes que hi havia a la sala.

 

- Publicat a L'Informatiu