Els aparells esportius instal·lats en el Parc del Molló estan tenint una molt bona acceptació i són usats per tot tipus de veïns als llarg de la jornada. Cal reconéixer que la idea ha estat molt bona i felicitar al nostre ajuntament per aquesta iniciativa construïda dins del Plan E del govern de la nació.
Malgrat això, hem d'aconsellar al nostre ajuntament que no s'oblide de dir als agents de la policia municipal que facen alguna volteta pel lloc, sobre tot les hores després de sopar i primeres de la matinada.
Algunes colles de joves ocupen el parc, cosa que no tindria importància, sinó fóra perquè massa vegades tres o quatre d'ells, al mateix temps, fan ús d'un sol aparell amb el consegüent perill de trencar-lo per l'ús inadequat del mateix. ¡Que són aparells esportius i no atraccions de fira, com sembla pensen alguns!-
2 comentaris:
Molt apreciats companys de La Cotorra. El problema no són sols els elements gimnàstics o de distracció que hi han instal·lats a l'esmentat parc i ara a l'estiu. No. Això no és el problema. Què passarà amb eixos jocs i amb el propi parc una vegada acabe l’estiu o quan arribe l'hivern? No vull ni pensar-ho. L'estiu que vé haurem de tornar a comprar-ne de nous i gastar una considerable quantitat de diners per reparar els mals ocasionats al parc.
De qui és la culpa doncs? Dels ciutadans incívics. D’una societat: mal informada, maleducada, mal gestionada i mal governanda, perquè governar no és sols manar i fer coses, amb menor o major criteri. Governar no és sols crear una societat del benestar sinó ensenyar a usar-la des del respecte i això, no s’ha fet. Ací hi ha molta gent (massa per al meu gust) què pensa que el món gira al voltant seu: no tenen cap tipus de valors, ni educació, ni respecte per res del que els envolta, ni per les persones amb les que conviuen i això és fruit d'una mala governació com la que des de l'arribada de la democràcia està havent a aquest estat o conjunt de nacionalitats. De cop i volta, es va passar d’un estat de repressió total a una república bananera en tots els aspects. Ací tot val i el que s’encanta, no les tasta. Hi havia que donar llibertat, deien. Clar que si, faltaria més però, llibertat no és llibertinatge i la llibertat de cada individu acaba on comença la de l’altre. Tot té límits. Cada teoria té la seua regla i cada regla, la seua excepció que la confirma.
A algú li vindrà en gana contestar-me i criticar-me pel que he dit i pel que vaig a dir. Està en el seu dret com jo en el meu de d’expressar el que sent i entenc.
(aquesta és la primera part del text. En un altre comentari enviaré la segona donat que la màquina no em deixa fer-ho tot en un comentari)
(Segona part del comentari)
Quan les persones es comporten com éssers irracionals (massa sovint del que caldria) cal posar-hi remei abans que puga arribar a pensar que això que fa està bé o, si més no, no influeix o repercuteix en l’evolució seua personal i col·lectiva en la que viu. És a dir, que no té importància. Ací no passa res! Doncs, no. Hi ha que donar-li a entendre, mijançant la paraula, que no està bé allò que fa i si no ho enten a la primera, una segona vegada, segons el tipus d’acció comesa però a la tercera, cal emprar el càstig. Paraula maleïda aquesta. El càstig no ha de ser físic ni de força, malgrat que la situació ho requerisca si en allò està en risc la pròpia integritat del corrector o d’altres. El càstig tampoc hauria de ser una imposició o cumpliment d’una sanció sense cap fonament o relació amb la infracció comesa. Ara és quan jo aplicaria, -i no em malinterpreteu ja que la seua significació és una ben diferent però, podria aplicar-se-, el “Ojo por ojo. Diente por diente” o “pagar amb la mateixa moneda”. Per què? Perquè el càstig hauria de ser exemplaritzant. Un exemple es dóna per a que s’entenga millor o reafermar allò que s’ha explicat. Hi ha casos en els que això no pot ser però, estem parlant ja de delictes. Jo em referesc a infraccions o faltes, que no és la mateixa cosa.
Sovint, (malauradament no massa) assistim a sentències judicials exemplaritzants en les que la falta comesa és castigada amb accions reparadores o educadores. Per exemple, no massa lluny d’ací, a Gandia, un jutge va castigar un jove que pintava grafitis en les façanes, a pintar un mural en una paret de la ciutat que fins eixe moment havia estat pintada simplement de blanc. Això ja fa temps.
En el cas que ens ocupa i altres que podrien produir-se també caldria aplicar el càstig. Allò que trenques per usar-ho malament o per gamberrirme, reparar-ho però, si no t’han vist. Com poden castigar-te?
No vull extendre’m més perquè aquest tema és complicat. El que he volgut dir és que, al meu parer, culpable o responsable de qualsevol acció és: primer aquell que la comet, clar està; després el que no la denuncia, per por o pel que siga i, després, el que la permet o tolera i no hi posa remei per a que no torne a produir-se. Així és com s'ha vingut actuant en molts casos des de la imposició de la democràcia espanyola. He dit imposició perquè la democràcia a l'estat espanyol no ha sigut una cosa guanyada pel poble des del poble sinó, un pacte entre els diferents poders. O ho accepteu així com diem nosaltres o tornem al terror. Així es va presentar la famosa Constitución Española davant del poble per a la seua aprovació en referéndum. A hores d'ara, el 95% dels ciutadans no sap ni què és, ni el que diu, ni se la llegida mai ni pensa fer-ho. La societat espanyola votar SI a la Constitució perquè l'havien atemorida i no volia tornar a la repressió anterior, en uns casos i en altres per mala informació o per seguir el corrent del riu. Si les aigües van cap allà serà pèrquè és bo. Ara no estem reprimits però estem ningunejats, burlats, robats i traïts conscientment. No sé què és pitjor?
Publica un comentari a l'entrada