Tal vegada a ell li agradaria personalment més En Josep de Sant Pere. ¡Quin nom més gòtic i bonic per un rector que ha treballat tant i molt per a una església com la de Sant Pere de Tavernes. Qui la va vore i qui la veu actualment!.
En Josep és el vicari de Tavernes que ens il·lustra amb els seus escrits, sempre en la nostra llengua, que ens recorda qui va ser el primer rector de la seua parròquia i els entrebancs que li posaren els monjos del monestir de santa Maria de Valldigna per dificultar la seua independència parroquial. Recordeu el bell article a l'Avenc, "Revista d'investigació i assaig de la Valldigna", sobre el Dr. D. Blai Ferrando Fullana, primer rector diocesà de la parroquial de Sant Pere Apòstol de Tavernes de la Valldigna 1783-1803.
En aquest article recorda com la preocupació, a banda dels diferents conflictes i plets amb algunes institucions era la declaració de ruina que pesava sobre el nou temple parroquial de 1744. L'article està escrit abans de l'abril del 2001. Si era una declaració d'intencions del que pensava fer a la seua església, ací està i objectiu aconseguit.
Però l’il.lustrat rector té altres problemes que estan preocupant no sols a qui els pateix, sinó a una ampla part de la seu parroquia. Superat i més que explicat el tema del quadre que ell va restaurar r donant-li valor a una peça que no en tenia ( ens recorda l'església de Sant Pere, tornarem a ella) tenim inclús les paraules de la família a la qual furtaren, fa molt de temps, l'oblidat quadre, el qual i per a més Inri estava a la vista de tots una vegada restaurat a la Església.
Ara resulta que en demanar ajuda per la seua immensa tasca pastoral: misses, agrupacions catòliques, cofraries de Setmana Santa, visita als malats, etc, l'obispat li ha dit que, si vol, ells li envien un sustitut i En Josep que se'n vaja a Nazaret (València) per tal de estar més tranquil, o bé - i açò ens ha indignat als qui el coneguem - que es jubile.
I això seria deixar al nostre ilustrat rector en la indigència, perquè no cobren quasi res i ens recorda, amb les diferencies que hi ha, al bisbe alcoià, Sanús, que va viure al final gràcies a la vivenda que li oferí la seua propia familia. Esperem que l'arquebisbe actual Dr. Osoro, si arriba el diguem-li plet per a quedar-se a la seua Sant Pere, siga amb ell tan generós com va ser amb el bisbe Sanús quan va arribar a València.
Per acabar, un acudit que corre per Tavernes, tot i que pot ser qualsevol rector. Diuen que va una dona amb un gos i entra a l'església, Don Josep amb la seua sequetat carinyosa que el carateritza li diu que no poden entrar gossos a l'església. La dona li contesta que no el pot deixar i que venia a deixar cinquanta euros per a la reconstrucció de l'església. El rector sense canviar el to, sec i carinyós, li contseta: " Si el gos es cristià, que passe".
Amb independència de la nostra opció religiosa, si que volem agrair l’esforç per saber i trobar els anys de bonança els mitjans per a la reconstrucció i la dignificació i posada en valor patrimonial i artístic del temple de Sant Pere, i que tant problemes li ha portat per poder pagar. I li reconeixem i agraïm i lloem eixe museu parroquial, exemple on s’haurien de mirar altres institucions locals i comarcals, si es que volen conservar el poc que ens queda de la nostra història i manera de viure.
En fi per a la Cotorra sempre el tindrem com EN JOSEP DE SANT PERE, continuador d'aquell primer rector en Blai Ferrando. Amb la nostra simpatia.
En Josep és el vicari de Tavernes que ens il·lustra amb els seus escrits, sempre en la nostra llengua, que ens recorda qui va ser el primer rector de la seua parròquia i els entrebancs que li posaren els monjos del monestir de santa Maria de Valldigna per dificultar la seua independència parroquial. Recordeu el bell article a l'Avenc, "Revista d'investigació i assaig de la Valldigna", sobre el Dr. D. Blai Ferrando Fullana, primer rector diocesà de la parroquial de Sant Pere Apòstol de Tavernes de la Valldigna 1783-1803.
En aquest article recorda com la preocupació, a banda dels diferents conflictes i plets amb algunes institucions era la declaració de ruina que pesava sobre el nou temple parroquial de 1744. L'article està escrit abans de l'abril del 2001. Si era una declaració d'intencions del que pensava fer a la seua església, ací està i objectiu aconseguit.
Però l’il.lustrat rector té altres problemes que estan preocupant no sols a qui els pateix, sinó a una ampla part de la seu parroquia. Superat i més que explicat el tema del quadre que ell va restaurar r donant-li valor a una peça que no en tenia ( ens recorda l'església de Sant Pere, tornarem a ella) tenim inclús les paraules de la família a la qual furtaren, fa molt de temps, l'oblidat quadre, el qual i per a més Inri estava a la vista de tots una vegada restaurat a la Església.
Ara resulta que en demanar ajuda per la seua immensa tasca pastoral: misses, agrupacions catòliques, cofraries de Setmana Santa, visita als malats, etc, l'obispat li ha dit que, si vol, ells li envien un sustitut i En Josep que se'n vaja a Nazaret (València) per tal de estar més tranquil, o bé - i açò ens ha indignat als qui el coneguem - que es jubile.
I això seria deixar al nostre ilustrat rector en la indigència, perquè no cobren quasi res i ens recorda, amb les diferencies que hi ha, al bisbe alcoià, Sanús, que va viure al final gràcies a la vivenda que li oferí la seua propia familia. Esperem que l'arquebisbe actual Dr. Osoro, si arriba el diguem-li plet per a quedar-se a la seua Sant Pere, siga amb ell tan generós com va ser amb el bisbe Sanús quan va arribar a València.
Per acabar, un acudit que corre per Tavernes, tot i que pot ser qualsevol rector. Diuen que va una dona amb un gos i entra a l'església, Don Josep amb la seua sequetat carinyosa que el carateritza li diu que no poden entrar gossos a l'església. La dona li contesta que no el pot deixar i que venia a deixar cinquanta euros per a la reconstrucció de l'església. El rector sense canviar el to, sec i carinyós, li contseta: " Si el gos es cristià, que passe".
Amb independència de la nostra opció religiosa, si que volem agrair l’esforç per saber i trobar els anys de bonança els mitjans per a la reconstrucció i la dignificació i posada en valor patrimonial i artístic del temple de Sant Pere, i que tant problemes li ha portat per poder pagar. I li reconeixem i agraïm i lloem eixe museu parroquial, exemple on s’haurien de mirar altres institucions locals i comarcals, si es que volen conservar el poc que ens queda de la nostra història i manera de viure.
En fi per a la Cotorra sempre el tindrem com EN JOSEP DE SANT PERE, continuador d'aquell primer rector en Blai Ferrando. Amb la nostra simpatia.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada