TRADICIONS III: Mones, tonyes i sarvatxos... la rebosteria tradicional vallera

 

 

La mona o tonya és una de les tradicions més arrelades de Pasqua. És un dolç esponjós típic del País Valencià, Catalunya i Múrcia que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les abstinències s'han acabat. Al País Valencià es  consumeix el diumenge i el dilluns de Pasqua i, cada dia menys el dimarts de Pasqua (s'ha perdut la festa del tercer dia de Pasqua) i el dilluns de Sant Vicent.

Cal dir que al nostre poble tenim "mones", “tonyes” i fins i tot “sarvatxos”, tots fets de la mateixa pasta dolça. Si consultem el diccionari trobem que l’accepció “tonya” (també dit panquemao, encara que el diccionari sempre posa com a primera accepció “tonya”), tan tradicional a Tavernes fa referencia al producte fet amb massa de briotx, esponjós i tou per dins, daurat en la capa exterior i més obscur. Actualment, al País Valencià, sol presentar-se amb un ou dur al damunt o, com a Tavernes,  amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita, la qual cosa hi deixa una mena de caputxó, també hi ha qui li aboca damunt un polsim de sucre glacée.  I no oblidem la tonya amb nous i panses, també semiesfèrica, com  a variació més llaminera de la normal.

 

No en  tenim coneixement exacte del  origen i significat inicial del mot "mona". Alguns fan derivar el nom del llatí “munda”, les paneres amb dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres, mentre altres creuen que l’origen seria grec i es remuntaria a les “múníquies”, celebracions gregues dedicades a Artemisa, amb la qual cosa aquestes teories entroncarien amb els rituals de fertilitat precristians. A la mitologia grecoromana Ceres i Artemisa son deesses relacionades amb l’agricultura, les collites i la fertilitat.

 

 

També hi ha semblança amb la festa jueva Mimuna, que comença la nit de l'últim dia de Péssah o Pasqua jueva i té l’origen al Magrib més occidental. Aquest territori, abans de l'expulsió de jueus i musulmans de la península Ibèrica, quedava inclós al món musulmà.

 A casa nostra, la paraula apareix citada al Diccionari català-valencià-balear on es dóna com a exemple més antic el de l'any1474 en un poema de "Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de la sacratíssima Verge Maria" primer llibre literari imprès a la península Ibèrica.  Una de les hipòtesis sobre els orígens del terme i la tradició fa referència a la "mûna", en àrab antic, que és l'arrendament de terres i que es pagava amb espècies, amb coques, ous durs i altres productes agrícoles.

 

La tonya que porta ou sol elaborar-se amb diverses formes. Les més habitual, almenys a Tavernes eren la de fardatxo, el “sarvatxo” amb l’ou a la boca  i tot ple d’anissets per damunt dels petits talls que li fem a manera d’escates (seria un fardatxo o un cocodril?) o d’una estrella, amb l’ou enmig i d’on ixen els braços també amb anissets, o fins i tot de trenes. No cal ni dir que cadascú pot donar-li la forma que considere.

Una cosa està ben clara: l’ou de xocolata no ha estat mai un costum de Tavernes, sense que això vulga dir que la “modernitat” ens l’ha introduït en alguns casos (quasi ens han forçat en presentar-la en supermercats), i amb eixa modernitat perdem molts costums i pràctiques culinàries. ¿Algú se'n recorda d'aquella olor tan agradable de tonyes dutes, damunt de la post, després d’haver-les cuit als forns?  Era quan Tavernes disposava de desenes de forns, però avui això és impossible perquè són rares les cases que continuen elaborant-se els propis dolços de Pasqua.