Mones, tonyes i servatxos, són mots de bon recordar de la rebosteria tradicional vallera

 

La mona o tonya és una de les tradicions més arrelades de Pasqua. És un dolç esponjós típic del País Valencià, Catalunya i Múrcia que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les abstinències s'han acabat. Al País Valencià es  consumeix el diumenge i el dilluns de Pasqua i, cada dia menys el dimarts de Pasqua (es va perdent la festa del tercer dia de Pasqua) i el dilluns de Sant Vicent.

Cal dir que al nostre poble tenim "mones", “tonyes” i fins i tot “servatxos”, tots fets de la mateixa pasta dolça. Si consultem el diccionari trobem que l’accepció “tonya” (també dit panquemao, encara que el diccionari sempre posa com a primera accepció “tonya”), tan tradicional a Tavernes fa referencia al producte fet amb massa de briotx, esponjós i tou per dins, daurat en la capa exterior i més obscur. Actualment, al País Valencià, sol presentar-se amb un ou dur al damunt o, com a Tavernes,  amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita, la qual cosa hi deixa una mena de caputxó, o  bé un polsim de sucre glacée.  I no oblidem la tonya amb nous i panses, també semiesfèrica, com  a variació més llaminera de la normal.

 

No en  tenim coneixement exacte del seu origen i significat inicial. Alguns fan derivar el nom del llatí “munda”, les paneres amb dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres, mentre altres creuen que l’origen seria grec i es remuntaria a les “múníquies”, celebracions gregues dedicades a Artemisa, amb la qual cosa aquestes teories entroncarien amb els rituals de fertilitat precristians. A la mitologia grecoromana Ceres i Artemisa son deesses relacionades amb l’agricultura, les collites i la fertilitat.

 

 

També hi ha semblança amb la festa jueva Mimuna, que comença la nit de l'últim dia de Péssah o Pasqua jueva i té l’origen al Magrib més occidental. Aquest territori, abans de l'expulsió de jueus i musulmans de la península Ibèrica, quedava inclós al món musulmà.

 A casa nostra, la paraula apareix citada al Diccionari català-valencià-balear on es dóna com a exemple més antic el de l'any1474 en un poema de "Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de la sacratíssima Verge Maria" primer llibre literari imprès a la península Ibèrica.  Una de les hipòtesis sobre els orígens del terme i la tradició fa referència a la "mûna", en àrab antic, que és l'arrendament de terres i que es pagava amb espècies, amb coques, ous durs i altres productes agrícoles.

 

Quan la tonya porta ou se sol elaborar amb diverses formes. Les més habitual, almenys a Tavernes eren la de fardatxo, el “sarvatxo” amb l’ou a la boca  i tot ple d’anissets per damunt dels petits talls que li fem a manera d’escates (seria un fardatxo o un cocodril?) o d’una estrella, amb l’ou enmig i d’on eixen els braços també amb anissets, o fins i tot de trenes. No cal ni dir que cadascú pot donar-li la forma que considere.

Una cosa està ben clara: l’ou de xocolata no ha estat mai un costum de Tavernes, sense que això vulga dir que la “modernitat” ens l’ha introduït en alguns casos (quasi en ha forçat en presentar-la en supermercats), i amb eixa modernitat perdem molts costums i pràctiques culinàries. Algú se'n recorda d'aquella olor tan agradable de tonyes dutes, damunt de la post, després d’haver-les cuit als forns, quan Tavernes disposava de desenes de forns. Avui això és impossible perquè són rares les cases que continuen elaborant-se els propis dolços de Pasqua.