Confinament 43: Comiat/Adéu

 

La realitat no em necessita.

Alberto Caeiro

 

Saber ser doble: no creure en la veritat i cercar-la; sofrir la vida i fruir-la.

Ermità de la Serra Negra

 

Comiat/Adéu

 

I

 

 

Solen ser incòmodes, sempre hi ha algun desequilibri en l’aire, una aparent inconsistència sense importància que va agafant caire de substància coherent, l’adequació de la qual a la situació semblava del tot inoportuna minuts abans i en canvi fineix per ser la dominant de l’escena, eixe cos tan cohesionat uns instants previs comença a tenyir-se de clarícies inconnexes que dilueixen la superfície en què tot volia rutllar de fresc, sense tares, en línia, satisfent el córrer del moment, unes mirades agradoses, unes salutacions gentils, unes carícies amb prou feines sostingudes, fràgils de tan tènues, alguna expressió voluntariosament afable, un brindis, si el cas ja arriba als seus espasmes finals, que tothom s’esforça en plagiar, així com tothom sap que en girar cua la festa continuarà i l’oblit del referent accelerarà la desmemoria més abjecta sobre aquella ocasió, qui sap si alguna deixalla arraconada portarà a presència de mala gana dues paraules mal comptades que n’hi facen esment, però molt poca cosa, qui no hi és no es troba, que se sol dir, sempre resulten poc afalagadores, fins i tot obertament desagradables, les ocurrències que, passat el temps, insisteixen a retornar al lloc del crim, ésser altre cop la causa de la impaciència dels altres, reprendre, ni que siga amb una immensa humilitat mal dissimulada, el regrés per saludar el passat, imbècil, per revisitar els ubi sunt invisibles de què formes part ara, una insinuació fantasmagòrica que de tan lleu passa inadvertida, i aleshores, sí, aleshores coneixes com de poc encertat fou aquell comiat, com de poc veraç resultava tota l’existència en aquell lloc que, per uns minúsculs espais de temps, aplegares a considerar ca teua, just abans del comiat, insensat. 

 

 

 

II

Després hi ha els adéus, que són ben bé una altra cosa, n’hi ha de tristois, però també en poden haver de molt reeixits, còmics fins i tot, agafats amb cura o passats per la batedora, els adéus no són comiats, són sentències, hom no espera retrobar-se de bell nou en aquell entorn, òbviament no ens referim als adéus familiars, amicals, de coneixences o passavolants, aquests són formalitats que no es registren en la memòria, amb prou feines arriben a quallar en l’ambient, si no és que aparega alguna marca en l’aire, com ara un canvi de codi, adéu – adiós, que ja assenyala el principi d’una bona amistat, sinó que fem menció dels adéus adéus, amb substància, de cos present, aquells adéus en què hom sap que serà el darrer encontre, tampoc necessàriament perquè hi haja mitjancera cap caixa de pi, solament perquè les sensacions així ho indiquen, que parlem de darreries, com quan l’entaulat d’un bon àpat fa solcant les crestes de l’onada i hom intueix que el penya-segat li va al darrera, irremeiablement, que l’horitzó vinent ja no serà pas semblant, prop fer-hi, ans al contrari, aquesta mena d’adéus organitzen tot un seguit de vivències de futur, les experiències de les quals seran compulsivament vitals d’entrada, com una mena de renaixement humanista en què tènuement assumirem el món com un novetat, per bé que amb fites conegudes, encara que poc o menys sabudes, perquè en això consisteix, al cap i a la fi, l’adéu, en una mena de romandre obert a l’avenir, encarnació del se.

 

 

 

III

Tota aquesta mecànica de l’anar-se’n, en qualsevol dels seus formats, li és adient al joc del llenguatge, que no són els joc del llenguatge o de parla, sinó que és el brou on som per poder ser, el solc on ens deixem parlar, travessar per les condicions que ens permetran abandonar l’entorn i situar-nos en el món, on romandre sempre ho serà, possible, en circumstàncies especials, si permetem que ens arriben i deixem apropar-nos, les coses i les paraules, d’anada i tornada, i serà quan copsarem que el comiat i l’adéu són accions diferents, subtilment diverses, en la planura en què s’escolta la primigènia acumulativa de la geologia del llenguatge, capes i més capes constitutives d’humà de procedència tan distinta i distant que s’ou al fons dels límits de l’univers, com una mena de ressò que acull l’infinit que abasta la condició nostra allí, en la planura, altrament, si no copsem la diferència entre una cosa i l’altra, haurem d’admetre que som hostatges de la brama que a l’endins de l’entorn ens impedeix conèixer que hostes no som, i aleshores és quan hom entén que ja és hora de partir, d’anar-se’n del full en blanc, a la francesa si cal, ni de comiat ni d’adéu, sinó a la valenta, que ja s’ensuma el final del buit en què la llargària de la cosa ho ha transformat.