Confinament 37
El solitari
I
La vida de l’humà està travessada de cossos solitaris. No
sempre aquesta expressió assenyala un estat de minorització, i no sempre
el fet d’estar sol duu implícit l’ésser un solitari, ni molt menys
sentir-se sol. Sol se sent qui sent la soledat com un no viure, un
desviure, un entwerden, un des-devenir, desviure’s, una mena de vida
externa projectada cap a un enfora inaprehensible de difícil concreció.
El solitari, que malviu el context de soledat en què cova la seua
solitud, sol se sent bé quan en la seua vida apareix en l’horitzó un bri
d’opció de perspectiva de perpetuar-se, ni que siga en forma d’estampa,
gràficament sobre el contínuum de la vida real, aparentment
normalitzada i quotidianament feliç del món que l’envolta. De fet,
contràriament a allò que pogués semblar, són els solitaris els éssers
més rabiüdament esquius a deixar-se sorprendre en posició d’escàpol, no
se’ls coneix cap situació que els recorde a punt de partir o en tràmit
de fer-ho, hom diria que sempre hi són al mig, aparentment tranquils i
sense ànsia per fugir, cames ajudeu-me, de la brama insuportable que
resulta per a ells el contacte amb l’humà.
II
El
solitari malaltís tem l’oblit dels altres sobre si, i s’afanya
fermament i fervorosa a romandre a perpetuïtat en el record i el present
d’aquells que suposadament no estan, se senten o són uns solitaris
empedreïts, no per immiscir-se en llur vida, sinó, encara més radical,
per formar-ne part en vida i, més important, després de mort. El
solitari tòxic és aquell que després de mort et visita i et demana de
compartir una estona més amb tu.
III
Un
dels trets, i segurament dels més significats del solitari, és el de
llur incapacitat manifesta i ostensivament ben visible d’escoltar. El
solitari és un ser negat, impossibilitat, capat, impotent a qualsevol
mena de transvasament osmòtic entre ell i el món. Ve de fàbrica voltat
d’una capa pètria d’aïllament d’una duresa diamantina, és opac a
qualsevol so, de mirades no en coneix cap, ni la seua quan s’aixeca els
matins farcit de tèrbols presagis, tan empastifats de teranyines que
costa d’assignar-li un lloc en el món, una posició des de la qual pogués
optar a posar-se en el lloc de l’altre, tan sols fos per diversió, per
copsar una estona quina és l’empatia que pogués admetre, cas d’arribar a
entendre, entre els no silencis que l’assetgen i el rebombori intern
que no l’abandona, que el món és alguna cosa més que l’extensió de la
seua negativitat, que la vida, molt més enllà dels límits esquifits de
llur experiència, s’adscriu a un seguit de correspondències infinites
entre éssers semblants o dissímils, però sempre amb les oportunitats, en
principi, obertes, atentes a l’exterior, aqueix exterior que el
solitari s’ha negat a copsar, a conèixer, a tastar, fins l’extrem de ser
sord a aquella, la vida dels altres.
IV
El
solitari, finalment, tampoc és una persona curiosa, arriba, amb prou
feines, a ser un gilós, un constructor de relats morts, d’històries amb
sentència assegurada, mai absolutòries i sense opció a rèplica. El
solitari transita terra erma on tot està prèviament decidit, escrit,
sense viaranys que continguen alternatives de revolts amb sorpresa
inclosa, revocatòries d’altres passes primeres, resolucions que conviden
a mirar altrament, habita un no espai absent d’espai que en realitat és
ja una cartografia inexistent, una mena d’imatge glaçada on tot va
quedar esperant que una mirada curiosa l’activés de bell nou, perquè el
solitari ignora que la mort li va al devora, no al darrere, com a la
immensa majoria dels mortals, sinó que li és adjacent com la pena als
condemnats, com el clam als encara amb esperança, com els plors als
iniciats en el dolor, com la carència als desprotegits, com la vida als
humans que desconeix, i aqueixa ignorància li fa creure que tot es resol
en estar en estat d’abducció eterna, fora de la tribu, de la mena que
siga, ni tan sols d’aquella minúscula part de l’humà que li va atorgar
la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada