Confinament 37: El solitari

 Confinament 37

De la mateixa manera que, en una habitació, basta de vegades amb canviar un petit detall perquè un ressò desanimat es convertisca en una magnífica ressonància, així també, en la fantasia d’Ulrich, la seua petita casa es transformava en una conquilla que permetia oir els sorolls de la ciutat com un corrent llunyà.

L’home sense atributs. Robert Musil

  El solitari

I

La vida de l’humà està travessada de cossos solitaris. No sempre aquesta expressió assenyala un estat de minorització, i no sempre el fet d’estar sol duu implícit l’ésser un solitari, ni molt menys sentir-se sol. Sol se sent qui sent la soledat com un no viure, un desviure, un entwerden, un des-devenir, desviure’s, una mena de vida externa projectada cap a un enfora inaprehensible de difícil concreció. El solitari, que malviu el context de soledat en què cova la seua solitud, sol se sent bé quan en la seua vida apareix en l’horitzó un bri d’opció de perspectiva de perpetuar-se, ni que siga en forma d’estampa, gràficament sobre el contínuum de la vida real, aparentment normalitzada i quotidianament feliç del món que l’envolta. De fet, contràriament a allò que pogués semblar, són els solitaris els éssers més rabiüdament esquius a deixar-se sorprendre en posició d’escàpol, no se’ls coneix cap situació que els recorde a punt de partir o en tràmit de fer-ho, hom diria que sempre hi són al mig, aparentment tranquils i sense ànsia per fugir, cames ajudeu-me, de la brama insuportable que resulta per a ells el contacte amb l’humà.

II

El solitari malaltís tem l’oblit dels altres sobre si, i s’afanya fermament i fervorosa a romandre a perpetuïtat en el record i el present d’aquells que suposadament no estan, se senten o són uns solitaris empedreïts, no per immiscir-se en llur vida, sinó, encara més radical, per formar-ne part en vida i, més important, després de mort. El solitari tòxic és aquell que després de mort et visita i et demana de compartir una estona més amb tu. 

 

III

Un dels trets, i segurament dels més significats del solitari, és el de llur incapacitat manifesta i ostensivament ben visible d’escoltar. El solitari és un ser negat, impossibilitat, capat, impotent a qualsevol mena de transvasament osmòtic entre ell i el món. Ve de fàbrica voltat d’una capa pètria d’aïllament d’una duresa diamantina, és opac a qualsevol so, de mirades no en coneix cap, ni la seua quan s’aixeca els matins farcit de tèrbols presagis, tan empastifats de teranyines que costa d’assignar-li un lloc en el món, una posició des de la qual pogués optar a posar-se en el lloc de l’altre, tan sols fos per diversió, per copsar una estona quina és l’empatia que pogués admetre, cas d’arribar a entendre, entre els no silencis que l’assetgen i el rebombori intern que no l’abandona, que el món és alguna cosa més que l’extensió de la seua negativitat, que la vida, molt més enllà dels límits esquifits de llur experiència, s’adscriu a un seguit de correspondències infinites entre éssers semblants o dissímils, però sempre amb les oportunitats, en principi, obertes, atentes a l’exterior, aqueix exterior que el solitari s’ha negat a copsar, a conèixer, a tastar, fins l’extrem de ser sord a aquella, la vida dels altres.

IV

El solitari, finalment, tampoc és una persona curiosa, arriba, amb prou feines, a ser un gilós, un constructor de relats morts, d’històries amb sentència assegurada, mai absolutòries i sense opció a rèplica. El solitari transita terra erma on tot està prèviament decidit, escrit, sense viaranys que continguen alternatives de revolts amb sorpresa inclosa, revocatòries d’altres passes primeres, resolucions que conviden a mirar altrament, habita un no espai absent d’espai que en realitat és ja una cartografia inexistent, una mena d’imatge glaçada on tot va quedar esperant que una mirada curiosa l’activés de bell nou, perquè el solitari ignora que la mort li va al devora, no al darrere, com a la immensa majoria dels mortals, sinó que li és adjacent com la pena als condemnats, com el clam als encara amb esperança, com els plors als iniciats en el dolor, com la carència als desprotegits, com la vida als humans que desconeix, i aqueixa ignorància li fa creure que tot es resol en estar en estat d’abducció eterna, fora de la tribu, de la mena que siga, ni tan sols d’aquella minúscula part de l’humà que li va atorgar la vida. 

Josep Franco i Giner