Avui fa 7 anys. El 15 d'agost del 2015 va morir l’escriptor valler Rafael Chirbes a la localitat de Beniarbeig (la Marina Alta). Havia nascut a Tavernes el 27 de juny del 1949, i va ser nomenat fill predilecte en el ple de març del 2015. Entre els seus guardons, cal esmentar el Premi Nacional de Narrativa en el 2014 per la novel·la "En la orilla" i, en dos ocasions, del Premi Nacional de la Crítica, per la novel·la "Crematorio" en el 2007 i també per "En la orilla" en el 2014. La Generalitat Valenciana li va concedir el 9 d'octubre del 2015 la distinció al Mèrit Cultural, a títol pòstum.
 |
| Chirbes rep la placa de reconeixement com a fill predilecte de Tavernes |
Els viatges, derivats del seu treball, el portaren per tot món i a escriure no només sobre gastronomia, sinó també sobre la relació entre el menjar i les ciutats. Durant més de dues dècades va publicar múltiples reportatges i crítiques en diferents mitjans escrits, que l'editorial Anagrama va reunir en dos volums, respectivament titulats "Mediterraneos" (1997) i "El viajero sedentario" (2004). Més enllà de la crítica específica (feta, generalment, per encàrrec), el gust per la gastronomia i el saber cosmopolita de Chirbes impregnen també totes i cadascuna de les seues novel·les. Gastronomia i cultura constitueixen un binomi fonamental en la poètica de l’autor.
És autor també d’assaig i de crítica literària que es plasma als volums “El novelista perplejo” (2002) i “Por cuenta pròpia” (2010). La seua narrativa comença a llegir-se i conèixer-se a partir de l'any 2007, després de guanyar el primer Premi de la Crítica amb “Crematori” . La publicació de la seua primera novel·la “Mimoun” (1988), no arriba fins a finals dels anys vuitanta, quan l'autor té ja més de quaranta anys. Ja en la dècada dels noranta, va publicar “En la lucha final” (1991), “Los disparos del cazador” (1992), “La buena letra” (1994) i “La larga marcha” (1996).
 |
| La buena letra - La bona lletra ha estat traduïda al valencià |
La naturalesa punyent i profundament crítica de la seua escriptura és inusual en el panorama de la narrativa de les dècades dels huitanta i els noranta, i Chirbes no va ser una figura fàcilment digerible per al mercat editorial del primer període democràtic, amb un textos narratius que són un incòmode espill en el qual mirar-se col·lectivament.
Uns textos on el valler dissecciona el present des del revés de les lectures que celebraven l'anomenat miracle econòmic espanyol. Al paradigma de l'èxit econòmic, tan característic del relat de l'època, Chirbes contraposa el relat d'un present marcat per l'especulació i l'enriquiment voraç, a partir de les ruïnes i l'acumulació de derrotes que tan potent maquinària va deixant en els marges de la Història. Serà a partir dels 2000, amb “La caida de Madrid” (2000), “Los viejos amigos” (2003) primer i amb “Crematori” (2007) i “En la orilla” (2013) després, quan assistim a la culminació de l'obra narrativa de Chirbes, en época de la crisi i la postcrisi a l’Estat, i es convertirà en autor de referència i de lectura imprescindible.
 |
| La plaça de la Casa de la Cultura du el seu nom. Moment de la inauguració |
La memòria del passat i el seu estret vincle amb el present i la preocupació sobre el territori són dues de les claus temàtiques que singularitzen l'obra de l'autor valler i fan d'ell una peça fonamental en la producció literària contemporània. La pràctica totalitat de la producció narrativa de Chirbes pot ser llegida com una memòria literària de la derrota; com una poètica de les ruïnes de la història en el sentit que li donava Walter Benjamin. En el marc d'aquesta poètica, els relats sobre la Guerra Civil, la postguerra i la Transició, primer, i l'arribada de la democràcia, amb els anys de bonança econòmica i la crisi després, s'arribaran a fondre entre si per a oferir la memòria incòmoda de les últimes vuit dècades de la història de l’estat espanyol.
El gener del 2016 es publicava pòstumament l'última novel·la de Chirbes, “París-Austerlitz”, un text que li va suposar més de vint anys de treball intermitent i que va deixar acabada i llesta per a la impremta pocs mesos abans de la seua mort. Una novel·la de caràcter evocador (com tants passatges dels seus textos) fins a un cert punt autobiogràfic, amb la qual Rafael Chirbes tancava el cercle que havia obert quasi trenta anys abans amb “Mimoun”, i ens llegava l'últim d'aquests centellejos d'una vida.
Rafael Chirbes va deixar preparats 6 parts del que anaven a ser els seus "Diarios", per a publicar després de la seua mort. L'editorial Anagrama va publicar el 2021 les dues primeres parts dels "Diarios", publicació a la qual seguirà el pròxim octubre i per la mateixa editorial la tercera i quarta part, un volum que es presentarà els dies 24 i 25 del pròxim mes de setembre en el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna per l'escriptor Alfons Cervera dins dels actes de "La Vall dels Llibres".
Cal recordar que l'Ajuntament de Tavernes va adquirir en propietat la casa natal de l’escriptor Rafael Chirbes, situada al Carrer Lepant número 31, front la Casa de la Cultura amb l'objectiu de potenciar i donar a conéixer el novel·lista valler, junt a altres dos escriptors de Tavernes de gran renom, el també fill adoptiu José Monleón que ha estat Premi Nacional de Teatre en el 2004 i Max de Honor de las Artes Escénicas 201, a més de Premio de Teatro Comunidad de Madrid del 2.000, el Premio Nacional de Periodismo Teatral (1959), el Premio Internacional España por el programa América está cerca de RNE (1985), el Premio Ollantay por la divulgación del Teatre Latinoamericano (1986) o la "Orde de les Arts i les Lletres" de França (1990) i Joan Vicent Clar, Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dins dels Premis Octubre, en el 1984, amb el seu poemari "Le sucrier velours".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada