Semiòtica i Cinema: Escenografia i Posada en Escena del Film Noir

 

Semiòtica i Cinema

Escenografia i Posada en Escena del Film Noir


I

Per admirar, malgrat sembli paradoxal, es necessita grandesa. I per això tan poques vegades el creador és reconegut pels seus contemporanis. Ho fa sempre la posteritat, o si més no aqueixa espècie de posteritat contemporània que és l’estranger. La gent que està lluny. La que no veu com prens el cafè o et vesteixes.

Ernesto Sábato

 

En un altre lloc (La Forma Fílmica I-V), comentàvem que les etapes del comentari implicaven l'anàlisi textual, a través del reconeixement i la comprensió. La primera es basa en la segmentació i l'estratificació. La segmentació és una ordenació de continguts significatius de major a menor o viceversa de l'ordre d'allò lineal, sintagmàtica del significat, que permetrà començar a acotar allò que hem definit com espai textual fílmic. Però ben entès que és una ordenació interessada per al comentarista. La relació entre els signes aquí és de contigüitat. L'estratificació és de l'ordre d'allò paradigmàtic, paradigmàtica del significat, que l'estratifica, transversalment, relacionant els elements dels segments per veure repeticions o variacions, o simplement per veure com funciona de manera diferent un mateix element en segments diferents. Significació que s'extreu per oposició analitzant al bell mig de cada segment significatiu, abans destriat, els elements interns, com ara el temps, l'espai, l'acció, elements figuratius o de banda sonora, etcètera, i veure com funcionen i signifiquen coses diferents si els canviàvem de segment. El mateix que els passa als fonemes en lingüística estructural. 

 

"El falcó maltès (1941)" de John Huston, un dels millors films de cinema negre

En aquest estadi del comentari, complementari de l'anterior, classificam encara més interessadament els elements, perquè es troben en relació metafòrica, i és l'espectador qui afegeix, des del punt de vista del sentit que va atorgant-li al film, una direcció determinada de comentari, una lectura poètica, en el sentit, òbviament metafòric del terme. Acotam encara més l'espai textual significatiu que ens permetrà disfrutar del sentit, gens significatiu per a tothom, curiosament; això és, un significat, el del sentit, que no està encara socialitzat i codificat per una majoria. Que encara és de l'ordre d'allò individual i que depèn de la competència lectora de l'interpretant.

Finalment, l'etapa de la recomposició organitzarà els elements suara destriats per oferir una lògica que expliqui el funcionament de tot, entès com un ens orgànic: treball de sentit. Aquesta lògica serà la que permetrà d'atorgar-li uns significats, per poder passar a l'estadi del sentit individualitzat i concret i, per què no, contradictori. Lògica que es compon de tres segments: enumeració dels elements catalogats en la segmentació, ordenació lineal i jeràrquica d'aquests i articulació que proposi un nou model d'organització. Lògica coherent amb la lògica fílmica del propi film i de les expectatives de l'espectador. 

 

"El son etern (1946)" de Howard Hawks, una excel·lent mostra de cinema negre

 

Hom pot fer servir tota aquesta amalgama de significats per deconstruir els significats hegemònics, a través d'una lectura de sentit diferenciada d'aquests. Si acceptant unes coses les ordenarem d'una determinada manera que si n'acceptam d'altres, i aquí rau el principi del gest semàntic de què parlàvem més amunt. L'espectador pot apartar-se d'aquests pressupòsits socioculturals per llegir el text com a proposta a contrario d'allò que en principi volia dir l'estructura més visible d'aquest, la considerada hegemònica. A això s'anomena lectura simptomàtica. Molt sovint els textos clàssics són opacs a altres lectures, precisament per això: és tan gran el pes que suporten de tantes i tantes lectures de cinèfil, lineals i idèntiques, que es fa difícil fer-ne d'altres sense que et titllen de delirant, aberrant i poc correcte. O simplement s'han fet tan rematadament antics que la gent se'n riu quan assisteix a la seva reposició.

 Totes les operacions d'anàlisi i interpretació no s'esgoten, però, precisament en la constitució d'un espai textual, que seria el context de regles que ens permeten atribuir significats. Però, la darrera operació, la de l'articulació, ens permet d'entrar en el territori del sentit, que no és el mateix que la significació. Significació n'hi ha entre codis socialitzats. Sentit n'hi pot haver entre un codi no institucionalitzat, no socialitzat, un codi o un encara no codi i un interpretant que respongui. Entre l'espai textual, conjunt de regles per on transitam, que hem construït d'acord amb unes normes més o manco generalitzades (semiòtiques) i el sentit, interpretació més o manco individualitzada, més o manco autoritzada, que pot acabar convertint-se en regla assumida i per tant caure de la part de l'espai textual, hi ha un treball de construcció de sentit, sempre obert i impossible d'acotar-se, en principi.

  Josep Franco i Giner