L'ESTAT DE LA QÜESTIÓ: El valencià a la liturgia

Fa uns dies es van reunir al Palau Arquebisbal de València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina (València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i les tres de les Illes Balears). En les reunions hagudes fins ara, mai (que s’haja sabut) han tractat el tema de la nostra llengua a l’Església. 

El Concili Vaticà II va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Fins i tot, en la revista Cresol, el cardenal arquebisbe de Valencia Cañizares manifestava que se sentia “comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia”, i recordava que el Vaticà II recomanà l’ús de les llengües vernacles a l’Església.

 I hi afegia: “En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezco en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial”. Però tot seguit el cardenal presentava l’objecció pel que fa a la introducció de la nostra llengua a l’Església: “Tenemos entre nosotros un handicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana”. 

Una cosa ben curiosa: els bisbes i molts capellans valencians es pregunten “qué valenciano?” (per oposar-se a l’ús de la nostra llengua a la litúrgia) però cap bisbe ni capellà hispanoparlant d’arreu del Món mai no es pregunta, pel que fa a les traduccions litúrgiques, ¿qué castellano?. 

I hi ha notables diferències entre el castellà de Santiago de Xile i el de Burgos, o el de Buenos Aires i el de Màlaga. Els bisbes espanyols i els llatinoamericans mai posen en dubte la unitat de la llengua castellana, pel que fa a la seua utilització a la litúrgia. ¿Per què en el cas del valencià busquen problemes per tal de no introduir la nostra llengua a l’Església i no en veuen cap pel que fa al castellà? 

Cal pensar que una cosa és la llengua a utilitzar a la litúrgia i una altra la col·loquial. Uns exemples: a la consagració es parla de la sang “vessada” i hi ha qui pensa que s’hauria de dir “derramada” o “escampada” i no “vessada”. Ara, quants valencians diuen “derramada” o “escampada”? Diem “derramà” o “escampà”?. Per tant… 

I respecte a “nosaltres” que fem ¿l’hem de substituir per “nosatres”? ¿O per “mosatros”? ¿O per “moatros”? segons els pobles. En podríem dir molts d’exemples, amb la qual cosa aniríem deformant els textos amb els localismes pertinents.

¿Algú pensa que en els capellans de Màlaga o de Sevilla, a la missa, tenen els llibres litúrgics amb les formes típiques andaluses? L’edició castellana del “Misal Romano”, ¿no és el mateix per als capellans de Burgos, els d’Almeria o els de Santa Cruz de Tenerife? ¿En quin missal d’un poble d’Andalusia hi ha escrit “Jezú” en compte de “Jesús”? ¿O “gloria a Dió” en compte de “gloria a Dios”?. 

Només els qui no volen la nostra llengua presenten l’argument dels localismes per trossejar-la. I quan més dividida, més prompte desapareix. Els llibres litúrgics en castellà no s’adopten als localismes, i els textos litúrgics són els mateixos per als cristians de Salamanca que per als de Huelva o per als de Las Palmas de Gran Canària. 

Jesús de Natzaret es va encarnar en un poble i en una llengua minoritària i marginada, com el valencià. No es va encarnar en la llengua de l’imperi, la llengua dels dominadors llatins que oprimien el poble jueu. Jesús tampoc es va encarnar en la llengua de la cultura, la grega. Es va encarnar en la llengua dels oprimits i dels menyspreats. 

Potser si s’ho pensaren, els bisbes del País Valencià assumirien i promourien la nostra llengua a l’Església.

Basat en un text de Josep Miquel Bausset publicat a la Veu del País Valencià