Europa (II)

 

Europa II

RLl.: l’única manera de treure l’aigua clara de l’església és fer de la Fe Raó.
DA.: estic totalment d’acord, fer popular i a l’abast de tothom allò que l’església considera dogma de fe.
RLl.: fer de l’intractable una qüestió a la mesura de la condició humana, posar en horitzontal el dit sagrat.
DA.: humanitzar el saber en poder de l’església de la mà dels pocs que té en consideració, el gran Virgili.
RLl.: trob que és una bona elecció, i ens ve bé posar-lo en correspondència amb els nostres professionals de l’escriptura, tots aquells que dignificaren l’ofici i aplanaren el camí perquè la gent sabés de llur poder.
DA.: n’estic convençut que a l’ortodòxia únicament la podrem vèncer mitjançat l’exemple dels clàssics.

Fragment d’una conversa entre Ramon Llull i Dante Aligheri, en algun lloc de la Vall de Mairata. Occitània oriental. Els Alps italians. Vers s. XIV, inicis.

 

El segon moment clau serà quan els alemanys accepten la preeminència nuclear francesa en el tractat de Roma de mitjan segle XX, per assegurar-se, tots plegats, una protecció sobre una possible amenaça comunista russa i, així, llançar als EEUU un clar missatge d’unitat que evitara que aquests temptaren de treure’n partit d’una Europa fragmentada, esquinçada, després de la segona guerra mundial. El 25 de març al Capitoli, la República Federal Alemanya, França, Itàlia i el Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg) signen la voluntat d’una unió que vol reprendre el que Roma va significar. Com, aleshores, Carlemany, ss. VIII-IX, emperador d’occident significava, l’aplec de les dinasties francesa i alemanya, una identitat europea comuna. 

L'Europa de Carlemany

Si la connexió Catalunya / Tolosa s’hagués produït, temptada d’antuvi per Alfons el Cast i el seu fill Pere el Catòlic (1213), segurament la néta de Leonor i el rei d’Anglaterra, filla d’Alfons el Savi i Leonor, de nom Leonor, s’hagués esposat amb un Jaume I senyor de bona part d’Occitània i l’expansió de la Corona podria haver tingut altres viaranys. Siga com siga, fins els decrets de Nova Planta (1714), primer com a comtat (Barcelona, Urgell, Cerdanya, Girona i extensions –Provença), després com a Estat independent (fins 1475), i finalment federat (fins 1714), la història d’aqueixa petita zona inicial aferrada als Pirineus ha estat cabdal i determinant en la configuració i concepció de l’Europa que coneixem.

Per això costa tant de creure que la part (Castella) que s’ha posicionat enfront (d’Europa), i quasi d’esquenes (abocada a l’extermini de món nou) al projecte comú, pretenga fagocitar, en negar-li l’autodeterminació, la banda que, des de sempre (Urgell, Cerdanya, Girona, Barcelona), i sense aturador, s’ha decantat obertament envers una represa efectiva de la comunitat grega i cristiana que és el vell continent. Costa tant de creure-ho que resulta inversemblant que l’actualitat política en aquesta Espanya de no se sap qui insistisca a considerar els catalans com una mena de malparits i fills de puta, traïdors a l’essència pàtria, quan, en realitat, si són alguna cosa és copartíceps de la il·lusió i l’estructura primigènia i primordial que va permetre d’avançar en la presa de consciència d’una unitat (europea) que altres no s’han temut. Aznar ho acaba de dir, Espanya és atlàntica. La visió centralista i castellana d’aquest estat continua d’esquenes a Europa.

 

L'Europa actual

 

Una presa de consciència socialment transversal (reis, bisbes, militars, burgesos, gent humil, i un papa –Clement IV, 1265-1268) que feia trontollar la fèrria compartimentació estamental de l’època, ni que siga simbòlicament. El mon musulmà esperona tothom a sirgar en la mateixa direcció i així els trobem a Terra Santa, ja com a soldats, ja com a peregrins.

 Per això no costa gens de creure que els abocats a espoliar i aniquilar el nou món suspenguen en les seues funcions legislatives càrrecs electes i en canvi, en ser-ho a Brussel·les, Europa diga prou d’arbitrarietat, aquests es queden on són, que són els ciutadans d’Europa (catalans) qui els han votat, i no pot ser que la part que no vol ni una cosa (Catalunya) ni l’altra (Europa) puga decidir qui o qui no representa el projecte comunitari. No pot ser, òbviament.

Aquesta posició “moderna” que el món protestant activarà a partir del XVI, amb la recepció de la Bíblia, ja la trobem al món provençal i català en l’acollida del catarisme, en l’acollida de l’anti-papa, i la màxima expressió d’aquesta existència d’una posició que s’avança al seu temps és el compromís de Casp, aquesta vegada, però, radicalment contrari a allò que havia representat el casal de Barcelona fins aleshores. Vicent Ferrer, ferm partidari de la Inquisició, dominic, radical defensor de l’ortodòxia eclesiàstica, partidari absolut de la centralitat del poder, a favor de reis i contra l’horitzontalitat de la seua expressió (generalitat), decideix cancel·lar tot allò que durant cinc-cents anys havia estat la marca de la casa, el consens, la negociació, la diversitat, la bona gestió, que el casal de Barcelona havia exercit. El nostre sant més venerat segurament va agafar el camí de no retorn cansat de tanta modernitat. 

 

Compromís de Casp

 

Una modernitat sustentada en un ideal comú que esborre diferències entre una classe inferior i una de superior que aquesta accepta, que és inèdita entre els seus contemporanis i que trigarà molt i molt a ser norma general. Una modernitat que s’expressarà també en el tractament de la dona en general, i de la mare de Déu en particular, més humanitzada. Una modernitat que tempta d’esborrar la distància entre allò culte i reservat a uns pocs i allò popular amb voluntat “universalista”. Una modernitat per l’oposició a la Inquisició, a la intransigència dels dominics, a l’església i la seua estretor. Una modernitat que és socarrona, anticlerical, per bé que no irreligiosa. I d’una altíssima formació. La València del XV i les repúbliques italianes del XVI i XVII en són la màxima expressió.

Josep Franco i Giner