El Capitolio
Va ser tantes coses, sense moure’s del lloc, que funcionava com una mena de nau que ha naufragat, però que insisteix a no enfonsar-se per retrobar cada dia, en cada albada i en cada capvespre, un nou paisatge on poder-se refer de l’ensurt, i així, cada dia, inventar-se un nou argument per seguir en el món.
Ho fou tot per a un poble, com tants pobles en plena dictadura, assetjat i aïllat per la estultícia d’un règim que ens tenia afamats de novetats, un poble que, en molts pocs anys, va passar de pràcticament no deixar comparèixer ningú entre els indígenes a haver de permetre una allau darrere d’una altra de forasters portadors de noves que en quasi res ens interpel·laven, per bé que ens varen obrir un xic l’orella per seguir en el món.
El Capitolio tenia racons
per poder somniar. El més demandat entre el jovent era el galliner, on no
solament hom podia desaparèixer de la vista del respectable, sinó que si tenia
la santíssima sort de fer-se acompanyar d’una al·lota avançada passar l’estona
sense ni tan siquiera arribar a saber quina era la pel·lícula que es
projectava. El pati de butaques de fusta i xapa era com una mena de passarel·la
de moda perquè els qui podien i volien lluïren llurs draps, i es podia fumar.
El bar, a l’entrada del hall a l’esquerre, venia gasosa de la viuda de
Francisco Grau, ma tia Emília, i uns ‘barquillos’ d’una exquisidesa absoluta,
desconeguda en els temps moderns. Els passadissos que conduïen als excusats,
lloc d’esbarjo entre pauses i fumadors elevats, convidaven a deixar-se caure
pendent avall, com en una mena d’avantsala d’imatges de terror que el cinema,
el de la pantalla, aniria descobrint-nos xino-xano.
El Capitolio fins i tot tenia temps diversos per poder fer compatible això que avui en dia es diu conciliar, de fet sense oferir guarderia, com fan alguns cinemes en temps moderns, hom podia deixar els sagals a l’entrada de la fàbrica amb la tranquil·litat absoluta que serien atesos i vigilats pels treballadors, tant de l’accés com pels acomodadors, cosa que, sí, també succeïa en altres bandes del món, per exemple al Metropol de València, carrer Hernán Cortés, la meua dona de nina entrava, es menjava l’entrapà que l’àvia li havia preparat, que vivia a dalt de la sala, i tot el temps se sabia que estava controlada del món exterior i interior, i així mateix, certament per a uns escollits, tampoc no cal ser il·lús, passava al poble, i en acabar la sessió de vesprada els pares els recollien i amb més o menys fortuna encara partien tots a fer el sopar de bar a cal Ximo, Llorenç, o més enllà dels límits que el local regia, i encara si era possible i les condicions ajudaven, els pares assistien a la sessió nocturna, apta per adults únicament, i el dia s’acomiadava igual que havia arribat, amb la promesa d’uns codis arribats d’enllà la pantalla.
El Capitolio era això, una mena de far que il·luminava les costes de l’illa on tothom hi volia anar, un lloc de guaita on descarregar projectes de l’avenir, una mena de capsa de tretze cares que contenia els somnis de les nostres repressions, on era factible, encara, conservar la il·lusió d’un món millor.
Josep Franco i Giner
Les fotografies ens mostren l'estat del que fou Cine Capitolio, fins fa unes setmanes "Mercadona"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada