Europa
I
DA.: estic totalment d’acord, fer popular i a l’abast de tothom allò que l’església considera dogma de fe.
RLl.: fer de l’intractable una qüestió a la mesura de la condició humana, posar en horitzontal el dit sagrat.
DA.: humanitzar el saber en poder de l’església de la mà dels pocs que té en consideració, el gran Virgili.
RLl.: trob que és una bona elecció, i ens ve bé posar-lo en correspondència amb els nostres professionals de l’escriptura, tots aquells que dignificaren l’ofici i aplanaren el camí perquè la gent sabés de llur poder.
DA.: n’estic convençut que a l’ortodòxia únicament la podrem vèncer mitjançat l’exemple dels clàssics.
Fragment d’una conversa entre Ramon Llull i Dante Aligheri, en algun lloc de la Vall de Mairata. Occitània oriental. Els Alps italians. Vers s. XIV, inicis.
La base jurídica, expressada també literàriament, l’hem de cercar als clàssics llatins, que la litúrgia medieval va usar interessadament, i que la lírica trobadoresca va rescatar en totes les seues vessants, tot i afegir l’element clau: una proto classe social ascendent que es convertirà ja en proto burgesia en la literatura i les institucions catalanes dels segles XIV i XV.
Europa, signada a Roma el segle XX, comença a tenir consciència de si en dos moments concrets. La protecció i recuperació dels llocs sagrats (ss. XII-XV) i evitar que la Revolució Russa l’ocupara (s. XX).
El primer moment, que podríem matisar tant com vulguem, es caracteritzaria per l’aparició de l’individu que, en llengua vulgar, modalitza la novetat que representa l’antropomorfisme, front a una tendència majoritària que encara és deista. Al món dels trobadors s’enceta l’art de dir la veritat a través de la lírica, que Llull temptarà de codificar en la necessària demostració de l’existència de Déu, i que Dante i Petrarca reinventaran, activant així arreu l’anomenat Renaixement d’Europa dels segles XVI i XVII.
Llull i Petrarca |
Entre Guilhem de Peitieu (1100) i Frederic III de Sicília i Ponç Hug IV d’Ampúries (1298), pel que fa als trobadors, amb l’expansió i assentament de la Corona Catalana (Jaume I i Ferran el catòlic, 1213-1468), respecte del català, i la irrupció del dolce stil novo (Dante i Petrarca, i ramificacions, Bocaccio, Chaucer, ss. XIII-XIV), situem, doncs, les bases de la recerca de la reinvenció de l’humanisme clàssic grec i romà.
Aquesta entrada provençal es retroalimenta en els cançoners del XIII i XIV italians, de professionals, i en les cites indirectes que la literatura catalana del XIV i XV mantenen. Per això considerem que el teixit jurídic i literari que sustenta l’Europa entre els segles XIII i XV en tres llengües és una línia de continuïtat que posa les bases de l’esdevenidor.
I aquest origen, tríada mediterrània, està fortament impregnat de l’atracció que des de sempre s’han exercit mútuament les dues ribes de la mar que ens bressola, grega, romana, bizantina, oriental i occidental. Quan Leonor d’Aquitània se separa del rei de França (aleshores un territori que exclou bona part de la franja atlàntica i pirinenca de l’actual) i es decideix per l’anglés, segurament ho fa enlluernada pel viatge a Jerusalem i Constantinoble. La forma amb què presenta al món el seu fill Ricard, futur Cor de Lleó, a la seu dels monjos de Sant Marçal a Limotges, seu també de l’encontre entre els tropus medievals de l’XI i el sentit del trobar i inventar dels trobadors del XII-XIII, ja denota i mostra a les clares una voluntat d’unificació europea, que persistirà al seu cap fins a la fi dels seus dies. Aquesta base d’una identitat comuna, en un primer moment, des d’un punt de vista cultural, té una continuïtat successiva entre Occitània, Catalunya i Itàlia, el mediterrani occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada