Lleu sensació de malestar a l'estòmac
No sé per què em vaig fixar en ell. Aparentment no hi havia res en ell que cridés l’atenció. Jo viatjava en el metro, que anava de gom a gom, i a poca distància meua, el vaig veure. Era un home d’edat indefinida entre 40 i 50 anys; però ben bé hagués pogut tenir-ne 30 o 60
Era alt, i anava vestit
amb americana i corbata. A la mà esquerra duia una cartera negra i amb
la mà dreta se subjectava a una barra horitzontal paral·lela al sostre
del vagó. El comboi anava parant en les diferents estacions, i la gent
en baixava i en pujava contínuament.
Per fi vaig arribar a la meua estació. En vaig baixar amb un poc de
pressa. Calia córrer si no volia fer tard a l’oficina. De reüll vaig
veure que l’home de la cartera també n’havia descendit. També semblava
tenir pressa.
Pujàrem per l’escala –ambdós i dotzenes de persones més– i sortírem a
l’exterior. Una glopada de soroll, veus i fum ens va donar la benvinguda
al carrer.
L’home de la cartera
seguia caminant a la meua altura. Duia la mateixa meua direcció. Jo,
sense saber per què, continuava observant-lo d’esquitllada. Havia tret
el seu mòbil per veure si per fi hauria recuperat la cobertura perduda
al subsòl. Es disposava a fer una trucada.
I llavors succeí
una cosa inesperada. De sobte, l’home de la cartera es va aturar, va
contraure la cara fent una lletja ganyota i es va dur les mans al pit.
La cartera i el mòbil caigueren a la voravia. Jo no em vaig poder estar
d’aturar-me bocabadat.
L’home va emetre un estrany so paregut
al rugit d’un animal i va caure estés en la vorera. Em vaig quedar
observant-lo astorat sense saber què fer. Quatre o cinc persones més hi
van restar també sorpreses. Ningú no sabia com hi havia d’actuar.
Em vaig mirar el rellotge. Déu meu, era tardíssim!
La gent anava parant-se i mirant l’home caigut. Alguns continuaven el seu camí.
Vaig tornar a fitar el meu rellotge de polsera i vaig decidir angoixat
que me n’havia d’anar. Era tan tard! Ja s’encarregaria algú d’aquell
pobre home.
Vaig començar a caminar en direcció a l’oficina. No obstant això, no vaig poder evitar girar-me un parell de vegades per tal de veure l’home de la cartera. La gent seguia parant-se i anant-se’n contínuament.
Jo vaig caminar
apressat i amb una estranya sensació de malestar a l'estómac, però no
sabia per què era; potser per l’ansietat produïda en fer tard al
treball?
En arribar a l’oficina em vaig posar a treballar com
de costum i vaig acabar oblidant-me de l’assumpte de l’home de la
cartera. Sortosament, no hi vaig fer tard.
Les hores hi
transcorregueren amb l’esfereïdora lentitud habitual i per fi, a migdia,
arribà l’hora del dinar. Vaig enfilar cap a casa.
En atansar-me a l’estació del metro, vaig observar un estol de gent que feien rotgle mirant el terra. Al principi no ho vaig recordar, però de colp i volta vaig notar com un rampell que va recórrer tot el meu cos i vaig pensar en l’home de la cartera. M’hi vaig acostar amb precaució i, efectivament, l’home de la cartera continuava estés en terra, exactament en la mateixa posició en què l’havia deixat cinc hores abans. La sensació de malestar em va tornar a l'estómac.
La gent l’esguardava encuriosida; alguns amb indiferència, d’altres amb una expressió que recordava vagament la compassió, la llàstima o alguna cosa semblant; i la majoria el miraven d’una manera freda i buida, com qui mira distret una tanca publicitària o un cotxe avariat al carrer.
Jo vaig decidir baixar les escales i agafar el metro. Se m’estava fent tard. Vaig dinar amb la meua dona, el meu fill i la meua eterna companya la pressa, i vaig tornar a l’oficina.
En baixar del metro,
aquesta vegada sí que vaig pensar en ell. Vaig pujar les escales, vaig
guaitar i, efectivament, encara hi era l’home de la cartera. Les
persones seguien observant-lo amb una certa sorpresa inicial; alguns,
però, ja assabentats, hi transitaven sense fer-ne cas o fins i tot
passant per damunt d’ell tot procurant, això sí, no aixafar-lo. Em vaig
adonar que la cartera i el mòbil hi havien desaparegut. Algun lladre.
Passaren els dies i l’home de la cartera es convertí en una mena de
mobiliari urbà d’aquell carrer, talment com un fanal, un test o una
barana amb publicitat; àdhuc hi vaig veure alguna volta turistes
fotografiant-lo.
Jo, tanmateix, no em vaig poder desfer mai de
la lleu sensació de malestar a l'estómac que sentia en passar-hi.
Caldria anar al metge?
Ara fa uns dies que he canviat el meu
trajecte habitual per anar al treball. He de caminar uns metres més per
arribar a la següent estació i sortir de casa un poc més d’hora.
Supose que l’home de la cartera encara hi romandrà gitat en terra i,
evidentment, mort. L’últim dia que el vaig veure s’havia quedat sense
americana i sabates; però ell hi seguia indiferent de bocaterrosa. Algú
deuria endur-se el seu cadàver. No sé com s’actua en aquests casos, però
no sé, trobe que seria millor.
Jo, almenys, des que he canviat el meu recorregut, m’he deslliurat de la lleu sensació de malestar a l'estómac.
Sico Fons
Relat del llibre "Humors agres", premiat al certamen Soler i Estruch i publicat per Edicions del Bullent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada