Despenges el telèfon i marques el número. És un restaurant de primer nivell. Ha rebut nombrosos reconeixements, fins i tot en forma de sols i estrelles. I és d’aquí, del País Valencià.
T’alegres de retrobar-te’l ressenyat en una publicació periòdica d’una editorial de les de casa. El lloc ideal per reivindicar els productes de la terra, els anomenats (amb o sense criteri) de quilòmetre zero. Aqueixos que no augmenten les traces de carboni, que recuperen la sobirania de les hortes i els mercats de proximitat. I encara et sents més cofoi de saber que el cuiner reconegut acompanyava mesos després l’autor i l’editor d’un llibre de cuina molt especial, primerenc per a tots dos, pel seu compromís amb la cultura, les arrels i la despensa pròpies dels valencians.
El Pla ho tenia clar (som el que hem menjat). I m’envania de retop de veure que al nostre País també era possible quallar menges coherents amb la memòria immediata que, malauradament, ja és història a moltes llars. Per bé que una memòria recuperable textualment era factible perquè els afeccionats de cap de setmana pogueren fer una provatura adient i digna al record de les mares d’un temps.
I n’estava content. Però a l’altra banda de la línia ja em feren sabedor de la freda realitat, una vegada més : “el valenciano no lo entiendo”.
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada