L’única vegada que coincidiren Joyce i Proust fou durant un sopar celebrat després de l’estrena de Renard el 1922, encara que els hi costà molt de trobar alguna cosa de la qual parlar.
El ruido eterno. Alex Ross. Seix Barral, 2009.
París, entre guerres[i]
Quan l’observà es corglaçà, no era
possible que un ésser tan extremadament desproveït de la més mínima espurna de
bellesa física hagués pogut escriure això que semblava prou obscè com perquè el
seu poble hagués renunciat a compartir-ho, hagués abjurat de publicar-ho i
hagués forçat l’autor a un exili incondicional en un context força lamentable,
tu l’has vist?, que li va dir Marcel al seu amant, Reynaldo Hahn, autor d’àries
neohaendelianes, però si pareix un personatge extret d’alguna llegenda celta,
sí, que contestà aquest, me’l varen presentar el dia de l’estrena de Renard, i era inevitable no fixar-s’hi,
lleig, lleig, com la fam d’Irlanda, que va afegir, el que no entenc, seguia
Marcel capficat, és que l’hagen convidat avui també, ni qui ho ha pogut pensar,
portar al cor de la frivolitat un individu la visió del qual farà fracassar,
segur, qualsevol temptativa de passar-ho bé, volen prendre alguna cosa?, que
els oferia el cambrer, un jove adolescent vestit de mínims i ajustat, amb el sexe
de relleu exagerat, i Marcel i l’amant que se’l miren, sí, que responen
plegats, enlluernadorament satisfets per la visió, menta glaç, si us plau, i
procuraren distreure’s agradosament una estona més guaitant la reraguarda de
l’elf, d’aspecte deliciosament infantil, un entreteniment necessari després de
l’experiència de la guerra dels altres, com ara exercitar les emocions
temperades en fred, mantenir la distància recomanable perquè els sentiments no
afecten el jo tan sensible a les
tendències de màxims dels darrers temps, per això no els entrava al cap que
aquell senyor, d’aspecte tan calòric i de mirada penetrant que insisteix a
cercar en el proïsme respostes de l’humà, estigués allí amb tot el batibull que
hi havia muntat, barreja de propostes afins a la cultura popular acompanyades
de tota la tecnologia de masses a l’abast, altra infusió d’allò real,
personatges del món del teatre, del cinema, de l’art que fuig de les màximes i
les sentències, quan del llibre que aquest home no havia pogut publicar al seu
país pràcticament tot el que es destil·lava eren sabers arrelats en les profunditats de la roca volcànica que el va dibuixar, mira-te'l, pobres, si li devalla pel
Marcel Proust |
rostre regalimant-li tot el catolicisme que pot contenir l’illa, se’l veu immòbil, palplantat, voltat de luxúria i actituds gens revolucionàries com està, xiuxiuejava el Reynaldo a l’orella del Marcel, il·lusionats de bell nou perquè el jove se’ls hi apropava de tornada amb les begudes, i mentrestant fruïen altre cop de llur presència, aquell afegia, te l’imagines el dia, fa ara cinc anys, -i la representació se’ls feia viva en un racó de la barcassa, difuminada com en un somni-, de l’escàndol de Parade-, acròbates, un mag xinés, una noieta nord-americana, amb la música d’Erik Satie –que se l’escolta, text de Jean Cocteau –que prova de convèncer els espectadors que entren a l’espectacle que se suposa està a punt de començar, escenografia de Pablo Picasso –que col·loca joguines infantils tot improvisant una escultura, coreografia de Léonide Massine –que organitza els ballarins, notes al programa de Guillaume Apollinaire –que pronuncia insistent el mot sur-re-a-lis-me, a la manera de com ho farà Dalí poc després i els aires rojos
Reynaldo Hahn |
de Sergei Diaghilez –que
vesteix la bandera comunista que volia apartar-se de la responsabilitat en la
gran guerra-, quina cara hagués fet, si açò ja el treu de polleguera?, uff, que
va sospirar el Marcel, precisament, mira qui acaba d’arribar!, llàstima que
continue sent tan rematadament rus, i les nines dels ulls de la parella es
dirigiren vers Stravinsky, una mena d’Andy Warhol de l’època –que l’acompanya,
encara que és invisible, però malauradament hetero, pensaven, era evident que
el món s’estava endurint, que la sumptuositat amb què es movia abans de les
trinxeres s’havia acabat, que el futur ja era aquí i el collage s’imposava
sense arribar a concretar-se, la superposició dels llenguatges t’expulsen a un
defora dolorós on el music-hall
triomfa i Les Six exigeixen que el
rossinyol no cante en sordina, que el misticisme davalle a tocar de peus en
terra i que acabe la mentida del gran estil, i a l’altra banda de la sala on
Marcel i Reynaldo es feien manetes ja obertament, on allò ultramodern
s’imposava, Parade, una línia de
continuïtat aristocràtica surava recordant-li al món que eren els qui pagaven,
els Beaumont, els Noailles, els Clermont-Tonnerre, els Polignac, per bé que
estaven disposats a sotmetre’s a les novetats, el jazz, primer de tot, malgrat fos un amor d’una nit entre els blancs
de París, que havien optat per entrar a la modernitat de la mà de la pròpia
geometria cubista, sense menystenir la percussió, que ja hi covava en la forma
de les fires, els circs, les revistes musicals, Le Boeuf sur le Toit, on la bohèmia hi feia acte de presència cada
dissabte, el blues i el regne de l’harmonia,
petites melodies que arriben des del fons
dels segles, Bach inclòs, connexió del passat i l’ara popular que, però, no
volia expressar res, senzillament passar pàgina de la gran guerra, construir un tros
Igor Stravinsky |
de fantasia amb bocins de realitat, com la Consagració de qui havia arribat i estava parlant amb la Princesa de Polignac, segurament de les modes actuals, els modernismes d’època i mundà, al primer del qual Stravinsky contribuí amb Pulcinella, encara que a l’hereva de Singer, ex mental de Wagner i de Bach, també d’Strauss, i ara secretament lesbiana, també li interessava, i molt, el món de la frivolitat, Madame, els de Player em volen fer el salt, que li deia el rus, estic segur que una paraula de vós bastaria per posar-los a solc, han d’entendre que jo fabrique objectes musicals, on forma i matèria s’hi barregen, però res d’emotiu persegueix la meua voluntat, tenen pes i ocupen un espai, res més, em deixe fer, que li contesta la de les màquines de cosir, done-ho vostè per fet, tots dos s’havien entès de primeres, maquinistes, i amb tot el guirigall que hi havia muntat sobre la barcassa del Sena, on aquell dia se celebrava l’estrena de Les noces, un encàrrec de Winnaretta Singer, de soltera, a Igor Stravinsky, el bolxevic dimitit, menja’m si vols, Igor, a ca l’aristòcrata, Madame la Princesse, han arribat quatre pianos, el servent, que passen, ella, mai se sabrà si hi pensava amb els transportistes o com d’aquell em deixe fer es podia passar al més íntim menja’m, fins i tot si la manca d’emotivitat del compositor era conseqüència de la reserva dedicada a la vessant de cosac i les cavalcadures, s’organitzà una barreja d’alta costura Coco Chanel, baixa cultura homosexual molt demandada i tocaments a gigoló
Coco Chanel |
a la grega i faldilles, un context on l’alter ego d’Stephen no
sabia cap on mirar, i Marcel n’era ben conscient i quasi que li feia pena, de
lluny apareixia com els peixos fora l’aigua que boquegen mitjos morts, el licor
de palla a la mà i els ulls furonejant l’entorn sense esbrinar el què, més
perdut que un esquer al Pacífic, vols dir que no me’l presentaries?, que li va
suggerir a l’amant, vols dir?, mira que és més sec que un bacallà dels mars del
nord passat per les mans dels famèlics irlandesos, deixa estar ja la fam
tranquil·la que ja es veu prou a les clares en la forma de vestir del nàufrag,
au, vinga, presenta-me’l, i li fem costat, ni que siga per aparentar ser
normals, idò, som-hi, i amb precaució, la que s’exigeix per tal de desplaçar-se
des del present fins a aquell saber pouat del passat de què parlava Cocteau a El gall i l’arlequí varen apropar-se-li,
hola, senyor James, no sé si em recorda, ens varen presentar al sopar de
l’estrena de Renard, sí, i tant que
el recorde, duia un frac molt elegant, de vellut verd, si no m’equivoque, em va
cridar l’atenció perquè és el mateix teixit que a Irlanda usen els enterramorts
per guardar respecte als finats, una forma una mica estranya d’acompanyar-los
en el trànsit de la parca, pel fred, oi que m’entén?, i Marcel quasi que
emmudeix, tot i que encara no havia tingut ocasió d’obrir la boca, bé, bé, veig
que té molt bona memòria, balbuceja en retirada Reynaldo, i què vol, l'irlandès,
James Joyce |
sense això no es pot ni viure, ja no li dic escriure, molt de gust de tornar-lo a trobar, idò, dic, deia, li volia presentar, els darrers mots del pobre haendelià...vostè deu ser Marcel Proust, que s’avança James Joyce, me n’han parlat tant!, la fauna d’aquí reunida s’hi veu tan reflectida als seus escrits que creuen que parla d’ells, de fet li deuen l’existència, apunts que jo he llegit amb fruïció, observant la falla que la classe social imposa, clar, i ignorar que és quasi com si l’hagués tractat en llegir-lo seria absurd, no sé si coneix vostè la meua darrera proposta, Ulisses, fa tan poc que finalment ha vist la llum, en fi, és un honor compartir aquest festival que únicament els francesos són capaços de muntar, estic vertaderament agraït que m’hagen convidat, bona beguda, certament...això, senyor, Joyce, que l’interromp Marcel, la boca una mica recuperada de la sequera induïda per la referència tèxtil, era una qüestió que em tenia ocupat, qui l’ha convidat?, si no és una indiscreció preguntar-li-ho, i ara, clar que no senyor Marcel, vostè és a ca seua, com qui diu, entre els seus iguals, i jo solament un foraster afegit i veí dels víkings, en sentit estricte no m’ha convidat ningú, m’hi he sumat jo al carro, després del sopar del Renard vaig entendre que era l’hàbit aquí, anar de festa en festa cada setmana, i com haig de passar tan poc de temps a París, no volia perdre-me’n cap de farra, i ja que hi som, per què no?, conèixer alguna senyora com cal, si n’hi ha alguna, obvi, que per la forma que van adquirint els fets em fa l’efecte que no serà tan fàcil, i enllà la panxa de la barcassa, al fons, que feia de sala es veia com ja li havien col·locat la corona de llorer a Stravinsky, com Picasso finia l’escultura feta de joguines infantils, com Cocteau, vestit de capità, es passejava tot dient estem afonant-nos, estem afonant-nos, un escenari al final mostrava unes belleses femenines voltades d’uns joves atlètics més interessats a mirar-se entre ells que a les dames, i Stravinsky llorejat, personatge de moda, defenseu-me espanyols, dels alemanys, que no entenen i no han entès mai de música, es diu que deia, dels pocs hetero del lloc, i guapo, cosa que el distanciava del miop del nord, adorat i afalagat per Chanel, Sudeikina, acumulava allà on anava tot l’art i la literatura existents, convertit més aïna en un oracle disposat a explicar la música enlloc de fer-la, i guanyar diners, molts diners, una manera xic d’estar al dia on la tecnologia hi regnaria, l’art com a expressió de si mateix, un esteticisme wildenià, on nedava a la gana Marcel Proust, però no, de cap de les maneres, James
Joyce, per la qual cosa varen tenir molt poques coses a dir-se,
efectivament, però encara una última temptativa d’esbrinar com de miop era
aquest irlandès de basalt, em permet una pregunta?, que ataca Marcel, Reynaldo
ja ho havia donat per perdut, tant l’havia afectat la menció al vellut verd,
una peça preuada per ell, vostè, en esmentar els papers de l’herència de
William Shakespeare, en aquell passatge que parla del segon llit deixa
entreveure que no sap, o no ho vol posar en joc, quin és el sentit vertader de
l’expressió ‘segon llit’, més enllà de les explicacions notarials, i aquí és
on, em fa l’efecte, el seu permanent estat d’embriaguesa li fa males passades,
el d’Stratford era, com quasi tothom aquí, tret de la causa de l’homenatge i
algun despistat de més com ara vostè, homosexual, cosa que vostè vol ignorar
perquè el seu catolicisme de mirada curta, i ja m’entén a que em referisc, no
li permet de veure que el dramaturg, en realitat, ni era el pare dels fills
d’Anne, ni en va tenir mai cap, i si es va casar amb ella era perquè el temps i
les condicions li asseguraven així una llibertat a Londres de la qual no hagués
pogut gaudir, vaja, que mai va compartir el llit amb l’estimada, que únicament
ella sabia amb qui el festejaria, i que era, lògicament per seguir mantenint
les maneres, dels convidats, el segon i millor preparat per a les envestides, i en un pla més personal, vist que la retardada Irlanda no li
Bernat Metge Lo Somni |
ha permés de publicar la seva gran, ho reconec, obra magistral, si més no, en passejar-se per ca nostra, París i França, i voltat dels nostres amics com ho està, primer de tot el meu amant a qui vostè ha faltat, li agrairia una mica més de respecte, i una darrera cosa encara, si em permet, aquí solem vestir de vellut en les grans ocasions, com Òscar ens ensenyà al món educat i civilitzat, i no són sempre els enterraments, gràcies a déu, i ara, ara, adéu, i sense opció a retrucar Joyce va veure allunyar-se i barrejar-se entre la multitud de cignes verds els dolguts amants per als quals no va tenir paraula viva que oferir, per bé que pensà, vaja amb els dandis, vénen forts, però passat el temps, viscut el món de l’exili, haver entès que per entre aqueix món que s’entrellucava a les clares per molt poca vista que li quedés ell no tindria gaires coses més a aportar, perquè el seu era un món altre enclavat a la roca més exigent, la de les entranyes de la terra, no li quedaria altre remei que contestar a la incomprensió del seu Ulisses amb l’encara inèdit Finnegans Wake, i fins avui, això sí, sabent que aquell que va morir el mateix dia que el seu estimat William no partia de Berberia per estar pres sinó perquè li anava la natura d’anguila, cosa que els estirats de París, segurament, ignoraven, evidentment, com també ignorarien, francesos colonialistes, que la natura d’anguila ja la posà en joc el gran Bernat Metge, però qui és aquest, si llur nació és anterior a la del bluf xovinista?
[i] Personatges: Marcel Proust; Reynaldo Hahn, amant d’aquest; cambrer jove adolescent de sexe exagerat; James Joyce; Erik Satie; Jean Cocteau (amb frases: petites melodies que arriben des del fons dels segles; estem afonant-nos); Pablo Picasso; Léonide Massine; Guillaume Apollinaire; Serge Diaghilez; Igor Stravinsky; Andy Warhol; els Beaumont, els Noailles, els Clermont-Tonnerre, els Polignac, de comparses; Princesa de Polignac i llur servent; i Coco Chanel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada