No hi ha massa dones del poble amb un carrer dedicat, i les poques són persones que ja han traspassat fa molts anys i de les quals generalment el veïnat en sap poc. Tampoc no hi ha massa costum ni tradició en la nostra ciutat de carrers dedicats en vida d'una persona. Si no anem errats, només en tenien el dictador Franco (Plaza del Generalísimo), el governador civil franquista de València (“Grupo Diego Salas Pombo) i després un dedicat al cardenal Ricardo Maria Carles Gordo. Tot homes.
Arran de la proposta que escoltarem en el passat ple de dedicar un carrer a l’atleta i gran esportista Rosa Sansaloni, pensem si no seria més convenient primer que l’Ajuntament la declararà “filla predilecta de Tavernes”, perquè s’ho mereix, no només pels triomfs esportius que en té, i molts, sinó també per haver estat un exemple, un model per a tantes i tantes dones valleres en el llarg camí reivindicatiu de la dona, on ha estat un exemple i un espill on moltes s’han mirat. Regidoria d’Igualtat i de la Dona, endavant!!!. I sense despistes en la proposta, no repetim l’oblit de la Festa de l’Esport, corregida a última hora.
No descobrirem res de nou si diguem que la dona ha estat marginada del món de l’esport i que dones com Rosa Sansaloni han fet possible trencar la invisibilitat esportiva en les darrers dècades. També la dona ha estat tradicionalment marginada de l’estudi i l’accés a la cultura i la ciència. A Tavernes tenim dones que han lluitat per dignificar el paper de la dona en la societat en aquests paràmetres, una d’elles Encarna Sansaloni Verger, la seua germana.
I tornant al tema del carrer, que no desitgem ni esperem siga polèmic, fem una proposta que agradara o no, però al cap i a la fi és una proposta i que pensem que completa la dita en el ple ¿perquè no carrer de les “Germanes Rosa i Encarna Sansaloni” ( o Sant Celoni)?.
Rosa és un referent en el mon de l’esport, però la seua germana Encarna ho és en el món de la cultura valenciana, en la defensa i la lluita pels drets de la dona, per la igualtat i no discriminació sexuals, lluitadora per la dignificació de la nostra llengua i una capdavantera en el compromís ferm amb el seu poble valencià. I reconèixer les persones que lluiten per la nostra terra i la llengua, tal com està de precària la supervivència del valencià, la societat vallera ho pot assumir.
Arran de la proposta que escoltarem en el passat ple de dedicar un carrer a l’atleta i gran esportista Rosa Sansaloni, pensem si no seria més convenient primer que l’Ajuntament la declararà “filla predilecta de Tavernes”, perquè s’ho mereix, no només pels triomfs esportius que en té, i molts, sinó també per haver estat un exemple, un model per a tantes i tantes dones valleres en el llarg camí reivindicatiu de la dona, on ha estat un exemple i un espill on moltes s’han mirat. Regidoria d’Igualtat i de la Dona, endavant!!!. I sense despistes en la proposta, no repetim l’oblit de la Festa de l’Esport, corregida a última hora.
No descobrirem res de nou si diguem que la dona ha estat marginada del món de l’esport i que dones com Rosa Sansaloni han fet possible trencar la invisibilitat esportiva en les darrers dècades. També la dona ha estat tradicionalment marginada de l’estudi i l’accés a la cultura i la ciència. A Tavernes tenim dones que han lluitat per dignificar el paper de la dona en la societat en aquests paràmetres, una d’elles Encarna Sansaloni Verger, la seua germana.
I tornant al tema del carrer, que no desitgem ni esperem siga polèmic, fem una proposta que agradara o no, però al cap i a la fi és una proposta i que pensem que completa la dita en el ple ¿perquè no carrer de les “Germanes Rosa i Encarna Sansaloni” ( o Sant Celoni)?.
Rosa és un referent en el mon de l’esport, però la seua germana Encarna ho és en el món de la cultura valenciana, en la defensa i la lluita pels drets de la dona, per la igualtat i no discriminació sexuals, lluitadora per la dignificació de la nostra llengua i una capdavantera en el compromís ferm amb el seu poble valencià. I reconèixer les persones que lluiten per la nostra terra i la llengua, tal com està de precària la supervivència del valencià, la societat vallera ho pot assumir.
De Rosa ho coneixem tot, els seus èxits esportius, però potser d’Encarna no en coneixem tant, per haver desenvolupat tota la seua activitat cultural, literària i traductora fora de Tavernes, tot i ser avui dia un personatge ben reconeguda en el mon cultural valencià.
No ho direm nosaltres, deixem la paraula a Viquipedia, on llegim que Encarna Sant-Celoni i Verger (o també Encarna Sansaloni Verger) (Tavernes de la Valldigna, 1 d'agost de 1959) és una escriptora i traductora valenciana.
El 1983 va guanyar el premi Ciutat de Cullera, amb Dotze contes i una nota necrològica, i el 1985 el premi Joanot Martorell de Gandia, amb la novel·la Siamangorina. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i ha traduït, entre d'altres, Els mil i un quarts d'hora, de Thomas-Simon Gueullette (editorial Moll, 2008), i cotraduït del danés, amb Anne Marie Dinesen, l'antologia Digte-POEMES, de Tove Ditlevsen (Alfons el Magnànim, 1995); de l'àrab, amb Margarida Castells, el recull Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara editorial, 2013), i de l'anglés, amb Isabel Robles, Vint-i-un poemes d'amor, d'Adrienne Rich (PUV, Universitat de València, 2019).
L'any 2004 obtingué el premi Vila de Puçol, i el 2008 va publicar l'antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes (Arola Editors). També és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (Tres i Quatre, 1992) i Accent greu (Tabarca, 2000), col·laboradora del Diari La Veu i, a més de col·laborar en diverses revistes i publicacions, ha participat en lectures i recitals, arreu dels territoris de parla catalana.
Dues germanes, dues dones referents i models cadascuna en el seu camp, que han donat tant, a Tavernes i al País Valencià, unides en l’estima del poble que les ha vist nàixer i créixer en un carrer dedicat "Germanes Rosa i Encarna Sansaloni" (o Sant Celoni), si és veu factible. I Tavernes alhora reafermaria el seu compromís per la igualtat i per la dignificació del paper de la dona en la societat.
No ho direm nosaltres, deixem la paraula a Viquipedia, on llegim que Encarna Sant-Celoni i Verger (o també Encarna Sansaloni Verger) (Tavernes de la Valldigna, 1 d'agost de 1959) és una escriptora i traductora valenciana.
El 1983 va guanyar el premi Ciutat de Cullera, amb Dotze contes i una nota necrològica, i el 1985 el premi Joanot Martorell de Gandia, amb la novel·la Siamangorina. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i ha traduït, entre d'altres, Els mil i un quarts d'hora, de Thomas-Simon Gueullette (editorial Moll, 2008), i cotraduït del danés, amb Anne Marie Dinesen, l'antologia Digte-POEMES, de Tove Ditlevsen (Alfons el Magnànim, 1995); de l'àrab, amb Margarida Castells, el recull Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara editorial, 2013), i de l'anglés, amb Isabel Robles, Vint-i-un poemes d'amor, d'Adrienne Rich (PUV, Universitat de València, 2019).
L'any 2004 obtingué el premi Vila de Puçol, i el 2008 va publicar l'antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes (Arola Editors). També és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (Tres i Quatre, 1992) i Accent greu (Tabarca, 2000), col·laboradora del Diari La Veu i, a més de col·laborar en diverses revistes i publicacions, ha participat en lectures i recitals, arreu dels territoris de parla catalana.
Dues germanes, dues dones referents i models cadascuna en el seu camp, que han donat tant, a Tavernes i al País Valencià, unides en l’estima del poble que les ha vist nàixer i créixer en un carrer dedicat "Germanes Rosa i Encarna Sansaloni" (o Sant Celoni), si és veu factible. I Tavernes alhora reafermaria el seu compromís per la igualtat i per la dignificació del paper de la dona en la societat.
Cap partit polític o entitat té res a vore amb aquesta notícia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada