AUF WIEDERSEHEN
El veig, el veig una vegada més caminant a poc a poc. Arrossega els peus com si el contacte amb el sòl li produïra dolor i encull el cos balb pel fred intens.
Sota el barret negre es veu el seu rostre arrugat d’ulls petits del color de l’acer. L’abric, llarg i gris, sembla voler convertir-lo en un embalum trist i obscur.
Avança amb lentitud pel llarguíssim pont que uneix (separa, segons alguns) les ciutats de Mainz i Wiesbaden. La neu cau amb violència sobre el riu immens i l’home, vell i cansat, sent com el dolor s’estén per tots els seus ossos que semblen a punt d’esclafir. Ell sap que jo sóc l’únic que l’observa, que sóc l’única persona en aquest món que li fa cas i percep la seua existència. Una llarga i feixuga existència marcada per guerres, fam i dolor.
El veig com avança pel pont que travessa el Rin. Es diu Franz Hollweg i sota la seua cara d’ulls grisos i llavis fins, s’intueix com una mena de bondat clapada per un núvol de fatiga i neguit. Llunyans queden els dies en què el soldat Hollweg va recórrer les estepes russes aixafades pels panzers imparables de la Wehrmacht, va contemplar els milers de cadàvers que adornaven Minsk i Stalingrad i va sentir als seus intestins les mirades de terror dels infants i els ferits. Com eren els seus crits? No sabria explicar-ho ell, tot just recordava que la intensitat d’aquell horror només podia ser apaivagada amb el soroll d’una bala penetrant la pell humana. Hollweg somriu tot recordant l’estranyesa que li produïa l’extrema blancor de la neu soviètica barrejada amb la sang d’un roig sempre intens.
 |
| Catedral de Mainz |
Ara la catedral de Mainz s’hi albira, encara llunyana, com un pom de campanars d’aspecte vagament vegetal, però herr Hollweg observa amb ànsia el pont gèlid. A sota hi passa rabent un vaixell de mercaderies.
L’ancià s’hi atura durant uns instants per a descansar i per un moment crec que m’observa amb curiositat. No, no és curiositat, potser és fastig, o apatia, o simplement no m’ha vist i ha estat la meua imaginació, que ha cregut veure la seua mirada posar-se en mi.
Siga com siga, herr Hollweg continua la seua marxa pel pont com fa tots els dies des de fa tant de temps (mesos? anys? segles?), i en arribar al bell mig s’hi atura i fita el riu gegantesc com un oceà. Alguns transeünts passen, indiferents, al seu costat tot protegint-se del fred i del vent gelat com una tomba.
 |
| Pont que uneix-separa Mainz i Wiesbaden |
La distància no em permet escatir-ho amb claredat, però crec que en aquell moment herr Hollweg somriu feliç –es la primera vegada que el veig somriure–, i llavors tinc la completa seguretat que aquell dia herr Hollweg per fi es decidirà. Efectivament, escala amb molta dificultat la balustrada del pont i s’hi queda al capdamunt com esperant una ordre. Potser jo podria evitar-ho, potser podria córrer cap a ell o cridar, però en aquell moment sent una aclaparadora mandra i, simplement, em sembla absurd emprendre qualsevol acció que pertorbe l’esdevenir de les coses. Fa tant de fred.
Herr Hollweg somriu de nou i crec que em torna a esguardar amb la seua habitual cara plena de bonhomia. Aleshores el seu cos es tensa i salta en direcció al riu. Sembla un ninot de drap que en estavellar-se contra l’aigua hi desapareix per a sempre.
El riu segueix la seua marxa cap al nord i jo observe les volves de neu que penetren la realitat amb inútil contundència.
Auf wiedersehen, Herr Hollweg, ningú no et trobarà a faltar, ni tan sols jo... Auf wiedersehen.
Sico Fons
Del llibre "No em diga això" de La Xara Edicions
Nota: Aquest és el primer relat que ens ofereix Sico Fons dins d'un conjunt que, com a títol genèric, hem batejat "Relats d'Estiu" i que publicarem en aquests pròxims mesos. Alguns són relats ja publicats, de fa temps, i que l'autor considera cal recuperar i altres seran nous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada