L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.253
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 34.956

dimarts, 31 d’octubre de 2017

PUNT DE VISTA: "L'home de la Vall" per Sico Fons


L'escriptor Sico Fons ens recorda una de les moltes històries que se solien contar vora foc en aquests propers dies de Tots Sants, dels Morts o de les Ànimes. Una història que molts vallers i vallers, com ell, vàrem escoltar de menuts, abans que la televisió no ens "animara" les vetlades i això del "Jalovin" i el "truc o tracte", o "paga o plora"  o "truc o troc" ningú sabia que era.

El que pretenc contar-vos, més que una anècdota, supose que es podria considerar com un acudit o potser un succeït, no ho sé. Però jo el contaré, si fa no fa, com el recorde. Bé, també hi afegiré detalls de collita pròpia; que per a això tenim la imaginació.

Fa molts anys, això diuen que era, un home del poble que sempre se les donava de ser més valent i atrevit que ningú. L’home era conegut com el tio Batiste.

Un dia se li va fer tan tard acabant la faena del seu camp, que ja era poqueta nit. La seua dona estaria patint, i damunt, tal volta li pegaria un bon marmoló. Com si estiguera sentint-la: “D’on véns a estes hores, perdut? Ja t’has parat en la taverna. A vore el teu alé. Deixa’m olorar-lo”.Així, va agarrar el seu cabàs i unes quantes coses, se’l va tirar pel muscle a l’esquena lligat amb una cordeta, i va mamprendre la tornada.

El cas, però, és que el seu hort estava una mica lluny del poble; quasi al terme de Benifairó. I clar, caminant, caminant, anant, anant, se li va fer de nit fosc, com la gola d’un llop. I damunt no hi havia lluna.

El tio Batiste, malgrat considerar-se un home valent i atrevit, no va tindre més remei que reconéixer que tenia una miqueta de por. Collons, és que no s’hi veia! No podia vore ni on posava els peus. A vore si li eixia algun animal salvatge o un bandoler! A més a més, en aquells temps, els camins i caminals no eren com els d’ara. Allò tot just es podia considerar com una sendeta de cabres.

Bo, el cas és que, caminant, caminant, i anant, anant, va anar acostant-se al poble; però encara li faltava un bon tros. De sobte, però, mare de Déu senyor! algú el va agafar per l’esquena. Algú li subjectava el jupetí.

El tio Batiste, s’hi va quedar paralitzat com una estàtua i va notar com la suor li cobria tot el front i part de la cara. I tot i no poder-ho vore, sabia que el rostre se li havia fet d’un color semblant a la cendra. I ara què feia? Qui li volia fer malbé la seua persona, la seua ànima, o pitjor encara, la seua butxaca?

Ell, intentava continuar avançant, però no hi havia mans. Aquell desconegut, fóra qui fóra, el continuava subjectant amb força. També eren ganes de fer-li la mà... o de fer-li mal.
El tio Batiste va notar com les llàgrimes començaven a evidenciar el seu terror, el seu horror. Sort que no hi havia més testimonis.

Per fi, engolint saliva i rosegant-se els llavis, va prendre cor i es va atrevir a dir: 
“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”.

Una advertència com eixa, a la força havia de fer dubtar qualsevol malfactor dels seus mals propòsits.No obstant això, el silenci, negre i feixuc, fou l’única resposta que va rebre. 

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”, tornà a repetir.Però res, ningú li contestà.

El tio Batiste ja no sabia què fer. Ja no sabia si cridar com si no estiguera bé del cap, plorar, o què.I tornà a intentar-ho:

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”, digué ja amb veu planyívola. Més que avisos, allò ja semblaven gemecs. I res. El seu atacant continuava, impertèrrit, ferm en el seu propòsit, fóra quin fóra.I així, passà el temps, passaren les hores i passà la nit.

El tio Batiste, advertint en to quasi de desesperada súplica, i ja quasi sense veu, que l’amollaren, i amb el silenci com a única i terrífica resposta.

Per fi, hores i hores després, començà a eixir el Sol per allà on se sol vore molt enjorn –és a dir, per llevant–, i el tio Batiste, esgotat, rebentat i mort de son, tornà a repetir:

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”.

Dit això, però, animat per la imminència del nou dia i de la seua inevitable llum solar, començà a girar el cap a poquet a poquet, amb timidesa i una mica de por. El seu esguard arribà a la zona posterior del jupetí, i què va veure? Una rama d’un garrofer que se li havia enganxat.

“Caguendéu, caguenlòstia, caguenlafiga i tots els sants!”

El tio Batiste es va llevar la punyetera rama enganxada al jupetí, va somriure amb joia i va exclamar:

“Quina sort que has tingut, perquè si arribes a ser un home, no sé que t’haguera passat!”.

Au, a casa. Ja li explicaria a la dona de com de valent havia sigut amb un desconegut.
I conte contat, conte acabat... i qui no alce el cul de la cadira, és perquè... el té cagat! 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé ets el millor. A mi me'l contaven igual igual. Però venia del ball de Simat i es va enganxar d'un esbarzer.

Rosa Magraner ha dit...

Que bo, Sico! No el coneixia. Només havia sentit l'expressio "Home amolle'm, que sóc de la Vall".