L'independentisme radical del Partit Popular

Durant els darrers dies estem assistint, dins de l'Estat espanyol, a una sèrie de manifestacions i declaracions tot donant suport al poble sahrauí. Es tracta de palesar-hi el rebuig a la repressió que el Marroc està exercint últimament contra molts membres d'aquest poble ocupat des de fa 35 anys per l'exèrcit i els colons del país alauita.
Molt bé. Personalment em semblen lloables aquestes mostres de solidaritat amb un poble oblidat (i venut, gosaríem afegir) pel mateix país que ara pareix haver-se convertit en el principal defensor dels drets dels pobles oprimits per potències estrangeres. Aquestes mostres de solidaritat solen vindre, principalment, de col•lectius i persones vinculats amb el progressisme –si fa no fa esquerrà– de tot Espanya.
Res a dir-ne i ben lògic que em sembla. Probablement les represàlies de l'exèrcit marroquí estan omplint de sang i vergonya l'arena del desert, i és bo i necessari que algú s'hi opose o si més no que ho denuncie públicament.
La cosa, però, sembla una mica més complexa i sobretot sorprenent quan vegem que les protestes espanyoles (però no del govern, per cert) abasten a tots els sectors polítics de la societat. Perquè, em pregunte jo: ¿Què fa el Partit Popular reivindicant el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí? Ens hem tornat bojos o què passa ací? Des de quan aquest partit es preocupa per aquests assumptes? La situació ja arriba a límits patètics o ridículs quan et trobes tot un Esteban González Pons manifestant-se pels carrers contra la política genocida del govern marroquí. Però és que la cosa ja ultrapassa el sentit comú i la decència quan t'hi veus la mateixa Rosa Díez defensant el dret a la llibertat de l'antic Sàhara espanyol. La Rosa Díez defensora dels drets dels pobles ocupats??? Déu meu, no m'ho puc creure! Què fem, ens riem o plorem?
Home, si us plau! Ens fan imbècils o què?
Fins a cert punt podem entendre l'actitud del que hem anomenat progressisme espanyol. Existeix una certa mala consciència, atesa la circumstància històrica que el Sàhara fou abandonat covardament a la seua sort després d'aquella famosa “Marxa Verda” per la potència colonial que administrava aquest territori. Llàstima que aquests progressistes no siguen tan sensibles a la sort d'altres territoris ocupats des fa més temps per aquesta mateixa potència.
Però ara, l'espectacle que estan protagonitzant els membres de la dreta espanyola i els seus mitjans de comunicació afins és realment lamentable per no dir espaordidor. A bona hora se'n recorden del poble sahrauí! Hom diria que el patriotisme espanyolista més exacerbat pretén, ja que no pot aspirar a ocupar una altra vegada el Sàhara Occidental, foragitar els seus nous invasors. Revenja, se'n diu.
Això ja seria més comprensible. Però deixem-nos, si us plau, de falsedats i hipocresies alliberadores. Que aquesta mateixa gent és la que s'oposa sistemàticament a qualsevol aspiració reivindicativa dels nacionalistes bascos i catalans i fan bandera de la indiscutible espanyolitat d'aquestes terres. Només ens faltaria veure'ns la mateixa Alícia Sánchez-Camacho exhibint banderes independentistes pels carrers de Barcelona, amb rastes als cabells i un piercing al nas. Aag, auxili!
Els marroquins se'n deuen fer creus (i que em perdonen l'expressió) davant d'aquest espectacle vergonyós.
Com ho hem d'anomenar açò? Cinisme? Hipocresia? Desvergonyiment? Mala bava? Incoherència? Ganes de fer la mà? Trieu el mot escaient.

Sico Fons
-