ARTICLE D'OPINIÓ: El gran freaky

L'altre dia engegue la tele i clar, jo, com la majoria dels mortals, estic ben avesat a les bajanades i les collonades que hi solen emetre; per això no em va sorprendre gens ni mica trobar-m'hi un personatge que al primer esguard em va semblar una reencarnació del Floquet de Neu –al cel sia– amb el do de la paraula –no sabem si divina o infernal– i amb una edat més que provecta. El personatge en qüestió era com una aparició blanca. Boina blanca, cabells blancs, rostre blanquinós –tirant a marbre de cementeri – i una espècie de gel•laba fins als peus també blanca.

Cap problema, un freaky televisiu més. L'anomenada petita pantalla n'és ben plena. A tota hora ens els amollen a tort i a dret amb els seus vestits estrambòtics, els seus comportament absurds i, sobretot, els enraonaments entre demencials, esperpèntics i coents fets expressament per a, simplement, cridar l'atenció de tothom.

Però en això que vaig parar esment en un detall que em va sorprendre una mica, i era que aquest freaky blanc com el gel de l'Oceà Glacial Àrtic, creava al seu voltant una expectació inusitadament gran, gran i infinita com l'Univers. Milers de persones l'envoltaven i l'aclamaven com si d'una estrella del rock and roll es tractara. Centenars de càmeres de televisió i micròfons esperaven ansiosos els seus mots.

Qui era aquest home totalment desconegut per a mi? Per què l'aplaudien si aparentment no feia res per a merèixer aquestes mostres massives d'agraïment? Que potser cantava i ballava en públic? Que potser feia mítings polítics prometent més mentides del normal? Realitzaria agosarats volantins i altres acrobàcies circenses?

Vaig observar també que, probablement, per allò que diuen de cada ovella amb sa parella, aquest iaio freaky era seguit i atés per altres freakys de diversa índole. N'hi havia un d'alt i amb barba que, després de saludar-lo amb posat marcial, li va tirar mos a la mà. Ja veus tu, quines coses! Si és que no et pots fiar de ningú! I al seu costat hi havia una xicota flaca i erta com una granera que no hi va dir ni esta boca és meua. Una mica eixuta que era, pobreta. Després van aparèixer uns individus amb cara de sospitosos, vestits de verd i amb uns capells més coents que un all. Tots ells també ben marcials i ben formats. I, sobretot, hi havia dotzenes i dotzenes d'hòmens i iaios amb vestits semblants al del freaky superstar, però d'altres colors ben cridaners. Hi predominava el roig color comunista ateu. I quan el Gran Freaky va pujar a una espècie de vehicle –també blanc, és clar– que semblava un empelt de cotxe fantàstic i capsa de mistos transparent i espacial, la cosa ja em va parèixer apoteòsica, celestial, divina, mirífica... Ooh!

I tota la multitud, tota la gernació aclamant-lo i adorant-lo fins a l'èxtasi. Oh Déu meu, quin goig! I hi havia fins i tot qui oferia a l'avi divo el seu fillet per a què li'l besara i li'l beneïra ben beneït com un pastisset d'aquells del cel. Bé, això ja em va semblar una imprudència una mica temerària, que jo he sentit dir coses que... bo, no vull parlar, no. Però és de veres, eh, que m'ho han contat.

I a tot això, tot observant, tot mirant, vaig arribar per fi a una conclusió. Perquè jo quan em pose a observar i a mirar, faig feredat, de bé que sé capir les coses. Aquest Gran Freaky era el cap d'una gran organització internacional a nivell mundial que es dedica a... Bé, això ja no em va quedar tan clar, però el cas és que és com una secta o un partit polític que a canvi de promeses aconsegueix que la gent hi confie i els done poder. El mateix de sempre, xe. El mateix però en freaky. I que la pau sia amb vosaltres, germans!

Sico Fons
-