Vaig mirar la Júlia als ulls –color mel de romaní– i li vaig
dir: “T’estime”. La meua veu va sonar com un murmuri llunyà i trist. Ella em va
fitar com si dubtara de la meua existència i, per fi, va somriure amb alegria.
Em va semblar una xiqueta bonica i cofoia. La vaig abraçar, li vaig besar la
boca i férem l’amor amb la urgència i brutal contundència de tots els éssers
mortals.
Era veritat, però, que l’estimava fins a la bogeria, i per això, quan unes setmanes després li vaig dir: “Esther, vols que ens n’anem a viure junts?”, ella es va posar més contenta que un gínjol i hi va accedir de seguida.
Ens vam establir al meu apartament –fins aleshores buit i silenciós com una tomba– i convisquérem durant un temps amb la inconscient i temerària felicitat de la joventut.
De dia treballàvem en els nostres sengles treballs i de nit ens amàvem durant hores de follia i immortalitat. Després jo li acariciava els seus cabells rojos i contemplava les petites i gracioses pigues que curullaven el seu rostre. “Maria”, li deia entre bes i bes, “et seré fidel fins a la mort. T’estime tant!”.
Va passar el temps i el nostre amor no va minvar ni un bocí. Seguíem passant gran part del temps a l’alcova com els novençans, despreocupats per complet de la resta del món. El que més m’agradava era acaronar els seus cabells rossos i besar els seus llavis prims i formosos. “Ai, Sònia com t’estime!”, jo que li deia.
Els caps de setmana agafàvem el meu cotxe i fèiem cap a qualsevol indret que ens permetera gaudir de la natura, el món i de nosaltres mateixos. Del cotxe en marxa estant, jo contemplava els seus cabells negres voleiant al vent i la cridava només pel plaer de veure-la mirar-me: “Clàudia, com ets de bonica!”. Ella em somreia amb els seus llavis grossos i farcits de vida i jo sentia que el meu cor bategava d’amor.
Realment l’estimava amb desesperació, i crec que ella també a mi; per això em va sorprendre tant que quan un dia vaig dir a Margarida: “Alexandra, tens tabac?”. Ella em va fitar tota enfurismada i després de llançar-me a la cara el seu paquet de tabac americà em va etzibar boja d’ira: “Mentider malparit, estic farta de tu”. Va girar cua i va abandonar ma casa.
Que estranyes són les dones. Realment no arribaré a comprendre mai la meua estimada Empar.
Sico Fons
"Parelles imperfectes" (El taller del poeta 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada