La ciutadania catalana no és sinó una espècie del gènere ciutadania espanyola.
Fonaments Jurídics 11. STC, 2010, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006.
[181] Seré comprés solament en efígie, quan l’afecte ja no compense a qui va morir del desafecte que únicament tingué quan estava viu
Llibre del Desassossec, Fernando Pessoa.
Existència
Els sistemes són estructures dependents dels elements que els defineixen. Perquè un element puga pertànyer a determinat sistema ha d’observar un comportament determinat pel sistema, que és l’exigit pels elements que el constitueixen. Un sistema de colors està fet de colors i de la relació que els colors defineixen entre si. Un de sons, igual, i així fins on es vulga. La llum vibra amb menys freqüència quan passa devora d’una gravetat insuportable, i per això es desvia, perquè perd tensió, fins perdre-la tota si és que passa devora d’un forat negre, que se l’engul i l’elimina, dissociant la doble condició de matèria i ona que la defineix. Precisament per aquest fet se sustenta l’univers, pels tensor que ‘contenen’ la llum. Tots els sistemes, perquè puguen mantenir-se, necessiten d’uns graus determinats de tensió entre els elements, prou com perquè no la ignoren, però no tanta com per col·lapsar. Tot, en un sistema, s’ha de contenir entre els límits que permeten l’existència d’aquells.
Així ocorre amb les llengües, també, on els elements s’oposen per delimitar els marges que fan possible els sentits, arbitraris, sí, però no aleatòriament, sinó seguint una sèrie estricta de trets que afiten el regne de l’altre, que no poden ser indiferents entre si, al contrari, mantenint una exigent no-indiferència sense la qual el sistema lingüístic col·lapsaria i entraríem en una babel infinita. Els sistemes, però, no són inalterables, ben contràriament, evolucionen amb el temps i les energies, que no són altra cosa que els diferencials d’oposició dels elements constitutius, es transformen contínuament, per bé que als ritmes suficients i necessaris perquè tot l’entramat no decaiga. Som i serem mentrestant les diferències siguen copsades sense indiferència, altrament la temptació d’atracció cap a la identitat d’aquelles ens farà sucumbir en la més abjecta indiferència.
Llum deformada sorgit de darrere un forat negre |
Un temps ser algú passava per tenir. Els grans propietaris de les terres eren la noblesa. Productor i comerciant coincidien. De fet, tenien el poder de donar de menjar a la gent. Va haver mandrosos que preferiren passar la feina de revendre a un altre, comerciant, i es dedicaren a veure-les passar, mentrestant aquest es feia d’or, com una mena de jueu qualsevol. La noblesa baixà de graó i es convertí en funció de tenir propietats, no necessariament arrelades a la terra i fàcilment intercanviables per diners, cosa que la finca ‘rural’ no sempre permetia, i la decadència d’aquells propietaris del cereal encara per transformar anà en augment. La burgesia, qui feia el negoci, va copsar que una altra via era fer-se amb títols i esdevenir funcionari d’alt grau. Noble ja no era qui tenia la terra, per bé que mantenia bona part del poder, sinó qui s’obria pas mitjançant l’esforç reconegut, per bé que molt limitat a una minoria que es podia permetre la formació. L’ésser ja no consistia tant en tenir com en saber. La classe mitjana hi ha accedit, finalment, a aqueix espai de l’humà i els propietaris de les terres, rendistes amb poca disponibilitat de líquid, si no venen possessions, però grans dipositaris de fabuloses genealogies, i els intermediaris, els comerciants que amb prou feines arriben a saber com funciona el seu llibre de caixa, se’ls miren amb ulls de plat fondo que tot ho distorsiona, ignorants ni de lluny de la més mínima espurna que els il·lumina, senzills en la seva vida diària, han arribat a copsar el valor de les coses, el seu ús i els canvis que faciliten. Aquí encara hi ha multitud de mandrosos i jueus de pinçanassos que pretén no saber qui és qui ara, dins d’Europa, comanda. Que tothom entenga que aquí jueus vol dir qui continua pretenent ser l’amo sense fer un colp, i no hi té a veure amb cap confessió. Amb el temps els poders s’han desplaçat de centres, però sempre han estat els centres des d’on reduir la diferència a identitat i amb absoluta indiferència assenyalar els camins dels èxits, fora dels quals tot és marge i rodalia, vegetació abandonada. Els països que varen optar per una agrupació dels individus basada en determinats esquemes sistèmics igualitaris, tot i reconèixer un cert grau d’ironia en l’afirmació, varen ser els primers en assolir un equilibri social ajustat el màxim perquè la butxaca de les majories, sense ni de lluny aproximar-se a la dels poderosos, pogueren seguir consumint ‘en igualtat’ part del poder, la democràcia.
La vida burgesa en el Paris del segle XIX |
Un Estat és l’acord de ciutadans que s’han constituït en constituents d’aquell. Un Estat no pot tenir, per tant, ciutadans constituents i constitutius i d’altres que no ho siguen, perquè aleshores són forasters, visitants, turistes, arribistes, invasors, consecutius, de segona. El sistema no pot contenir elements la situació dels quals, com ara estar pres per motivació política, per bé que condemnat per un delicte, si primer no se soluciona la condició prèvia: si estic pres legalment per motivació política –franquisme- primer de tot m’han de considerar haver estat pres il·legalment, si es vol canviar de Sistema i passar pàgina. A Espanya els presos del franquisme per motivacions polítiques encara no han estat considerats per la Democràcia com a presos il·legals, i per tant tenir la consideració de pres polític allí. Sense aquestes persones, amb tots els antecedents vigents, no hagués estat possible elaborar un nou sistema. Mentrestant quede un sol pres polític, o persona afectada per un sistema que els promociona, ciutadans que s’han vistos afectats per una ‘desconsideració’ del sistema, amb conseqüències diverses, en sentit estricte nomenar-lo és faltar a la dignitat d’aquells, apel·lar a la vigència del desequilibri que va fer possible la desigualtat d’inici i la perpetuació d’aquesta. I un sistema, Estat, que consolida aquesta injustícia des de la mateixa Justícia, senzillament és altra cosa que un sistema amb forma d’estat. D’aquí que els indults, sense una amnistia que afirme que el ‘procés’ no havia d’haver existit, i per tant implique una compensació per la ‘injustícia’ exercida, són una expressió de canvi insuficient. En la nostra tesi doctoral, escrita els anys 1992-1994, i defensada dos anys després, ja dèiem obertament que aquest Estat, en definitiva, no existia, precisament perquè no havia hagut des de la guerra de successió de començaments del segle XVIII cap opció d’apropament, i una nació es va voler convertir en mandatari de tot el solar, per llengua, per nació única, per nom, per símbols, per poder. L’evolució del món des d’aleshores ha impedit, des del minut zero de la pretensió identitària espanyola, que quallés aquesta i tampoc no ha possibilitat, encara, la independència de les ‘altres’ nacions incorporades, però el que resulta evident, vistos els moviments des de la formulació de l’Estatut de Catalunya de 2006, és que l’esmentada gloriosa transició de 1978 es va fer per no poder seguir avançant per poder ser. I ara s’ha fet del tot sobrer temptar d’amagar la realitat de l’inici, que aquest Estat no existeix ni existirà si no accepta d’entrada una vigència bàsica i igualitària d’altres nacions, com ara la catalana.
El setge de Barcelona últim episodi de la Guerra
de Successió Espanyola, que convertí Castella en mandatari de tot el solar hispà, per llengua, per poder, per símbols... per nació única. |
Segurament no podrà haver un Sistema si no se soluciona abans la qüestió prèvia, quines seran les condicions de pertinença, les regles que modulen les estructures profundes i, per tant, les relacions que s’establiran en la superfície, la morfologia i la sintaxi, la forma del sistema i els contactes dels elements que el constitueixen, i aquell, de cap de les maneres, pot subvertir el fet que, en els límits de l’expressió, tots els participants són, des de l’origen, constituents, les nacions basades en les voluntats acordades.
Ja ho deia Fuster, la nostra haurà de ser una voluntat d’esquerres. Passats quaranta anys, l’home continua tenint raó. El nostre sistema passa per acordar una via nacional que se separe el mínim de la soca mare. Quatribarrada, català i País Valencià, com a expressió de la voluntat de pertànyer a la nació catalana. Cada vegada que des del nostre entorn s’ha volgut fer ‘nacional’ perifèric d’Espanya res s’ha fracassat. Espanya ja es va ocupar de fer-nos perifèrics de Catalunya, ben enfora, tant que pràcticament ningú s’hi reconeix, si no són els furibunds extremistes fusterians. A Espanya no calen més ‘nacionalismes’ que aquells que s’han de, finalment, confrontar, com molt bé augurava Joan Fuster l’any 1979. Catalunya se’n va, i nosaltres quedem ancorats a Múrcia, tanta passió per Madrid com hem demostrat. Sóc de La Valldigna, sóc català, el parle, i escolte La Muixeranga per anar al llit de llençols barrats, i sé, per bé que no ho veuré, que el meu petit País serà part de Catalunya dins d’una Europa dels pobles, més prest que tard, malgrat el mal fet per tots aquells que des de casa s’han entestat a fer de casa meua un boci de no res atent sempre als dictats d’Espanya, enlloc de parlar, mirar, pensar, observar, apostar, fer política i menjar, àdhuc passejar, mirant-se el nord de referència. I si algú d’aquests aprenents de botifler sobiranista em diu que hem de ser més Madrid, li conteste des d’aquí que ja som dotze milions d’éssers humans disposats a fer valer les tesis de Fuster, encara que quaranta anys més tard,per la manca de coratge de tots plegats.
Els sistemes, tots, paguen peatge per existir, exigeixen responsabilitat de part, no són immunes a la mort per col·lapse, que els transforma, sí, en altra cosa, una de ben distinta de l’inici, ja absolutament impossible de reconèixer entre les parts que el sustentaren, i, per tant, sense opció de seguir funcionant. Depenem de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada