La campanya va acabar amb victòria. De tornada passaren per la vall d'Alfàndec i el rei, meravellat per la bellesa de l'indret, es va dirigir a l'abat, dient-li:
- Vall digna per a un monestir de la vostra religió.
El seu capella li va contestar:
- Senyor, vall digna.
Aquesta senzilla llegenda sobre la fundació de Santa Maria de Valldigna realment amaga un conjunt d’elements i esdeveniments històrics més complexos, determinants en la decisió reial.
No tot va ser com ens conta la llegenda.
Jaume II el Just havia estat estat nomenat capità i almirall dels exercits de l'Església pel papa Bonifaci VIII (butlla "Redemptor Mundi"). El monarca havia d'agrair el títol a Roma i l’agraïment reial el va plasmar en l'orde monàstic del Cister, que ja es trobava en plena època de consolidació.
La fundació de Valldigna, com explica l'historiador i catedràtic de la UV, Ferran Garcia-Oliver, va estar precedida d'un intent fracassat d'aixecar un monestir de l'orde del Cister a la població del Real (Múrcia).
L'empresa murciana s'oblidava quan, pels tractats firmats pel rei Jaume II, les terres murcianes passaven a Castella i es fixaven les fronteres al sud de l'antic Regne de València. Calia per tant, cercar un altre lloc idoni a les terres valencianes. I els monjos cistercencs el trobaren a la vall d'Alfàndec.
La tria d’un emplaçament per fundar un nou monestir no era tasca senzilla i com remarca l’historiador Alfred Serrano, havia de seguir les directrius de l'orde contingudes als "lnstituta Generalis Capituli". El lloc concret on s'aixecaria el monestir no degué ser fruit de la casualitat, i el rei faria passada per la vall d’Alfàndec per comprovar personalment i amb el seu confessor els estudis a fons que determinarien que la zona reunia les qualitats exigides per l'orde.
L’emplaçament triat a la vall d’Alfàndec tenia condicions per acollir una nova comunitat, encara que en alguns trets, cas de la solitud exigida per la norma, s'allunyava de la "lnstituta Generalis Capituli". En paraules de l'abat de Santes Creus, era una "vall digna" pera a fundar un nou monestir de l'ordre del Cister. I així va ser.
Condicions del territori, fins i tot polítiques
La nova fundació havia d'estar sota el patronatge de la Mare de Déu, en aquest cas reflectit en el nom de Santa Maria de Valldigna, i així també ho desitjava el monarca fundador. I el nou monestir es va iniciar amb dotze monjos i un abat, simbolisme numèric de la figura de Crist i els dotze apòstols.
Una altra condició era tindre aigua suficient a l'abast, cosa que es complia amb la Font Gran, a les portes mateix de l'abadia. És un corren menut, però satisfeia les necessitats del monestir i de les terres de conreu.
El dia 15 de març de 1298, a València, el rei va donar la vall de Alfàndec al Cister perquè erigís un monestir sota l'advocació de Santa María. El territori, per desig del monarca, va canviar de nom i passarà a denominar-se Valldigna
Però hi ha més per aquesta tria del lloc d’emplaçament, fins i tot raons polítiques, de govern del regne, que encara s’estava creant. El rei cercava també amb aquesta elecció el control de la població mora, un emplaçament en terres habitades per mudéjars i prop de nuclis cristians com Xàtiva. AJzirá, Cullera o Gandia.
El rei disposava d'un instrument per a controlar un vast territori, perquè el monestir valldignense, dotat del privilegi del "mer i mixt imperi", va exercir un gran poder sobre musulmans i cristians
Valldigna atraurà una nova població i serà el lloc des d'on
s'expandirà el sistema foral valencià a
les terres del seu domini. El rei ofereix la vall de Alfàndec com a garantia: el dota de suficients recursos,
agraeix a Bononat de Vila-seca els serveis prestats i es repara el buit
monàstic valencià, a més d'atendre les necessitats de la repoblació. El
prestigi del rei, la salvació de la seua ànima i la dels seus successors
estaven ben coberts. I també la glòria de Déu i de la Mare de Déu: Santa Maria
de Valldigna, un monestir per a l’orde del Císter.
Una fundació tardana i relaxació de la Regla
La fundació de Valldigna coincideix amb l'inici de la decadència monàstica a Occident. El fet va repercutir en el cenobi valencià, sobretot en la relaxació del compliment estricte de la Regla. Les fundacions tardanes, cas de Valldigna, van haver d'adaptar-se a les recents circumstàncies i adoptar una nova vida per a continuar existint.
A Valldigna la Regla monàstica, les prescripcions contingudes als "Statuta Monachorum" aprovades pel papa, i també la "Carta de Caritat" no foren seguides amb el rigor que calia al monestir valencià, sobretot el vot de pobresa i la prohibició de luxe, per un conjunt d'interessos comercials i econòmics.
Els estatuts cistercencs assenyalen que les granges pera conreus i ramats han de quedar a menys d'una jornada de camí del monestir, però Valldigna, un any després de la fundació, adquireix una alqueria a a Borriana, no cal ni dir a una distància molt major.
El Cister prohibia la propietat i gaudi de qualsevol benefici eclesiàstic, esglésies, capelles, cementeris, delmes i fruits exigits sobre el treball aliè, però Valldigna ho convertirà tot en lletra morta. El rei Jaume II el Just ho va preveure tot en el privilegi de fundació i el monestir no va haver d'adquirir la propietat de forns, molins i censals del treball del llaurador.
L'abat es va convertir en senyor feudal en oposició a la Regla i a l'esperit que va moure el naixement d'aquest nou orde monàstic. I Valldigna creixerà en possessions, territoris, privilegis... però això ja és una història distinta de la fundació.
Segons el llibre "El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna - Història i guia visual" de Miquel Joan (2000)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada