ARTICLE D'OPINIO: Majories absolutistes

                 

Diuen que el pitjor que li pot passar a un estat democràtic és una majoria absoluta que possibilite un Govern sense oposició real. És a dir, un Govern que ostente un poder absolut amb la seguretat que cap altre grup politic podrà impedir cap de les seues decisions o lleis... ni consensuar, ni negociar, ni res...  En un Estat amb una forta i llarga tradició democràtica, probablement existeixen lleis i divisions de poders que faciliten una "normalitat" constitucional. Però lamentablement –ai làs!– , aquest, tal vegada, no és el nostre cas; i és molt possible que un partit que arribe al poder amb una àmplia majoria absoluta no puga resistir la temptació –fatal temptació– de convertir un sistema democràtic en una dictadura, avalada per les urnes, de quatre anys. 

 I si aquest partit arrossega una llarga i fosca herència que poua en el franquisme més ranci, el falangisme, l'ultracatolicisme, el nacionalisme excloent i l'absolutisme, aleshores la cosa –la cosa despòtica i ultraconservadora, volem dir– estarà més que assegurada.

 I això –creiem, ens temem, sospitem, pensem i aventurem– és possible que estiga començant a passar amb aquest flamant Govern del Partit Popular.

 I de sobte València, s'ha convertit, impensadament, en referent necessari, per a comprendre tot el que estem intentant exposar ací. 

 València, la ciutat de València. La humil, servicial i gairebé sempre afecta al poder  –a qualsevol poder– s'ha convertit, de colp i volta i involuntàriament, en una espècie de l'Àlamo que palesa de manera brutal el veritable tarannà del Govern que ens subjuga a hores d'ara.

 D'una aparentement simple manifestació que pretenia evidenciar el seu rebuig a la política guvernamental de retalls en Educació, s'ha passat a una violència policial innecessària que recorda altres temps pretèrits d'ací i altres latituds actuals. 

 És com si de sobte, el Partit Popular, escudat en la seua prepotent majoria absoluta, haguera decidit llevar-se la seua disfressa democràtica (algú se l'havia creguda?) i ara ens mostrara la seua veritable cara atapeïda d'urpes feixistes, ullals falangistes, porres, cascos i botes militars.

 Cal esclafar qualsevol intent de protesta, sobretot si aquesta ve des dels sectors més joves de la població, per a escarmentar i així evitar que la set de justícia s'escampe pertot arreu. Res de nou en realitat, els que ja tenim una certa edat, sabem que els agents de l'ordre –o sicaris de l'Estat– sempre han actuat així: a porrades i puntellons contra tothom: joves, xiquets, dones, vells i qualsevol que se'ls travesse per davant. Ells són uns simples manats i, habitualment, fan la seua faena ben feta. La moral i l'ètica no hi tenen res a veure.

 Però compte, anem a pams. Perquè potser el problema és que la situació social i econòmica actuals no són iguals que abans, i haver actuat de manera tan violenta i brutal contra uns indefensos i pacífics estudiants de batxillerat, ha obert la capsa de Pandora per a facilitar l'inici del que ja s'anomena la Primavera de València. 

 Esperarem els esdeveniments. Però, francament, si jo fóra militant del Partit Popular, seria el primer a demanar la immediata dimissió de la delegada del Govern Paula Sánchez de León. A ella és a la que se li ha escapat la situació de les mans i ella és la primera responsable d'haver convertit un grup d'estudiants en "enemics" d'un Estat d'opressió, injust i antidemocràtic.

 Però com a persona demòcrata i d'esquerres que em considere, he de dir que li estic molt agraït (és un dir!) a aquesta política. Demanem doncs, la seua dimissió. Seria un simple fet de justícia democràtica... i de decència.

Sico Fons