La nit de Sant Joan, és nit d’alegria
Estrellat de Flors, l’estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.
Les flames del foc la nit tornen dia,
Si arribes l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
Comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
"La nit de Sant Joan" de Sisa
Podeu escoltar la cançó en el següent enllaç:
La nit del 23 de juny, revetlla de Sant Joan, és una celebració de clar origen pagà que l’Església Catòlica fa coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista i que ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics.
Tavernes
va assumir aquesta tradició de la nit de Sant Joan en la dècada dels
anys 1990, abans no s’hi celebrava, i si que era costum i molt arrelat
celebrar a la nostra ciutat les fogueres de Sant Pere la nit del dia 28. Aquesta celebració
tradicional de Sant Pere ha desaparegut – ho va fer en la dècada dels
anys 1970- i ningú no ha sabut o ha volgut recobrar-la.
Perduda la nit de Sant Pere, per mimetisme hem adquirit la Nit de Sant Joan,
totalment desconeguda abans però que si li cerquen una cosa positiva és compartir una
tradició ben arrelada a totes les terres que tenim la mateix
llengua. Només cal recordar les festes de celebració del solstici en
forma de “falles" (fogueres) en moltes comarques del Pirineu (estan declarades
patrimoni immaterial de la Humanitat), les nostres “fogueres”
de Sant Joan a Alacant i altres celebracions com les de
Ciutadella a Ses Illes.
A la nostra ciutat, com ja hem dit se celebra des de fa algunes dècades amb la crema de fogueres a la platja, una manera simbòlica diuen de cremar tot el negatiu de l’any i fins i tot de la
nostra vida, en un acte previ al ritus de la mitjanit quan cal anar a
mullar-se els peus a voramar, i dir un desig amb cadascuna de les ones
que s’hi apropen.
 |
| Mullar-se els peus i demanar un desig: la màgica Nit de Sant Joan |
Molts compliran la tradició, es mullaran els peus a la mitjanit i en cada ona que arribara batent a vora mar enunciara un desig i mirara el cel esperant que algun estel caigués… perquè això implica a més un any venturós. No obstant, el nostre desig per a tots es que les ones de la nostra Mediterrània us atorguen allò que demaneu aquesta nit.
I volem acabar esmentant una antiga tradició, també perduda modernament, i que implicava els xiquets
i xiquetes: A Tavernes hi havia el
costum, abans d’anar a dormir, d'omplir un got d’aigua fins poc més de la meitat i llançar-hi dins un ou
trencat, tot l'ou, la clara i el rovell. ¡S'ha deixar caure ben bé el rovell, amb atenció, i no deixar caure "la yema", que si no no s'hi val. És rar el que passa ara amb els ous d'avui: tenen cada vegada més "yema" i menys rovell.
 |
| L'ou pren forma de barca, simbolisme de Sant Joan |
L’endemà de matí el xiquet o la xiqueta podrà observar
meravellat i, sobre tot amb molta imaginació, que el conjunt ha pres forma
d’una barca on el rovell seria el casc i la clara ha adoptat la forma d'una vela. Hom diu que
això és una al·lusió a la barca de Sant Joan, deixeble de Jesucrist que com
tots sabeu era pescador abans de ser “pescador d’homes”. Un costum, una
tradició que s’ha perdut.
A Tavernes les fogueres eren per Sant Pere
I
com hem dit, Tavernes festejava amb fogueres l'entrada de l'estiu. Sí, pregunteu als
majors, i que us conten. Però no cremaven la nit del 23, sinó la nit del 28, la vespra de Sant
Pere, patró de la parròquia del poble (abans era l’única parròquia que
hi
havia), coincidint amb el revol de campanes que sobre les 8 de la
vesprada es
deixava anar des del campanar en acabar la missa vespertina.
Els xiquets s’havien afanyat durant tot el dia anar casa per
casa dels carrers i arreplegant trastos vells, que amuntegaven mesclat amb
fustes, branques... vaja, fent una pira a l’estil de “l’estoreta velleta”, de
vegades bastant alta, i habitualment en l’encreuament dels carrers (no hi havia
cotxes ni motos).
Una vegada el foc i les flames havien minvat, i quan
quedaven brases i cendres, els xiquets es dedicaven a botar-les, a saltar per
damunt, ajudant-se en el salt per canyes llargues i fortes que prèviament
havien preparat. No cal ni dir que amb les mares era tot marmolons: no botes, posa
atenció que et cremaràs, etc. Per cert una tradició semblant, la de saltar la
foguera, es manté a Xàbia.
La
tradició va desaparèixer a partir dels anys 60, al mateix
temps que els carrers de terra van ser substituïts per asfalt. No estava
bé
això de desfer l’asfaltatge i Tavernes va perdre una tradició més. Tradicions nostres que s'han quedat pel camí, mentre n'hem adquirit altres
importades i que mai no han sigut nostres: el "Dia de los Enamorados" el
14 de febrer, la festa de Halloween, el "roscón de Reyes".... la
modernitat!!! .
Article recuperat d'anteriors edicions. Les fotografies són totes de la platja de Tavernes, anys anteriors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada