Confinament 32: Epifanies

 Ai, la bona conversa...no hi ha res com ella, veritat?

(M. Riviere a M. Archer. París.) L’edat de la innocència. Edith Warthon

...aqueixa rialla: revela la regió exacta de la qual procedeix aquesta senyora. És un somriure enutjós, que no ix naturalment de la boca, com si una educació massa penosa l’hagués tingut sota un control permanent. Però era bella i femenina, fins i tot una mica frívola.

L’ajudant. Robert Walser

 

Epifanies

 II

La llum

 

La causant de tanta pertorbació, la llum, converteix en distints els  objectes que ens envolten, pressiona la matèria en qualsevol dels seus estats, més als sòlids que al plasma, aqueixa mena d’aiguabarreig suspès en l’aire que es crea als interiors dels forns d’elevada temperatura, allà on es fonen fins arribar a desaparèixer les forces que sustenten en la gelor que els és admesa les proximitats de les partícules més ínfimes, allà on els somriures, finalment, esdevenen caràtula informe i la lluentor de la serralada tan conservada emet al seu torn llampecs sol·lícits d’ajuda, esgarrifança d’un adéu que ni la llum més intensa serà capaç d’emmudir, reduïda, aquesta també, pel temps inexorable que la fletxa de l’entropia assenyala impertèrrita, el sentit de la qual sempre marca en direcció a l’ombra.

 

Hi ha llums que gelen l’ànima, que et travessen en horitzontal indolentment traçant una línia irònica al seu pas, que et fan sentir estrany i sense casa, al marge, tot i sota un sol tòrrid, de qualsevol opció de caliu, abandonat en la salina desèrtica on els corbs, els portadors de tanta luminescència, saltironegen absents a tu, indiferents de tu, eixuta carcassa de fred atrapat al bell mig de la cridòria, una mena de ball de màscares de gestos que no miren, mirades que són sagetes de tan incomprensibles, moviments esparsos que pretenen una unitat impossible, inconnexos escarafalls, esgarips de dansaires sense norma, xiscles en la foscúria del desig ajornat eternament, perquè eternament s’està esperant quan hom viu estretament sotmès a vigilància, la mateixa que imposa tanta llum blanca, la que emeten per capgirar l’humà de les ànimes.

 

 Perquè un sistema que augmenta la seva tendència al zero absolut incontestablement faça un camí planer requereix d’una pressió constant el temps que dure el procés, d’uns mecanismes que anivellen les tensions necessàries perquè les forces canviants amb els moviments s’ajusten a l’equilibri necessari per mantenir-lo viu el temps que calga, i aquest joc alternatiu de centrífug i centrípet, pressió i tensió, llums i ombres, és el que el manté viu, el que el fa possible, justa la tendència contrària que fa servir sistemàticament l’exclusió d’allò altre de les condicions de possibilitat, exactament la perpètua escriptura d’una memòria que únicament considera valor de canvi i valor d’ús allò que pertany a la mateixtitat i allunya aquell de l’opció de subsistir, així Occident respecte de la consideració de la vida, així la inèpcia de l’humà en la seua valoració dels aspectes bàsics d’aquesta, en excloure els matisos de la seua mirada, que no són altra cosa que les ombres que de les llums se’n destil·larien, així l’univers.

 

 

Si poguéssem convertir-nos en llum, què veuríem, quines experiències més sublims ens colpirien els sentits, una noia caminant per Oxford Street, algú que travessa la plaça Major del poble, seria com penetrar espais simultàniament allunyats per confins inimaginables, veure els límits que Déu va crear, la misèria d’un condemnat a mort devora l’àpat més exigent, segurament en algunes cavitats on impera l’ombra més severa, la fosca més harmoniosa, ens aturaríem una estona i pensaríem dues vegades si endinsar-nos o no, un no puc, un crec que no, quasi serien capaços de fer-nos dubtar de la noblesa de les paraules, de la bondat de les partícules subatòmiques en què ens havíem convertit, si poguéssem convertir-nos en llum, què ens quedaria per veure sinó l’expressió més abjecta d’un forat negre, l’horitzó que sotmet la nostra condició a cecs exiliats, Èdips maldestres de tornada d’una aventura que mai hauríem haver iniciat, laments d’una vivència feta cendra en la immensitat de l’atzarosa indiferència més punyent, fins i tot podríem veure el nostre cadàver el dia del seu soterrar, com crema al cau del foc intens, com crepiten els nostres ossos i com ens veuen des de l’exterior éssers que encara no han existit en el moment de nàixer, de fet, si fossem llum el temps, tot el temps, el podríem fer encabir en un punt tan petit, tan petit, anomeneu-lo singularitat, que l’esquitx grafiat que deixaria en el negre seria tan gran com l’univers transitat, si la llum fos nosaltres els límits del nostre llenguatge, estimat Wittgenstein, estaríem molt lluny de poder-los acotar.

 Josep Franco i Giner