PUNT de VISTA: Perquè els temps estan canviant...

...For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changin'
Bob Dylan

 
Llorencet era fill de Llorenç el de la colla, família llauradora de tota la vida. Tenien terres i quan els va pegar a tots per plantar tarongers, ells també ho van fer i ben bé que els va anar. Ningú de la família sabia de lletres, ni quasi de números, però per a certes coses, no cal haver llegit el Quixot ni cap llibre igual de gros, si el que vols és guanyar diners. Ni el Llorencet ni cap dels seus tres germans, tots menuts que ell, van anar bé mai en escola. Jaume, Vicent i Pere eren xics ben faeners, Però Llorencet, a diferència dels seus germans, pareixia més espavilat i sabut.

 Potser va ser per això que va decidir muntar-se una empreseta o taller de mobles. Ell ja havia treballat de fuster i coneixia l’ofici. La cosa li va anar bé, eren bons temps per als negocis, i el taller es va convertir en una fàbrica amb vint o trenta treballadors. Quasi va ser la primera fàbrica del poble.

 Llorencet es va casar amb Lourdes, la xicona dels Armengols , que tenien una tenda de roba on venien vestits per als rics del poble. Llorencet i Lourdes van tindre tres fills, i com que ara eren empresaris (la fàbrica anava creixent) i s’ajuntaven amb gent important de tota la província, van voler parlar en castellà com tots els rics, els retors, els mestres i els guàrdies civils. Normal, ara no podien parlar com els pobres. A partir d’ara es va fer anomenar Don Lorenzo. I ella, la senyora Lourdes, que deia que “doña” la feia parèixer major.

 La senyora Lourdes alguna vegada li va retraure a Don Lorenzo que intentara dissimular el seu fort accent valencià, que quan estaven de tertúlia amb la gent important de la capital, el seu parlar era tan fort, que tombava de tos. Això darrer li ho va dir en valencià. Llorencet... perdó, Don Lorenzo, que ja era de per si, prou roig de cara, va envermellir com un pebre, i es va quedar pensar com es diria el que li acabaven de dir en castellà. “Hasser una pudor que tumbas de tueso”?

 Son pare, ja major i baldat per tants anys de treballs, va haver de fer-se ben mudat amb la roba de cals consogres per tal d’anar als batejos dels néts i d’altres festes del fill. També es va creure obligat, de vegades, a parlar en castellà; encara se’n recordava una miqueta de quan va fer la mili allà al Marroc. De miracle no el van matar. Però quan la família va vore que el iaio no s’aclaria, li van pregar, per favor, que continuara parlant com sempre. El pobre home no tenia cultura.

 Probablement, la frase del tio Llorenç que en certa manera els va obligar a prendre aquesta decisió va ser una que, tot parlant del seu fill Llorencet, va amollar a Don Pedro, un empresari de València, durant un dinar de gent molt important i molt castellana.

 “Es que mi Llorenso, cuando va muntar la fàbrica, va començar a ganar buena cosa de gallitos”.

 Els presents van fer un fort esforç per tal de reprimir les rialles, però van perdonar el bon home, perquè eren ben conscients que ell pertanyia a un altre món; a un món del passat. Ningú no podria impedir que el progrés i la modernitat s’instal·lara en llurs vides. Els temps havien canviat. 


Sico Fons