Després res més: silenci i nit. Però el so vibrant encara, penjat del silenci (...)
roman com una llum enmig de la nit.
Doktor Faustus. Thomas Mann
HMB SWB
Manta vegades, per Mallorca, a qualsevol racó, sobretot als llocs on es concentren, Cala Rajada, o l’aeroport de Palma, per exemple, he observat el ciutadà alemany i m’ha copsat la distància que hi ha en qualsevol parella, i de l’edat que siga, parle de parelles heterosexuals, en el comportament de la part femenina i la corresponent masculina. A la primera la veus adulta en qualsevol tram del seu ésser –òbviament ens referim a persones en edat reproductora, i més enllà-, i, en canvi, a la segona, el mascle, més aïna infantil, de connotacions puerils. Comportaments que únicament es poden explicar per l’assumpció de la responsabilitat en la relació amb l’altre, qui mira, qui observa, el món altre, extern, en definitiva, d’una sola de les parts de què es compon l’objecte d’estudi. No s’estableix un joc de correspondències de cossos que reben del món estímuls compartits. No. Allò que llig el que és femení pràcticament és ignorat per la vessant masculina. I a l’inrevés. Han entés, solament les dones, què vàrem fer malament.
___
Què vàrem fer malament? Considerar revolucionària l’òpera Salomé, i evitar-la a Viena, per bé que contenia conciliació a mans plenes per calmar els passejants del Ring? Si no era a Berlín, on era que s’havia de mostrar, aquell 1906, a Dresde? Malament vagareja un imperi germanòfil, tot i que aparentment plurinacional, amb fronteres que guaiten els mons llatins, eslaus i turcs, si no sap què pot i què no pot digerir.
Eixir al món, de camí a la parla? Assajar la gràcia en recórrer el cercle i tornar a l’estat de la innocència, temptar de fugir de l’estat d’aïllament en què la Reforma ens deixà abandonats? Escapolir-nos de qualsevol manera, més enllà de la moral, passant per sobre de l’Ètica externa, per bé que respectant l’Estètica nostrada del satanisme a què el món altre ens ha condemnat?
Què vàrem fer malament? Al desert serem invencibles. Era això eixir al món? És el camí del compromís pel grup, tot i ignorar les conseqüències que es paguen per derivar sobre els altres, malgrat que aquests hagen assolit la glòria en haver decidit no contestar la paraula de Déu, l’enyorança d’una pau compartida i reconeguda més enllà dels límtis del bosc, on clareja la llum, allò que es converteix en objecte de desig i origen de la recerca de la casa, el que vàrem equivocar?
Hem d’atendre els marges i així escoltar la fragilitat de la vida i acceptar conseqüentment que el geni i l’esforç no són compatibles o contràriament considerar que el mèrit és una qüestió de força de voluntat, de lluita, que la bellesa i l’instint són com l’aigua i l’oli? Què és millor ser bell o bo? En un món farcit de desgraciats, no és paradoxal encendre l’amor en algú perquè el desvie cap a algú altre? Els orígens del feixisme són el final d’una atmosfera d’esteticisme innocent i dionisíac benestar, necessàriament?
Qui amb les galtes exuberants de tisi proclama la bellesa de la vida i la força reclama que l’estètica siga violenta, que la bellesa s’envolte de violència, com en aquell renaixement borgià on la sang i el cel es tocaven, en què es glorificava una profunda veritat del sofriment, un conflicte escolàstic entre la moral i la bellesa.
 |
| El compositor Arnold Schönberg |
___
Fins ben entrat el segle XX hi havia un acord tàcit entre el poder i les coses que l’havien d’entretenir. L’últim emperador d’Europa, Francesc Josep, creia sincerament que la música estava pensada per fer feliç a la gent, sobretot la gent que podia apropar-se-li, apropiar-se-la. El poder decidia què i què no el satisfeia i, consegüentment, què i què no obtenia el grau de cultura adient i destinat a representar-lo. Passada la 2a guerra mundial la cultura de masses es va imposar. La cultura, en poques dècades, va convertir-se en quelcom a l’abast de molta gent, si no de tothom, sí d’una franja de la població que a través de la seua força de treball decidia què i què no volia consumir en forma d’entreteniment. Bach podia fer feliç també el Duc Ellington. Ara bé, persistia, però, la idea que perquè les coses no es dissiparen del tot, el Duc, tot i ser negre, havia d’aproximar-se a allò que havia fet Beethoven, en el registre del jazz, òbviament, per tal de no perdre de vista què i què no era considerat pel poder cultura. Gent de bona fe, Dvořák, per exemple, fent-ne un gir al raonament, veia en allò aconseguit pel geni de Bonn un veta negra, un origen que la música popular ja contindria, tant se val si venia d’Àfrica com si ho feia dels Carpats. La qüestió era captar allò altre i reduir-ho a la mateixa cosa, què i què no el poder podia digerir com a cultura amb lletres grans i que la pogués representar. Ara sabem per què Bob Dylan no va anar a recollir el Nobel de Literatura a Suècia, sent descendent de jueus emigrats als EEUU per no perdre la pell al vell continent. Què vàrem fer malament?
 |
| Thomas Mann |
___
En la vida, pràcticament en tots els àmbits, l’ordre es fa necessari. Però en la música aquest ordre, més enllà de la forma, és consubstancial a la matèria de l’expressió, i, des dels pitagòrics, està en relació directa amb els números. Per als grecs ho era tot. La bellesa i l’ordre eren la mateixa cosa, i la sèrie que marca la successió de freqüències dels sons que mantenen la relació 1 / 2 / 3 / 4 -i altre cop- 1 4 / 3 / 2 / 1 (l’escala musical), on cadascun obté una tonalitat més alta que l’anterior, separats així per una octava, i la suma dels quals (1+2+3+4) és 10, els mantenia en contacte amb els déus. Sabien que mil rutes desvien del blanc, i solament una hi va. Que el bé és cert i finit. I en canvi el mal és incert i infinit.
Un ordre que la tecnologia i el nou món començarien a fer trontollar. Amèrica va rebre la visita d’Europa (Strauss, Mahler, Puccini) i la va adequar als seus estàndards de producció i consum, on l’element afroamericà i les cultures de masses s’imposaven per damunt de l’estatisme clàssic provinent del vell continent. La recepció, que a Europa oscil·lava entre la privacitat aristocràtica i la publicitat popular, però sempre incardinada (incorporada) en un context de relació directa entre el poder polític més immediat i unes classes socials més aviat oligàrquiques, i mantenia un estatus verticalista, d’influència hereditària dels antics salons nobiliaris, a Amèrica, tot i que les modes imposaven una alternança de tradició operística diversificada que ballava entre França, Alemanya i Itàlia, prompte va reclamar la demanda d’autenticitat arrelada al nou món i va exigir l’elaboració de materials propis que escaparen de l’estricta tradició clàssica i s’endinsara per viaranys que guaitaven en el modernisme i el populisme, en les provatures que es desprenien dels bocins del cadàver exquisit en què s’havia convertit Viena i tot el món que la sustentava. Del polsim daurat d’aquella caiguda naix el segle XX.
En canvi, persistia en l’imaginari del món germanòfil la necessitat d’una reclamació, que era possible el retorn a un art ancorat en la innocència, d’abans de la 1ª guerra. Aquesta, es va iniciar sota l’exigència de marcar una virilitat centrífuga que anunciés al món que Alemanya es mereixia sortir a la llum, tants segles després de romandre a la fosca a què, segons el món altre, l’havia condemnada la Reforma. Aqueix món propi, entre les fronteres de la romanística i les llengües eslaves –els territoris d’algunes de les quals també contenia- es veia amb cor de airejar el seu concepte d’esperit –una fenomenologia civil basada en la raó, i no en la religió- i de parodiar allò que considerava un joc de perdedors –tota la mitologia de llegendes medievals basada en la recerca del Sant Grial, el superstrat del catolicisme-, i oferir al poble un art alliberat del patetisme i al seu servei. Entre la 1ª i la 2ª guerra mundial Alemanya es va convertir en el prostíbul del món. Aquella virilitat que els menà en la primera ocasió, que ben aviat saberen perduda entre les trinxeres de la vergonya, però que l’orgull els impedia d’abandonar, es converteix en castració durant el període d’entreguerres. Per poder menjar, allò femení va haver de davallar a l’infern, i el món propi amb ell. La segona envestida, centrípeta, va aconduir aquest, en la seva completud, des dels marges exteriors fins al cor mateix de la comunitat al centre de l’avern, i el món, tot, va col·lapsar. Què vàrem fer malament?
 |
| Òpera Lulú d'Alban Berg |
Al dia següent d’acabada la 1ª guerra, novembre de 1919, ja hi havia a Berlín propostes artístiques marcadament rupturistes, en tots els camps. Amb la crisi econòmica de 1929 i les eleccions de l’any següent, sembla que els anomenats anys daurats de la capital d’Alemanya s’esgoten. La bacanal dels adoradors de l’or arriba a la seva fi. L’única escena que posava al deu Zeus violant Europa, i que volia ser un transsumpte de Hitler, la Zeitoper d’Stefan Wolpe, 1928, ja no va arribar a estrenar-se. Però el principi del final ja havia començat. La Conformitat (Einverständnis), “pensar com una sola persona” ja s’havia instal·lat i Alemanya havia despertat. Weimar havia estat un somni impossible. Massa aus negres auguraven, com en els temps dels grecs, allò que els oracles finalment sentenciaren. La prostituta no podrà redimir-se perquè entre nosaltres, protestants, això no és possible, però tots, com una sola individualitat, pagarem el preu de la seua desempara: el món coneixerà l’infern.
La dona alemanya va conèixer l’horror, un horror que es va sentir amb una intensitat desconeguda en els marges on l’individu desapareixia, tot allò que no era del grup, sobretot amb l’extermini dels jueus, però la cara interna de l’horror es va plasmar en la dona alemanya, també després de la 2ª guerra. La forçada disponibilitat del seu cos la va convertir en moneda de canvi. La construcció del mite de l’eixida al món, el preu pagat per insistir, la follia del reclam d’aixecar-se, la reconstrucció de la casa, la unificació de la terra, tot es va pagar amb el se de la dona alemanya. Han hagut de passar gairebé cent anys perquè la casa germànica tinga una dona al timó. Han passat cent anys perquè siga possible parlar de la negació d’un possible retorn a aquella barbàrie, l’externa, però també l’interna. En la cara de les dones alemanyes que es passegen pel món i per casa ja no hi ha cap dubte que ho han comprés, el cor d’Europa ja no serà mai més posat a disposició dels guerrers. Han assumit amb caràcter definitiu la direcció del contacte amb els déus i els tràmits amb els humans i executaran les accions que calga per seguir comandant. No és una qüestió de poder, aquí no. I segurament estem assistint a una reorganització dels valors de les coses, si més no en allò que fa referència a la relació amb l’altre. És bastant més probable que qui ha conegut els límits del seu se, que és la part de l’humà que no es pot transitar, aliena a les trampes del llenguatge, l’única cosa que no pot anar a l’encontre entre l’ésser i l’ens, i roman a les portes del clar del bosc on s’esdevé l’epifania del regrés a la casa, és més probable que sàpiga dialogar, seure a peu pla i escoltar. Possiblement estem assistint a una reactivació de les extremes dretes i les aliances corresponents per afeblir el cor d’Europa, des de vessants molt disperses del món, precisament per impedir que el camí tot just encetat de la reconciliació puga continuar. No és una qüestió de ser dona o home, és una qüestió d’haver conegut el pes del se sobre si.
___
Què vàrem fer malament? Ignorar-nos transversalment. Pensar que sempre seria possible accedir a una plaça de director d’òpera per ser noble i saber tocar el piano. Allò que els clàssics patien en la seua intimitat els renovadors ho varen saber compartir amb l’humà. Ens va costar massa d’entendre que no hi havia camí de tornada.
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada