Un llibre que em dóna a conèixer Fina Salord. Una amiga menorquina, companya del nostre estimat i veí Àngel Mifsud Ciscar, present al llibre com les seves cendres a Menorca i Valldigna. En aquest llibre ens parla de la Valldigna, de nosaltres els valencians en tant que Fina va ser comissionada a les Illes de l’any Fuster. Un llibre que em recorda molt a George Steiner, per professor , crític, teòric de la literatura i especialista en la cultura, podia valdre..., però me´l recorda per altres tres raons: per literatura, ensenyament i investigació des del pensament; per la forma clàssica del diàleg amb la doctora en filologia; i per la tercera raó : que aquesta doctora escriptora i companya, la qual escriu el llibre, ha estat alumna i companya de Fina.
Isabel Graña ens presenta una persona que, tot i tenir proximitat amb ella, notem que sols la coneixíem des dels afores. Sabíem de la seua generositat, la seua bondat, com descriu al text Isabel, però poc de la seua gènesi familiar: una nina que vol ser escriptora que acaba, en la seua maduresa, essent professora, investigadora i divulgadora amb creativitat per a deixar eines a les noves generacions. Tot un exemple del saber d’Isabel Graña amb el seu oportú qüestionari per arribar a l’interior profund de la seua entrevistada. Estructura quasi un text narratiu amb el seu bisturí de diàleg. Amb ell, bisturí precís, deixa clar al lector un objectiu constant:
L’afany de compartir coneixement d’aquesta reconeguda, premiada, i activa filòloga menorquina. Un exemple d’investigació com historiadora cultural per acabar essent una gran gestora de l’IME – Institut Menorquí d’Estudis. Una vida plena, com diria Bertrand Russell, dedicada al pensament, a l’art i a l’amor a la seua terra, per acabar amb el coneixement científic del món.
Josep Miquel Vidal, director de l’enciclopèdia de Menorca, no gaire amic de lloances, li va dir: “La teua millor obra són els teus alumnes”. I Fina afegirà que: “La satisfacció d’una professora és tenir uns alumnes que s’acaben convertint en excel·lents investigadors i escriptors, amb qui de vegades compartim feina i sempre amistat”. S’aconsegueix amb el llibre d’Isabel Graña. A qui personalment li done moltes gràcies per aquesta lectura. Fina té qui li escriu i en sap d’escriure. Uneix l’autora del llibre la seua Badalona, Ciutadella i Tavernes de la Valldigna.
Ja dintre del llibre trobem la cita màxima de Fina : “Tota persona té dret d’arribar fins allà on ella vulgui sense que els seus orígens familiars i socials la condicionin”. Aquesta dona de Ciutadella té el desig de ben petita d’esser escriptora. La sort, la seua família molt singular que estima que estudien els cinc germans. El pare no va poder continuar, la mare destaca per esser emprenedora, ambdós li donaran suport per a fer estudis universitaris. Però Fina no deixa un poble petit per anar a un poble gros. Vol estar a Barcelona, com el seu germà major que estudia medicina. A eixa edat, disset anys, vol conèixer-se ella mateixa, estar al millor lloc. Ho conta amb aquesta gradació nietzscheana: “vull veure, vull viure, vull conèixer, vull estimar”.
Passarà vint anys a la capital. Molt interesant fins ací al enumerar totes les lectures que, com un índex formatiu, apareixen al llibre. Així com les relacions personals que com estudiant, professora, la derivaran cap a la investigació. Sempre Sa Illa present i guardant eixos contactes, com conta, que la porten a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Surt la importància per a Fina del teatre, de les visites a llibreries, dels viatges a Londres, Grècia o l’estada a Mèxic, que li han donat la formació necessària per ser qui és. Tot ho detalla Isabel Graña amb eixe diàleg quasi novel·lat com si seguira una trama que li demanés que continue amb la següent pregunta. I continuen amb aquest, “veure, viure i conèixer” que la porta a ser una professora que sap la matèria, que li agrada i vol comunicar-la però, sobretot, compartir-la amb els alumnes, serà el seu èxit. Isabel Graña ens recorda que els repetia la cita dèlfica: “arriba a ser la persona que ets” així aconseguia extraure d’ells les seues màximes capacitats.
Torna a Menorca. No tenia clar que una investigadora fora al mateix temps una bona professora. A l’Institut de Maó es demostrà que sí. En el seu cas la investigació era necessària per contribuir a la democratització lingüística i cultural negada pel franquisme en concret a Menorca. Es qüestiona per que no va quallar la Renaixença a Menorca i el tòpic de la pobresa literària a l’illa. Al mateix temps troba que hi havia una bona línia a investigar en la Il·lustració. Es dedica a Joan Ramis, il·lustrat que viu en una societat més permissiva com l’anglesa al segle XVIII. A Menorca no varen manar els primers Borbons. Dos mons complementaris es troba Fina: l’ensenyament i la investigació. Acabarà treballant la darrera. Rebrà per aquesta activitat , com està al llibre, molts premis, en els quals Fina sempre troba un fet col·lectiu. Són fruit d’un equip que l’ajuda i està amb ella. Personalment, i ho sé, el seu company de Tavernes de la Valldigna, el nostre estimat amic Àngel Mifsud, filòleg, poeta i historiador que l’acompanyarà a l’ illa fent-la seva. Gràcies a Àngel, Fina mostra la seva estima per la Valldigna. Sempre ha estat ben rebuda per aportar-nos en el debat activisme cultural. Àngel ens va deixar massa aviat. Tenia uns bons contactes amb tots els seus amics. Ens ha deixat un llibre, “ La Vall i el temps” i la seva poesia a “Illanvers” que guardem com un tresor. Un referent constant per a nosaltres.
Prenen consciència, com a matrimoni compromès amb la seva Illa, de la necessitat de divulgar. Divulgar com explica Fina: una forma d’organitzar el coneixement, posar-lo al servei de les persones al transformar-lo en eines escrites estructurades per arribar a la comprensió de la realitat. Serà quan treballa a IME - Institut Menorquí d’Estudis -entra en la secció de llengua i literatura per acabar essent la presidenta del seu Consell Científic. La divulgació ens assenyala que només la pot fer la persona que domina el tema, per les seves dificultats no tothom la pot fer. És una manera destacada de comunicar, has de saber a qui et dirigeixes per a no enfonsar la tasca. Una part molt important al llibre d’Isabel Graña és aprofundir en aquest concepte.
Aquesta tasca la continua realitzant Fina Salord des de 2013 amb la gestió d’ aquest organisme autònom a Menorca. Sobre aquesta dona especialista en Albert Camus, en la correspondència Borja Moll i Josep Pla - al seu llibre, Còmplices per la Llengua, que hem llegit amb molta atenció-, acaba dient que els bons gestors són professionals no sols ben preparats sinó que posen passió en la seva feina. Persones que en tot moment tenen present l’equip amb qui es treballa. Com es nota a tot el llibre.
Per acabar vull recordar a nosaltres els valencians que va ser Fina Salord, al 2022, proclamada pel Govern de les Illes Balears comissionada de l’any Fuster a les Illes. Va intervenir a Sueca i Barcelona dins dels actes d’homenatge.
Personalment, tinc la meua satisfacció de conèixer molt millor una amiga que, des dels afores, m’ha fet veure com des d’una Illa es pot estudiar un paisatge humà vàlid per a tot el món sense perdre’s en tornar a l’Illa, com Odisseu. Gràcies Isabel Graña per escriure aquest llibre.
Jaume Talens, setembre del 25.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada