DE LLENGUA: Ésser bilingüe (o trilingüe). Els avantatges i les premisses

 

Ésser bilingüe (o trilingüe): els avantatges i les premisses*

 A Joaquim Arnau, que va implantar la immersió lingüística a Catalunya. [Sempre ha dit que la feina al País Valencià a favor de la normalització era cosa de titans –mestres excel·lents. Esperem que algun dia el legislador els deixe relaxar-se.]

En aquesta publicació volem mostrar al gran públic no especialitzat, des d’una visió científicament fonamentada, dades per a la reflexió i la valoració d’un model d’èxit, d’un model aplaudit pel Consell d’Europa i altres organismes internacionals, que, a més, no segrega els estudiants en funció de la seva llengua i que garanteix la cohesió social.

Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica* 

Miquel Strubell i Trueta, Llorenç Andreu Barrachina, Elena Sintes Pascual, (Coordinadors)

Universitat Oberta de Catalunya, 2011

 

Avantatges

 

És un treball afegit, això de ser bilingüe. Sembla que ens ajuda a decidir entre més d’una opció (codis) si entren en conflicte (interferència lingüística), la qual cosa ens ensinistra per a l’edat provecta (reserva cognitiva), però també per al present de cadascú, en fer-nos més efectius, tant a l’hora d’ignorar informació com d’atendre. Es podria dir que la participació en els actes comunicatius és més rendible.

         Lògicament, l’ús de més d’un codi ens fa més aviciats a sospitar dels usos correctes o incorrectes en cadascuna de les versions, perquè sempre es té tendència a comprovar com és la forma gramaticalment (fonètica, sintàctica, semàntica) acord al cas concret. Es diria que tenim activades les funcions metalingüístiques contínuament. Serà per això que estem més alerta.

      Clar que com que estratègies per fer-nos entendre n’hi ha tantes com actes comunicatius, els bilingües sempre estan en disposició de mirar de provar la més adient a cada cas, ja siga utilitzant símbols, signes o senyals. El cas és no deixar-se agafar en el lloc inadequat en el moment més inoportú i ser capaç d’improvisar (pensament divergent), més enllà de les concrecions, finalment, que qualsevol situació comunicativa ens imposa.

 

Les llengües, aliment per al cervell

        

 En definitiva, sembla que són més adaptables a les circumstàncies reals de comunicació –tenint una butxaca i una educació comparables-; tenen més consciència d’estar usant un sistema arbitrari de signes (de codis distints), que contínuament comparen, cosa que els fa més àgils per tal de decidir de tenir en compte o deixar passar possibles solucions; i, per tant, exerciten més, i més intensament, els aspectes cognitius que afavoreixen les sinapsis cel·lulars del cervell (connectivitat de la xarxa neuronal: cosa que retarda les malalties senils, en general).

        Des de la perspectiva pròpiament lingüística, aquest conjunt d’avantatges socials i cognitius promou l’adquisició més eficient i fàcil de noves llengües ja que el bilingüe, en posseir un doble sistema fonètic, té més flexibilitat per produir sons de noves llengües. I si estem parlant d’un bilingüe equilibrat (biliteracitat), additiu (nivell llindar alt), a més a més supera amb escreix les dificultats col·laterals que per raons econòmiques i/o culturals dificulten llurs habilitat comunicatives i acadèmiques (interdependència lingüística).

         Podem concloure, així, que en haver desenvolupat de manera primerenca una clara consciència metalingüística, la persona bilingüe té més sensibilitat per distingir entre construccions correctes i incorrectes en altres llengües (control de l’atenció), per entendre la relació arbitrària entre paraules i objectes en diferents llengües (flexibilitat cognitiva) i, en definitiva, per reflexionar en general sobre les llengües (consciència metalingüística).

 

Tot un clàssic. El llibre analitza realment què hi ha darrere del conflicte, i que no és una altra cosa que la marginalitat institucional del valencià a les terres valencianes.

 

Premisses

 Perquè tot això puga funcionar calen els programes d’immersió lingüística, per poder facilitar que l’alumnat de L1 castellana arribe a ser competent en català: que esdevinguen bilingües. En tots els casos això serà així si li donem la possibilitat d’estudiar en programes on la presència vehicular del català siga significativa (amb uns mínims al voltant d’un 60%).

 A més, el coneixement de català de l’alumnat del grup d’immersió és més homogeni que el del grup escolaritzat en castellà. I si parlem de l’alumnat amb una L1 distinta del castellà, el català no arriben ni a conèixer-lo, si no són escolaritzats en programes d’aquest tipus. Si afegim que el coneixement del castellà també supera el de les mitjanes dels programes on no apareix el català per enlloc, ja estaria tot dit. Però també passa en matemàtiques i en ciències, per si no n’hi havia prou.

 En una situació de contacte de llengües on una és minoritzada cal proveir els que la tinguen com a L1 de programes en valencià, i als que no de programes en immersió lingüística. Els programes que ignoren aquest fet, senzillament, en el primer cas, impedeixen que hom siga prou competent ni en la seua L1 i, en el segon cas, impedeixen que hom arribe a conèixer ni de lluny la minoritzada. Tant en un cas com en l’altre no s’arriba a ser equilibradament competent, ni en una llengua, ni en l’altra, ni, per suposat, en les dues.

 

 Un sistema educatiu que sistemàticament ajorne les condicions de possibilitat perquè hom puga esdevenir verament bilingüe no es mereix ni el nom. Sense les opcions reals d’excel·lència (immersió / ensenyament en valencià, o ara el programa Avançat del PPD –Programa Plurilingüe Dinàmic-) estem abocats al fracàs més absolut. L’obligació dels gestors és doble: legal, perquè així ho dictamina la norma (obligatorietat de conèixer en igualtat de condicions les dues llengües oficials); i pedagògica, perquè si no som capaços de proveir als alumnes de les eines suficients estem analfabetitzant-los.

          Els avantatges són massa evidents com per poder-se qüestionar i les premisses són de llei. En una situació de conflicte lingüístic cal que el sistema discrimine positivament la llengua minoritzada (mai per baix del 60%; se sap que per davall del 50% no s’assegura l’aprenentatge) per compensar la manca d’ús social. Si volem que els alumnes desenvolupen competències completes d’interrelació i lingüisticoacadèmiques en les dues llengües cal treballar en totes dues, però tenint en compte la teoria dels llindars (mínim un 60% en valencià), tot i aprofitant la teoria de la competència subjacent comuna en reactualitzar els continguts per transferir-los a l’altra llengua, que millora sempre la primera. Sempre considerant la situació de partida, anàlisi sociolingüística, de l’alumnat.

 Josep Franco i Giner