L’home jove va beure un glop del seu got de cervesa i, després de tornar-lo a dipositar damunt el taulell del bar, em va parlar amb posat sorneguer.
-Jo és que no ho acabe d’entendre -em va dir sense mirar-me els ulls-. Segons dieu, els catalans van vindre a València i ens van ensenyar a parlar català? I resulta que el valencians parlem català?
Jo el vaig mirar amb la mateixa sorna que ell, i vaig beure del meu got de cervesa. Era fresca i entrava bé.
Ens trobàvem asseguts en un bar ocupat per gent de diferents edats i condicions, on un televisor que vorejava la porta d’entrada semblava entestat en omplir el local i el món sencer de colors, rialles i crits. Ningú, però, el mirava.
-Efectivament, et done la raó -li vaig contestar per fi-, no ho acabes d’entendre. Els catalans, no és que vingueren ací i ens ensenyaren la seua llengua; és que van vindre i s’hi van quedar. Ho entens, Llorenç?
-Vols dir? -va fer Llorenç amb cara de contrarietat.
-Vull dir -nou glop de cervesa-. Sí. Els catalans es van quedar ací i van continuar parlant la seua llengua -cosa bastant lògica, altrament.
-I els valencians van deixar de parlar la seua llengua?
Jaume I el Conqueridor
Jo vaig mirar el sostre del local, que era la cosa més semblant al cel que hi havia i vaig pegar una bona alenada. Llorenç era un home d’uns quaranta-cinc anys d’edat que havia treballat al llarg de la seua vida en moltes i diferents faenes i que jo coneixia per ser del mateix veïnat.
-A vore, els habitant d’ací, que llevat dels que habitaven la ciutat de València difícilment podrien anomenar-se valencians, parlaven àrab. I els nouvinguts parlaven català o aragonés.
-Ah, i va ser aixina que ens van ensenyar a parlar català!
-No -la meua negació sonà com un coet en Falles-. Els musulmans d’aquestes terres, en una època d’analfabets, l’únic que podien fer era continuar parlant la seua llengua, l’àrab. Mentre que els cristians, tampoc tenien cap altre remei que parla-ne la seua: el català, majoritàriament els que s’establiren en la part més costanera i oriental del nou regne i l’aragonés els de la zona més occidental. No sembla complicat d’entendre.
Llorenç va dirigir el seu esguard envers la tele i es va gratar la coroneta del cap. Una dona molt coneguda hi feia preguntes a un polític també molt conegut.
Terres de la corona d'Aragó al Mediterrani
-I per què hi ha gent que diu que el català i el valencià són dos llengües diferents? -em va demanar ell, ara amb posat més seriós.
-Què vols que et diga, Llorenç? També hi ha gent que diu que la Terra és plana, que parla amb els morts o que se’n va tots els dies a dinar amb els extraterrestres; no podem pas creure’ns tot el que ens conten pel carrer. A més a més, també hi ha motius polítics; que la dreta espanyolista té moltes fantasies i mala bava. Tu no has anat mai a Lleida o Tarragona? No els has entès quan parlaven?
-Sí, entendre’ls sí. Però deien paraules rares com vermell, petit o senglar.
-Tu no has sentit parlar mai els argentins o els mexicans?
Llorenç no va contestar i es va quedar, aparentment, observant els prestatges de la paret. Hi havia botelles de whisky, ginebra, conyac i cassalla, molta cassalla.
-I què va passar amb els musulmans? -em va demanar sobtadament.
-Els van expulsar, els van tirar. Nosaltres som, bàsicament, els descendents dels cristians catalans que van repoblar el regne de València.
Llorenç va fer cara d’estar reflexionant, es va tornar a gratar la closca i per fi, després d’escurar el got de cervesa d’un glop, es va alçar del tamboret.
-Vols que et diga una cosa jo ara? -va dir ell mentre s’encaminava cap a l’eixida.
-Soc tot orelles.
-A lo millor tens tu tota la raó del món. No m’estranyaria gens. Però no vages dient eixes coses pel carre molt fort, que jo conec gent que ens acaçaria a bescollades després de sentir-te.
Braç Eclessiàstic a les Corts, entre ells l'abat de Valldigna
Va somriure de manera amistosa i va tirar a anar-se’n.
-Per cert, Llorenç, tinc una curiositat. Quin és el teu cognom? No ho he sabut mai.
-Català -va fer ell amb cara de circumstància- Llorenç Català Sansaloni.
Jo el vaig mirar contenint-me una rialla i vaig exclamar amb un aire de fingida resignació:
-Genial!
-No, no em diuen Genial, em diuen Català, ja t’ho he dit.
Vam riure tots dos a la gana i, finalment, vaig observar com Llorenç se’n tornava a eixir al carrer. No era mal xicot.
La presentadora famosa continuava xarrant i xarrant mentre la gent del bar bevia, menjava i raonava indiferent a la resta del món.
Allò era el poble valencià, vaig pensar; per a bé i per a mal.
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada