Quan vaig jo pels carrers del meu poble o de qualsevol altre del País
Valencià (o dels nostres veïns del nord i de l'est) sempre,
indefectiblement, m'adrece a la gent –coneguts o
desconeguts– en valencià; em sembla la cosa més lògica i natural del
món, és clar. Però sovint he detectat –o he cregut detectar– que,
sobretot en èpoques estivals, hi ha persones de procedència occidental,
moltes vegades de Madrid, que em mostren una certa ganyota continguda
que sembla una estranya barreja de perplexitat, menyspreu, enuig, rebuig
i fàstic. És com si els costara de creure que algú s'hi adrecés en una
llengua diferent a la que van aprendre ells a la seua terra.
Si
analitzem aquesta ganyota no serà difícil arribar a la conclusió que
aquesta reacció ve donada del següent pensament: per a ells Espanya no
és més que una prolongació desmesurada de Castella, i si l'idioma
natural d'aquest país és el castellà o espanyol, el més lògic és que
tothom el parle dins de les seues fronteres a tot arreu i en tot moment.
¿Com pot ser que algú tinga la gosadia i mala educació de
parlar-los en valencià? No hi tenim dret. Una cosa és parlar-lo dins de
casa (d’amagat i en veu baixa, per si ens senten els veïns) i una altra
de ben diferent és utilitzar-lo amb total impunitat i desvergonyiment
pel carrer. ¿Que no fan prou ja permetent-nos, amb tota la
condescendència del món, que l'escrivim de vegades pel carrer i fins i
tot i de manera optativa (of course!) a les escoles?.
Imagineu-vos la seua sorpresa quan descobreixen, consternats, que els
seus fills han d'estudiar (si és que s'han traslladat ací) aquesta
espècie de “dialectillo de campesinos”. Tantes coses importants que cal
aprendre en aquesta vida i han de perdre el seu valuós temps estudiant
una matèria que no serveix per a res?.
Doncs alguna vegada he
tingut un canvi d'opinions (o discussió, si volem fugir d'eufemismes)
amb castellans o castellanoparlants sobre el tema i la seua percepció
del “problema” és que parlar-los en el nostre idioma, anomenat
popularment valencià o català pels lingüistes, és senzillament una cosa
de mala educació (i fins i tot -ai, mare!- de racisme, prepotència i
xenofòbia). I que al capdavall açò no deixa de ser territori espanyol i, per tant, estem obligats per la Constitució a respondre'ls en aquest idioma.
Arribats a aquest punt de la controvèrsia jo els solc
contestar, ja tot sorneguer, que efectivament hi estem obligats per la
SEUA Constitució, la seua policia, els seus jutges i el seu exèrcit.
Però que no em vinguen parlant-me de pàtries i nacions, perquè jo, babau
com sóc, no entenc d'administracions polítiques i no reconec més pàtria
i més bandera que la meua llengua. Tots els que parlen el meu idioma
són els meus conciutadans o els meus compatriotes, i els altres,
persones veïnes (persones, però veïnes. Veïnes, però persones). Més
clar: aigua de l'aixeta! I que conste que no sóc l'únic que ha afirmat
açò.
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada