El treball del director, professor i xelista, Javier Pallás, que presentàrem en el seu moment
ací a La Cotorra ha portat el músic i a la ciutat de Tavernes als mitjans de
comunicación. Així, Javier Pallás era entrevistat en directe el divendres,
dia 28 de setembre, en Radio Nou cap a les cinc de la vesprada.
Les preguntes: com es
treballa fent servir la música amb alumnes que presenten fracàs escolar.
Després fou el diari Levante-EMV, l’endemà 29, qui portava un interessant
article sobre el treballl de master del nostre músic. Però no acabava ací: el
dilluns era El País qui dedicava tota una página a aquest taller musical de Tavernes i convertía a la nostra ciutat en un centre d’atenció dins del territorio
valencià.
La música clássica ben
portada ajuda, com comentàrem en el seu dia, a molts xiquets i xiquetes inadaptades
a recuperar una certa autoestima. En fi,
l’equip de La Cotorra volem felicitar a
l’excel.lent músic el seu brillant treball i des d’ací volem demanar en els temps que
corren que s’ajude a aquestes experiencies úniques amb la música clàssica.
Ací podeu llegar el que
deiem el passat més de maig sobre l’estudi de Javier Pallás Magraner
Javier Pallás
-
14 comentaris:
En referència a allò que es va dir pel mes de maig respecte d’aquesta esforçada iniciativa del professor Pallàs, voldria aclarir-vos modestament, per començar amb un detall, si m’ho permeteu, que no es gens habitual dir "ducte, en lloc de "dubte. A més, la sintaxi de l'article en qüestió és atzarosa i capritxosa, gens ordenada. Cap lector d'aquest bloc s’hauria de veure sotmès a un caos gramatical semblant, perquè això no és defensar les virtuts de la nostra llengua. Per contra, cal ordenar les idees i exposar-les amb un mínim de lògica semàntica i coherència narrativa, d’estructura idiomàtica, d’elegància, vaja. S’escriu prou mal a aquest bloc, generalment. Perdoneu. ¿Haurem de fer un curset accelerat d’estil literari?: el finíssim i incisiu Joan Fuster, l’ocurrent Joan Brossa, el mediocre Josep Pla, el còsmic Henry James, far de la ultramodernitat, (ai pobre del que estire la pota sense haver-lo llegit i entès...) o Franz Kafka, o Truman Capote, o L. F. Céline, o Thomas Bernard....¡Vaja llista, oi! ¡qui hi estigués en ella!
Per altra banda, he de dir que el camí que ha recorregut el professor Pallàs està ja molt, però que molt trillat. Vaja, que no ha descobert cap Amèrica i tampoc cal llençar massa campanes casolanes al vol... Als que estem a peu de canó des de fa un munt d’anys ningú va a descobrir-nos ara allò que en el Quixot s’anomena "el bálsamo de Fierabrás". De segur que aprendríeu molt més si estiguéreu disposats a escoltar-nos, perquè sóm deixebles d’una llarguíssima, tortuosa, i fis i tot bocabadant experiència docent. No necessiten “mèdiums” de cap de setmana. Tot és infinitament més complexe del que s’anomena en aquest article superficial.
Ah, i hi ha música clàssica fantàstica, per supossat, ¡i no sabeu quanta! Molt més enllà del classicisme, el romanticisme, l’impressionisme i el post-romanticisme. No oblidem la del nostre segle. Per cert, algú recorda la visita del gegant Luciano Berio al monestir de la Valldigna? Doncs bé, la seua legendària estada, secundada per una cort de pigmeus, va ser la més senyalada fita en la història cultural contemporània de la Valldigna, doncs rebíem a un dels majors genis dels segle XX, un vertader monstre a l’altura d'un Bela Bartok o un Igor Stravinsky o un Karl Stockhausen, encara que sembla que per ací a ningú se li va moure el bigot. I cap professor del ram va ser avissat. Tot per a uns senyorets ignorants, farcits de vots, que deurien agrair qualsevol informació fiable que els evitara el ridícul. Es tristíssim, sí, melancòlic fins i tot, perquè eixes oportunitats es donen molt poques vegades al llarg de la vida. ¡Glòria, glòria a l’immens Luciano Berio, geni entre els genis del món contemporani! Avant, descobriu-lo, i permeteu que el seu art us desafiï, perquè aquestes obres gegantines són sols per a escaladors agosarats...
Ja veus, amic Roger Prats (suposem que el nom és real), i diguem amic encara que no tenim pas la santíssima sort de coneixer-te,usem i ens esforcem a usar la nostra estimada llengua malgrat les nostres limitacions estilístes, errades de sintaxi i sense eixa mínima lògica coherència narrativa, d'estructura idiomàtica i d'elegància.(faltetes com ducte per dubte incloses).
Això de l'elegáncia com tu saps, és qüestió de gustos. Potser si usàrem l'estil que tu ens aconselles aquest blog no el llegiria ningú.
Tots a Tavernes no tenen com tu (suposem) alguna llicenciatura en el tema que ens ocupa. I bé, si ho férem així potser només ens llegiria tu i la gent que ha tingut la santíssima sort de formar-se amb un correcte català.
I això gràcies potser a les garrotades (i no diàlectiques, sinó físiques)que hem tingut al damunt alguns dels que ací escrivim en altres èpoques tot i per defensar i fer possible que ara, algú ens diga que ho fem molt malament.
Està molt bé tots els autors que dius. Fins i tot estem per assegurar-te que ací els hem llegit i debatut, fins i tot quasi quasi estem segurs que quan tu encara mamaves o igual ni existies.
Però deixem-ho. Això són cosetes que s'escapen del que ara estem parlant. I res, amic, només proposar-te una coseta: Voldràs fer-nos de correctors i donar-li eixe toc literari als textos?. Estem disposats a acceptar-te de grat a l'equip sense cap problema.
Ara això sí: tinc en compte que en aquest blog, que vol ser pseudoperiodístic local, la urgència i la necessitat de que la notícia i la novetat s'edite quasi al moment implica una tasca afegida al treball quotidià de cadascú per guanyar-se les garrofes, col·loquialment parlant.
Si estàs disposat a assumir-la i fer-nos de corrector, endavant. Tens el nostre correu electrònic a la pàgina d'inici. Fes-nos-ho saber i t'enviarem les notes i articles que impliquen alguna opinió de l'equip. Només volem que et comprometes a tornar-los-els corregits en una hora. Així acabarem amb eixa mancança d' un mínim de lògica semàntica i coherència narrativa, d’estructura idiomàtica i d’elegància.
Fas la passa endavant? Si no t'és possible... recorda que aquells que fem el que podem no estem obligats a més.
Si el tal Roger Prats entra com a col·laborador a la Cotorra, jo deixe de llegir-vos!! Per favor quanta pedanteria i fanfarroneria!!!! No és precís tractar als demés com si forem tontos per demostrar que eres una persona amb cultura.
Enhorabona a Javi Pallàs pel treball i gran esforç que ha fet per poder treballar amb persones amb una vida molt difícil. Per desgràcia, Roger Prats, tots no han tingut la sort d'accedir a uns estudis com l'has tinguda tu simplement perque el seu ambient familiar no li ha donat eixa oportunitat.
Veig en les teues paraules cert "recel", ja que el treball de Pallàs ha sigut disstribuit per distints mitjans de comunicació, el que ha fet que li ha permés donar-se a conéixer com a investigador.
Pot ser el treball estarà, com dius tu, molt trillat, però mai ningú s'havia atrevit a fer-ho a nivell local, almenys que es conega.
Cotorra, si estimes els teus lectors, no permetes que este tio entre en les nostres vides!
Mare meua el Roger Prats este!!!! Dis-me que fumes que jo també en vull. Cotorra ni cas d'aquest tipus que es pensa el melic del món. Ridícul, el comentari és completament ridícul.
De 25 línees, només Roger en fa referència a les 9 primeres al estil literari vostre.
De tot el demés que diu (que és el nucli de la notícia) no li contesteu res, ni doneu ni lleveu la raó. Els administradors d'este blog només responeu presumptes atacs o lloances?
Este Blog tindrà categoria quant comenteu sobre les idees que es proposen, i no sobre quins son els bons o roins de la película.Més que pseudoperidístics sou pseudopolítics.
Al mestre diria dues cosetes que es veuen al primer colp d'ull. El calc del tot inadmissible "per suposat" (segons ell, "per supossat"), que hauria de ser "per descomptat", "per fet", "naturalment", "és clar", "evidentment", "i tant", "sens dubte", etc. I el mot format amb el prefix tònic 'post-', "postromanticisme", que ell incorrectament separa amb guionet: "post-romanticisme". Així, amb un esguard ràpid, sense aprofundir: la pedanteria que traspua m'ha enfarfegat.
Jo he llegit a Capote, a Miller a Cavafis, a tots el que cita Roger Prats, a Baudeler, a Zola i dos vagaes "El Quijote"
I aixina i tot no acave de entendre el que vol dir Roger Prats.
Defec el dret que té Roger a expresar la seua opinió i per la mateixa regla de tres a preguntar-li que és el que vol dir.
Un home com Prof. Javier Pallás que ha realitzat un treball que pot beneficiar a la tan paupèrrima educació ( ejemple el meu escrit plagat de faltes) que patim i se li critica, no crec que siga molt cabal i a més sent del poble. Per contrari tilda de finíssim a Joan Fuster i la veritat, no li he vist la finura en cap escrit.
Total, que no acabe d'entendre el que vol dir SR Roger que anomena a Berio, a Stockhausen, a Bartok etc però que de segur que Sr Pallàs val molt més que tot el que vullga dir ( en tot el seu dret, reitere) dit comentari.
Anonim de les 12.28:
Però el Roger Prats proposa alguna idea o tema per a debat?
Totes les opinions son respectables,però,si els que ens hem criàt i educàt en els anys 50, quan per parlar en Valencià a l'escola el mestre ens pegava una bascollà li ferem càs a este senyor no seríem capaços de participar mai en estes tertulies.Prou hem fet que després detreballar deu hores en l'obra tots els dies hem estudiat la nostra llengua per a poder-mos defendre dins les nostres possibilitats.Que més dona que'l gat siga blanc o siga negre, el que cal es que caçe ratolíns.
Estic perfectament d’acord amb allò que afirma un dels nostres (i molt abundants) comentaristes anònims quan diu, amb dos signes d’exclamació i d’indignació inclosos, que “si el tal Roger Prats entra com a col•laborador a la Cotorra, jo deixo de llegir-vos!!”. I defenso amb fermesa el seu punt de vista perquè, com deia Groucho Marx, jo mai no pertanyeria a cap club que m’admetés com a soci. Quin escàndol, per favor!
I al benvolgut Matías Prats (pare o fill?) li respondré afectuosament amb altra mostra de la meva enfarfegant pedanteria repetint el que afirma un personatge desbaratat en l’escena final d’una esplèndida pel•lícula de Billy Wilder, quan diu que ningú no és perfecte. Ni tan sols jo, afegiré per a acabar de guanyar-me, ara sí, l’amistat del tal Matías.
Sols una darrera cosa: heu sentit parlar de la ironia? Jo opino, amb falsa humilitat, que és la millor arma no destructiva per a combatre les envestides d’aqueixos esperits engolats que van pel món venent miratges, vent i palla. Tanmateix em sembla que aquesta ja és una batalla perduda, doncs cada vegada es topa u amb més predicadors de la banalitat.
Amén.
(Amb ironia)
Sempre em diuen el mateix que corregisca el meu estil, i ben segur que ho podria fer, però de segur que no podria contar tantes coses. Les presses de la vida ens porta a treballar sense cobrar i mantenir un digne estil i de ben segur no tornar a llegir el que escric, com serà aquest cas.. No eres l'únic amic Roger qui m'ho diu, també els de la Cotorra m'ho solen dir, però porte tantes coses que sols vull que em decodifiquen i em comprenguen. No passaré pas a la història de la literatura, però si la dels contistes. Si portares la meua vida i damunt la politiac sabries de mi i tal vegada com els meus companys de la Cotorra arribaries a perdonar-me. Cosa que no espere al no coneixer-nos. Però si demane que tots i totes, amb sintexi o sense, però amb ocmprensió puguen escriure a la Cotorra. I el que no concebisc es un atac al treball del nostre musicòleg que ja té prou enemics que el voldrien oblidat. I això li ho agradesc a la Cotorra que en parle d'ell i de tota la gent que fa gran Tavernes, també Xaro Bonilla. Em sap greu però no canviaré, i escriuré de primeres mentre la Cotorra m'ho permetesca. I tinc premis literaris.
Un pare reconegut per tot ells era l'intel·lectual darrer per excel·lència Albert Sartre i com l'actual escriptor eventual de la Cotorra deia el mateix : - " Expose com puc les idees i deixe la comprensió als meus lectors" . Podeu voreu a la seua biografia , o al seu llibre d'analisi filosòfic fet per Henri Leví. Però si vols ens veiem cara a cara, i ho parlem. El que em sembla dur, amic, es que Roger Prats, siga un nom amable i un cognom que aprecie, no puga suportar el treball de Xavi Pallàs, i sobretot del professor de pedagogia com és Jaume Bonafé, una de les persones que excloent el seu professor, per cert consogre de Fraga, Gonzalo Anaya, ha avaluat el treball i ha donat una nota memorable. Enfí les envetges les deixem en altre lloc, i ens posem a defensar els treball que beneficien Tavernes. I en una altra ocasió et trauré, amic, pel nom i cognom que has fet servir, tot els mitjans de comunicació que han escrit o parlat d'aquest treball, si la Cotorra ens deixa.
Per cert, la importància de llegir el treball d'altres i dir això ja ho coneixia jo, dona més importància al primer que ho ha escrit, ja que tu, pel que siga, no ho has arribat a publicar-ho. Tant que dones a conéixer els teus exhaustius coneiximents. De res.
No tinc el plaer de conèixer cap Albert Sartre, amic filòsof. Potser et referies (o no?) a Jean-Paul Sartre , el destacat i escoltat activista del 68 (amb guionet ara, Matías, permet-me la pinzellada). Si és així, t’ha de dir que a mi aquest pensador-escriptor em sembla (qüestió de preferències, sens dubte) massa francès, pulcre i escrupolós, afectat, monsieur (gran malaltia contemporània): la posa, l’aparador, el discurs urbi et orbi, quasi postnapoleònic, còmodament progressista i burgesament satisfet, ignorant d’un munt de coses, a la fi. Mmm, el narcisisme... D’altra banda la seva obra narrativa, per no parlar de la filosòfica, ja està plena de pols, arraconada i oblidada, com aquella trista arpa, doncs sempre ha tendit a enroscar-se en cercles, sota l’aparença d’un discurs universal. Sols cal llegir la seva indigesta autobiografia, titulada “Les mots” (“Les paraules”, en català). Puf, quin reguitzell d’impostacions. Qualsevol lector perspicaç ho percebria a l’instant. Fa pudor tanta mercaderia de contraban. Jo, i entenc la teva indiferència, no salvaria ni una sola línia d’aqueix text. Encara que aquest que et parla no és ningú, clar, ja que mai no ha segut acariciat pels llorers de la fama ni pel públic reconeixement. Em menjo les ungles de ràbia, t’ho juro. Què llàstima em dono, mamo rancúnia! En fi, soc un pobre desgraciat que només tracta de fondre les bombetes que il•luminen la galàxia de la fama.
I ací, tornant a Tartre (com li deia un il•lustríssim lletraferit gal), penso, es troba el problema: no es pot vendre gat per llebre. De fet, ara mateix estem menjant fem just a causa d’això, perquè ha hagut i hi ha massa venedors de carronya. Durant anys, dècades, segles. Allò realment singular (junt a Itàlia) és que, en aquest mateix lloc on vivim, açò mateix s’ha fet, com sempre, amb la benedicció o el silenci còmplice de la Santa Mare Església, entre altres poderoses organitzacions polítiques i empresarials. Podríem parlar també dels bancs que financen i emmordassen la majoria dels partits polítics.
I ara recordo, per una pura casualitat, que el dimarts 16 d’octubre, a les 19.00 hores, a la Societat Coral el Micalet, v(c / Guillem dCastro 73), va a constituir-se al País Valencià la secció d’Europa Laica (Laicismo.org). Escrit està. Pren nota, filòsof de la Cotorra, doncs allí ens podrem veure, amic, i xerrar cordialment una bona estona, perquè jo hi estaré. Vindràs tu?, o tens altres coses més importants que fer? Us espero a tots, vaja.
Per a acabar, i abordant un altre tema, he de dir que desitjo al professor Pallàs la millor de les sorts, sabedor de què la matèria que estudia és altament inestable (i fins i tot explosiva en els temps que corren, gens propicis a buscar adobs que oculten el deteriorament extrem i intolerable que estan patint els serveis públics, l’ensenyament entre ells) i que el seu assaig està exposat, lògicament, a tota mena de d’interpretacions i crítiques més o menys afortunades. El que ocorre es que a aquest que conversa amb tu, company filòsof, cada vegada que sent parlar de pedagogs i psicòlegs (als quals, en una o altra mesura, esmenta el nostre assagista) li entren ganes d’agafar un fuet, com suposadament va fer aquell home que espantà als fariseus quan ocuparen un dels temples on es divulgaven les creences que, segons es diu, ell difonia, i que no són, ni de lluny, les que jo considero meves. U creu en un munt de coses, sí, en les més importants, però no en contes de fades i ogres que administren la por.
Publica un comentari a l'entrada