El dissabte dia 25 de setembre del 2010 ha d'estar un dia històric en la comunitat cristiana de l'església de Sant Pere. Eixe dia a les set de la vesprada el seu rector en Josep s'acomiadava de la parròquia plena de gom a gom, com diria el propi rector, convocats pels mòbils: els SMS funcionaren com poguérem notar.
S'adreçava el rector a la seua gent, dient-los d'entrada que Déu pren partit, i Déu pren partit pel poble, per la igualtat entre tots els feligresos. Tal com ell havia fet en la seua parròquia. Els aplaudiments a l'església duraren mes de deu minuts. La gent volia demostrar el seua afecte a un gran rector, a una persona filla adoptiva del poble. Deia que de cinc fills adoptius que té Tavernes tres eren rectors, això voldria dir alguna cosa. Els noms eren el finat don Ernesto, don Ricardo i ell mateix. Present com estava l’anterior alcalde de Tavernes, Eugenio Pérez, li deia que alguna raó important portaria a que aquest sacerdot fora estimat com a fill adoptiu.
Però ja d'entrada, les paraules d'un jove ho deien tot: " ens hem volgut t reunir per fer un reconeixement explícit al que és i sempre serà el nostre rector, mossén Josep Escrivà i Gregori ... que sàpiga que sempre el durem al nostre cor i que esta parròquia sempre serà la seua ".
Els aplaudiments foren constants dins del respecte a l'Eucaristia que se celebrava. Però Josep no fa defugir de cap dels problemes que han portat a la parròquia a estar en primera plana dels diaris i inclús ací a la Cotorra.
El rector de Sant Pere, explicava que no sabia ben bé com havia començat el problema, però que havien estat els mitjans els que començaren a comentar i des d'ací s'havia creat tota aquesta muntanya que a ningú al final agrada. Demanava que si hi havia algun periodista a la present deixaren ja de parlar sobre el tema. Però la veritat es que la parròquia no esperava , o tal vegada sí, un rector tan clar, tant amb el llenguatge del poble, tan es així que demanava on hauria de ser l'altar major a la pròpia església, al bell mig de la cúpula, com estava en el seu tan estimat monestir de la Valldigna, o bé al Vaticà. Estava clar que es trobava i volia sentir-se rodejat del seu poble.
Déu pren partit pels oprimits. I ens recordava els actes dels cristians de base, o quasi hi havia un diàleg emocional amb la feligresia que assentia amb les paraules de l'Evangeli de Sant LLuc, (Ll. 16, 19-31), que venien ni pintades per la situació de Tavernes i la seua parroquia principal. O no és cert que parlar de Llàtzer, a la taula del ric, no portaven a vore la situació entre el bisbe d'Eivissa i el propi rector de Sant Pere?.
I Josep sense defugir el parlar clar, situava que hi ha taules que uneixen i altres que separen. Més avant ens comentava que Don Pepe, o com li agrade que li diguen al nou retor que vindrà a sustituir-lo, farà la seua presentació el dia 10 d'octubre a les cinc de la vesprada. Però anunciava que quasi no hi haurà llocs per a la gent de Tavernes, ja que concelebraran més de seixanta sacerdots, alguns bisbes, el mateix arquebisbe Osorio, i algun cardenal més, entenguérem nosaltres. I dins de tanta gent no hi havia lloc per al antic rector de la parròquia.
Parlava que com avui no hi havien llocs reservats, hi estava present l'actual alcalde, concejals, que estaven tota la missa drets. No seria possible això el dia deu ja que hi havien tres-centes invitacions per assistir-hi de fóra. I acabem amb les paraules de l'Evangeli: " Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressucitàs algú entre els morts no es deixarien convèncer". Paraula de Deu.
Però la pregària dels fidels, marcava un conjunt ideòlogic, unes idees per les que s’havia mogut la parròquia. Es pregava pels representants de l'església, per en Josep amb la seua tasca, per no acaparar beneficis injustos, per anar endavant front a la injustícia, per que les relacions humanes de la vida eclesial ... s'inspiren en el gest de l'amor, per eixos valors d'en Josep de despreniment, solidaritat i esperit de servei. Per la inseguretat en el treball, així com la preservació de la natura.
Li oferiren una cadena com a símbol d'unió. Un evangeli. Una rajola pel que ha fet per la part material del temple, i el pa i el vi per fer una eucaristia especial. Un cor amb música amenitzava la missa. No es deixà de ser agraït amb la feligresia, demanà disculpes si a algú no el va poder atendre com esperava. I estava dispost ajudar i no deixar de vindre a Tavernes quan el necessitarem, tot i que el telèfon és de la parròquia i a qui devem acudir és a Don Pepe, el nou rector des d'aquesta mateixa setmana. Però guanyarem, ja que tindrem dos rectors. Paraules d'optimisme i esperança. El dia de la Guardia Civil, el dia 12 farà la missa en Josep, li ho havia demanat l'alcalde i els guàrdies, que no els podia deixar a soles en un dia tan assenyalat.
Però acabada la missa, la gent es va quedar esperant que tornara a eixir. Li regalaren uns detalls i uns diners perquè viatjara on sempre a estimat fer-ho, a Terra Santa. ¡I ací va eixir el nostre rector: Josep és un rector dels nostres, i valencià. Quan va vore els diners, va dir que una part aniria a les persones necessitades, entre les quals esmentava el grup de persones de color que reben classes a la parròquia. Era una ajuda que els donava i els demanava que resaren a la seua mesquita per ell. Els pagava el viatge a Gandia perquè resaren els divendres. Ecumenisme i integració. Qui resa per algú es perquè el vol. Nosaltres des de la Cotorra demanem a Josep de sant Pere que rese molt per nosaltres, veïns i veïnes de Tavernes, Nosaltres també l'estimem molt a Josep Escrivà i Gregori, un rector nostrat, de Tavernes i per TAVERNES.
-
17 comentaris:
El dilluns passat estava en missa en Sant Josep i el rector Jose Vicente presentava a Don Jose, amb eixe nom, al futur rector de Sant Pere. I esperava que l'accaptaren tant com a ell. Per tant passarem de Josep a Don Jose. Qüestió de noms, esperem.
Ara, no m'agrada gens que no hagen tingut en compte a Josep per a la missa d'entrada del nou rector. Es veu que no perdonen.
L'Ésglésia històricament ha buscat el fidel de la balança, globalment considerat. Diguem-ho així per entendre'ns, dins de la incertesa de l'expressió.
Que vull dir? Que si ara hem tingut un rector de poble, arrelat al poble, que ha parlat la llengua del poble i l'ha fet emprar a tots els usos i nivells, etc. ara ens toca uns anys d'un altre, totalment diferent de manera que el plat de la balança que estava davall puge i a l'inrevés.
Tenim alguns indicis: 60 rectors concelebrant? I després no hi havia cap per ajudar a en Josep en la parròquia? Absurd. ¿Més de 300 convidats? I el poble què?
¿Ens parlarà la llengua del poble o usara "la llengua de forasters"?
Pense que Don José, acostuma't com deu estar a un usos i costums, tardarà temps en ser un nou en Josep. Això si arriba a ser-jo. Tant de bó, m'equivoque.
D'una cosa no m'equivoque segur: més d'un en aquest poble fent gal·la de la caritat cristiana haurà celebrat que mossèn Escriva
se'n vaja.
I és que, com diu dalt l'amic "No ho entenc", es veu que no perdonen i potser no perdonen perquè en aquest cas ells no tenien res a perdonar. Mossèn Josep Escrivà, sí que haurà de perdonar però segur estic que ja ho ha fet.
Que vols dir , Indesinenter, que vols dir, que ara no podrem resar en valencià durant un temps. Que solament heu podrem fer en castellà? Que fem dels que hem estudiat en valencià en el poble? Es més normal parlar en castella en l'església i no fero a ta casa?
Espere que no siga aixina.
Podràs resar en valencià quan i com vulgues. No crec que el lloc siga massa important.
El que volia dir és que m'espere un periode amb un ministeri sacerdotal per banda del nou rector totalment "diferent" al que ha representat Josep Escrivà envers la llengua. Si eres junior només cal fixar-te en l'altra parròquia i quina és la realitat de la llengua del poble.
És una cosa que tem molt, perquè normalitat de la llengua en l'església implica pense normalitat social i acceptació en un gran sector dels veïns.
I per desgràcia l'Església oficial no està massa per la tasca d'evangelitzar en la llengua del poble. Encara no estan aprovats com cal els textos després de no sé quants anys de llei d'Us del València i al seminari el valencià, res de res. O siga no els preocupa la llengua del poble.
Una llàstima que l'Església no prenga exemple de Jesucrist que tot ho va predicar en la llengua del poble i no en llatí, la llengua de l'imperi a la qual pertanyia Judea en aquell temps.
De tota manera, ja ens queda poc. El dia de la primera missa i dies posteriors anirem descobrint-ho. Hi haurà senyals.
Perquè a mi no em valdrà que "todo sea en castellano" per respecte als molts convidats. Al cap i a la fi, la universitat de l'Església ha de servir també per aquestes qüestions: un respecte als fidels que hi viuen al poble.
I després caldrà vore com es fa la catequesis de primera comunió i confirmació, papers i comunicats que es pengen a la porta del temple, homilies i lectures en la missa i moltes coses més.
Tan important és per a vosaltres la llengua en la qual parle el nou rector? Crec més important que siga un home de fe, que es preocupe de la gent i estiga al seu costat en els seus problemes. Tant se val que el faça en una llengua o una altra si l'enteneu igual? Preocupeu-vos de "altres coses" més greus que això no deixa de ser un problema menor. Vigileu les obres que es facen i qui les fa, com es paguen i amb què. Vigileu als vostres fills: què fa, amb qui van, què se'ls inculca. Vigileu la vostra caritat i la vostra acollida. Si a més a més és en valencià, alegreu-vos però no feu d'això la pedra de toc amb que es mesure tot.
Tot el que dius, amic anònim, és inherent i se li suposa que ho de fer i ser per motiu del carrec. Si no ¿què ha de fer com a rector de la parròquia?.
Per tant, essent important, no cal ni esmentar-ho. Es com si exigirem al metge de capçalera que fos llicenciat o doctor en medicina.
L'interés per la llengua, com a vehicle d'acostament i relació amb el poble, és afegit i necessari a una persona que vol identificar-se amb la comunitat cristiana on treballa.
No desviem el tema.
I entendre'ns ens entenem, per desgràcia o sort els valenciano parlants sí que som bilingües, cosa que no podem dir el mateix dels castellanoparlants que hi viuen en el País Valencià.
Però si jo no estime i defense la meua llengua, ¿qui la defensarà? ¿Aznar o els continus arquebisbes castellans que ens imposen?
Cert és que el tema de la llengua no és el més important, si es tractés d'un país normal. Estem, però, al País Valencià, un país gens normal vist des de dins i molt anormal, vist des de fora. Si company/a anònim/a. Si les coses ací es desenvoluparen dins de la normalitat, pots estar ben segur/a de què l'ús de la llengua ho considerariem cosa normal. per això voldria fer-te una pregunta què crec podràs respondre fàcilment: ¿Quants polítics del PP i del PSOE valencians usen la llengua, amb total normalitat i habitualment, a l'hora de parlar en la tribuna a les Corts Valencianes? Per exmple. Aquests personatges fan igual que aquell que va presidir l’estat espanyol durant uns anys, si, aquell cavaller de la trista figura, flac i yanqui. Eixe que lluïa un mostazo redícul, (o el ridícul era ell). Aquell per al qui tot anava bé. Si. Ho has encertat, eixe que tu i jo sabem. Doncs, el que et deia. Els polítics del PP i PSOE valencians, (em referisc als de la cúpula), usen la llengua en la intimitat.
Recorde, fa un quanst anys ja, que a un poble veí, Xeraco, hi va haver una polèmica amb un capellà, Jaume Pellicer, fill del mateix poble d'en Josep Escrivà, Bellreguard. Celebrant la missa al temple del poble, no a la platja, una vesprada d’eixes tant caloroses d’un mes d’agost, un grup de feligresos "cristians" vinguts de fora, va increpar el capellà en plena celebració, espetant-li: — "habla en cristiano…". Quina educació i civisme més fi el dels esmentats cristians. Com si la llengua de Déu fos el castellà. Doncs, encara hi va haver veïns/es que van donar la raó als forasters ja que consideraven una falta de respecte no fer la missa en castellà.
Déu meu, en quin poble (el valencià) vivim.
Per a mi es ocm una brega entre els pares, ha guanyat un d'ells i l'altre se n'ha d'anar de casa. Es com si tinguerem un pare de pas, que hui heu fara d'una forma i dema d'una altra. En fi, que ara tindre d'escoltar castella a l'església i valencià a casa. I veig que es el que toca. Per això em diuen que han tirat a Don Josep. Parlava massa en valencia i els que manen, bisbes, no volen això.
Encara que no m'ha donat ningú cap ciri en aquest fet, vull dir-hi la meua. Fa uns anys, en casar-se un amic del meu poble amb una xica de la parròquia de Sant Josep, va ser l'única vegada que he presenciat una missa oficiada per mossén Josep, i em va "impactar" molt i bé. Vaig preguntar i me'n parlaren molt bé. I vaig pensar que havíeu tingut molta sort amb Josep. I dic sort perquè desconeixia la seua manera de fer però sí sabia de l'ús normal i normalitzat de la nostra llengua a la litúrgia per la seua part. I és que el meu poble va tindre la sort (sí, dic bé, la SORT, de tenir durant un any i tres mesos mossén Vicent Ribes i Palmero (DEP) i sé què és tindre un capellà com Déu mana.
Aquest matí he assistit a Pego al soterrar de la mare d'una anmiga i companya d'institut, i el capellà (d'uns 30 anys) semblava de Ciudad Real... ni el sermó ha fet en valencià. Gràcies, Josep, encara que no ens hem conegut...
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/178664
Doncs, podem fer allò de la resistència passiva: No anar a misssa o eixir-nos quan la comence en castellà.
I a més dir-li el perquè.
Serem capaços? Encara que siga perquè el valencià a Tavernes continue essent una llengua digna?
Endavant.
Estic amb qui proposa la resistència passiva. Feu-ho! Si fóra de Tavernes allí em tindríeu!.
Jo tampoc sóc fill de Tavernes però em sent del poble en concret i valencià en general, i per això estic disposat a fer totes les accions que em proposen per a fer-nos sentir i mostrar el nostre descontent.
Ara bé, podeu estar ben segurs que d'accions contràries al fet, res de res. Els que més freqüenten la parròquia i els qui mouen els fils interns a nivell local, — solem dir-los beatos—, són els principals interssats de que en Josep ens deixe. Ells han estat des de sempre els seus detractors i l'aguantaven perquè des de l'arquebisbat els ho exigien com a bons cristians i perquè capellans haver-ne ni han, però no massa. Aquest país no té solució.
Està clar que qui ha anat socavant han estat els que comentes, pero a més un sector ranci de la dreta local, aquella que va manifestar "primer en llatí que en valencià" i continua anant a missa allà on NO la celebre Josep Escrivà.
I caldria saber qui ha mogut tots els fils perquè arribe adalt del tot les queixes d'aquest sector, ens imaginem que carregades de rancúnia i no d'amor cristià.
De tota manera, hi ha coses que mai no entendré: amb una situació de refredament total de les vocacions -cada dia menys rectors- l'Església cada dia està més allunyada del Poble, i no parle del poble de Tavernes, sino del Poble (en majúscula), de la Societat en general, amb postures com dir NO a avanços de la ciència com el cas de les cel·lules mares, o postures tan inconscients com prohibir el condó, encara que fos ni per evitar la sida. i dic només dos exemples, em podia allargar i molt.
Al final, els haurem de recordar allò de "e pur si muove" com a màxim exponent del seu anar contra corrent. Així els va.
I un detall: l'any 1975 hi havia a Tavernes cinc rectors. 2 a Sant Josep i 3 Sant Pere.
Actualment, i després de la mort de D. Ernesto Orts (DEP) només hi ha dos.
La veritat es que hi ha una església de sabates roges i puntilles, barrets i mocadors, com diria l'Ovidi, i l'atra plana que no necessita d'artilugis per fer sentir la fe i viure-la personalment. I gràcies a estes segones persones, jo dic que deu existeix, ja que esta a dins d'elles. Però sembla que la proposta d'estar al costat del poble no els conve a els de les puntilles i sabates de colors, ja que els vegem tal com son. Ja ho deia Josep l'altar huria d'estar al centre de l'església. Sempre recordaré al Bisbe Sanús com parlava de clar, i que voleu si este sacerdot, ja no rector, ens ha eixit igual. Valencià, de paraula franca, i igual a tots. Notarem el canvi. Però l'amic de la Vall d'Albaida té una gran part de raó, no podem deixar les coses com estan, les associacions, partits, sindicats i forces vives, des de la Guardia Civil han de dir que contents estavem amb Josep. Per a que eixa pugna d'Osoristes, encara no te el mando, i Gasconistes es decante pels primers ja que veig menys puntilles. Per cert, si tingueren que llavar-se i planxar-se tantes puntilles ells mateixos les portarien. Ai Senyor, quanta falta ens fas, però t'assegure com en evangeli de Llatzer que si baixares, els de les puntilles i sabetes roges no et farien ni cas.
M'agrada molt trobar gent com la que opina arran d'aquest apunt. I us ho dic: hi ha, per sort, una altra Església. El que passa és que a nosaltres, els i les valencianes, ens tocat la roïna. Perquè fan més pena que altra cosa... sobretot per les postures anti... (poseu-hi el que vulgueu) i per l'abandó de la llengua del poble. Però ho pagaran... cada dia en són menys (a les esglésies).
Bona nit! Algu podría pasarme un número de contacte de Don Josep?
Disculpa, però podries ser més explicit? Compren que no podem airejar ni donar el seu telèfon sense cap permís o causa justificada.
Millor que ens comentes el que siga a
lacotorradelavall@gmail.com
Publica un comentari a l'entrada