Relat I
Es
clouen les parpelles
b
En aquell carrer a la banda ombrívola vivien, fresc
d’estiu i humit a l’hivern, frontera entre el domini fluvial de la Vaca i la zona on deixar-se
vore, el Passeig, de fet, el raval posat de llarg del poble, més enllà del qual
senyorejaven encara els descampats i el camp de futbol, les vies del tren i la
caserna de la guàrdia civil, grans amics del gran senyor de la Saturn,
la discoteca de moda, n’era el mestre i iniciador, Raül Aragonés, el primer a
fer de la nit del poble, de la platja, una cosa seriosa, un lloc on pagava la
pena d’anar-hi a l’estiu a tocar cuixa forastera, de la bona, de primera
qualitat, d’aqueixa que es deixa fènyer endins, com la bona massa, d’olor de
salnitre i poca roba, incomparablement més atractiva i colpidora que la més
rossa de les pobletanes, amb el ben entès que a aquesta fauna únicament hi
podien accedir els pota negra de la vall, perquè, aquells, els civils del
poble, els forasters, com a màxim podien aspirar a fotre un clau, o dos, fins i
tot tocar el cel i casar-se, havent prèviament posat les banyes a algun pobre
desgraciat, amb alguna indígena del lloc, però les estrelles, el món inacabable
de la nit màgica de la platja era dels avançats de la terra, d’aquells que es
podien permetre, després de ben mamats, deixar la dona a casa amb els fills i
cercar el camí de la glòria calçada enllà, i així endinsar-se en el moll de
l’os dels plaers terrenals importats de la curiosa Europa, les primeres anglòfones
que ensenyaven les seus primeres “lliçons” d’anglès al poble, les noves
germàniques que s’aplegaven al voltant del pub de la mar, les tèbies
francesetes recollides a les tendes del càmping d’enllà el vedat, el lloc amb
més gràcia càlida de la contornada.
 |
| Platja anys 90 |
El pare de l’Hug Ribot, de nom, Arnau Ribot, era un
bell exemplar de mascle de mare dominant, Maria Grassa ama i senyora de les
possessions heretades de l’avi, Roger Grassa, ja aleshores pioner a la vall
dels quefers amb els nous invents de més de quatre rodes i altres vehicles
pesants, maquinària d’obrir camins i fer trinxeres per a urbanitzar-ho tot, que
havia amasat, a més, fortuna de la bona, de la de la terra, i en tenia de
verdes amb aigua abundosa al cor del món, i una bassa on es reflectia a les nits
d’estiu i d’hivern tot l’univers, just devora l’eix de comunicació entre la
capital marítima de la comarca saforenca i la via forta de connexió entre el
cap i casal del País i Madrid, el desert on confluïen totes les carreteres de
l’imaginari col·lectiu d’aquell Estat en construcció, així que, des dels temps
del rebesavi, la saga familiar vivia arrepapada a la més important construcció
vial d’ençà que els frares cistercencs s’instal·laren a la Valldigna de la mà del
nostre rei Jaume II amb el vist-i-plau del prior de Santes Creus i Poblet,
bressol de la catalanitat en sentit ampli.
El devessall avall del comiat de l’Hug pel celobert de
la casa pairal, l’única cosa que quedava de les festes del pare, que amb tot
havia pogut menys amb açò perquè va morir abans, era el clam darrer d’una
impotència, la mateixa que un poble el seu dia sentiria en veure’s superat pels
fets, i no deixava de ser un cop damunt la taula, una mica tardà, si hem de dir
la veritat, per dir prou. En realitat, si hom veia el posat del pare, de
macarró de zona, sense arribar a la finor dels home-piu, com ara Enric Matarife,
movent-se exageradament, una mica en ziga-zaga, passeig ençà, resultava una
còpia de jove del Jofre Butà quan sortia del Robi Roig en diagonal després d’entrevistar-se amb la
Piquer del poble davant del mateix marit, el Lluís Capgros i no era per les
dimensions de la testa que tant de pes havia de suportar, sempre s’imaginava
alguna cerimònia a la vista.
 |
| El passeig. Anys 90 |
Els plecs de què estan fetes les històries del món són
certament ben senzilles, estan els ben pareguts i els lletjos, uns van amunt si
són capaços de comandar el ritme de les coses i els altres van avall tanmateix,
per això els resulta tan fàcil als, com Arnau Ribó, passar-se i passejar-se pel
món amb la cara ben alta, malgrat n’estiguen farcits d’esvorancs interns,
perquè són més bons de dur i d’amagar, si el que s’exposa és ben fresc, en
aparença, si més no, i en canvi el seu fill, era lleig, goludament lleig, i
invertit, a més a més, i això, per a un pare de físic jovial i butxaca plena,
de vicis arravatats i dona desencadenada, és el pitjor dels mals i el més
dolent de tot quant la família, la saga de tot plegat, podia suportar, i és que
una bona descendència, si parlàvem d’un bon càncer a les vies principals, i
aquesta gent ho era respecte dels foments i fonaments de l’Estat, ben partícips
fins i tot pel que fa a la llengua que els varen transmetre als fills, la gran
de Madrid, amb qui tant volien haver tingut, i també penyora, si ens referíem a
la cosa pròpia, no es bona de quadrar. Al gran pervers li va sortir d’amagatall
un xic que no era presentable a l’esdevenidor, enlloc d’un fracassat al cim li
va eixir un perdedor de bon començament, al seu entendre, que era ben magre,
filtrat d’antuvi per aquell pes tan decisiu de la mare controladora, Maria
Grassa, i el record de l’avi que col·leccionava propietats, Roger Grassa, entre
la roentor dels estius passada a l’ombra de les palmeres de la finca de la bassa
del cel i les olors dels olis de les mecàniques dels motors i la sentor dels
cossos atlètics dels treballadors del taller a l’hivern, anava creixent el puto
amo de la carretera, amb el permís d’altres amos igual de sobrats de
testosterona, entre sorres de rossa postís i flaires d’impossible definició,
com a la taula de nit de la mare els jorns que el pare no compareixia, on anava
passant-la l’Hug Ribot, que després serà de vocació perruquer de nines de
porcellana, tan de cristall de cor com resultava ell tot el temps que va
transcórrer entre el seu nàixer i el seu vòmit, a cavall entre el sentir-se sol
com els mussols i haver de fer el cor fort i partir exiliat a la capital de la
comarca, a la recerca de la pau emocional que els seus li arravataren de bon
començament, gratuïtament i per sempre, sobiranament en nom d’una descendència
com cal, no cancerígena.
Josep Franco i Giner
.jpg)
