La Voluntat del Nan II

Massa sovint s'ha volgut definir què és una societat de masses; una societat de base econòmica capitalista i de consum, més urbana que rural, que dóna entrada a la dona, que té un espai cultural comú, que supera els estaments propis d'una societat feudal, que globalitza l'economia, la política, etcètera. 

Podríem dir que és una cultura dirigida (verticalment), massiva (perquè arriba a tots), urbana i, perquè no?, conservadora (en el sentit de còmoda). 

La massa és allò que, per definició, és indestriable, indivisible, mal·leable, amorf...és allò que no hem pogut classificar, definir, redistribuir segons uns paràmetres clàssics i que, a l'ensems, tenim perfectament localitzats. La massa és simplement allò que ens és desconegut particularment. És allò que provoca la sensació estranya del que és desconegut i pròxim al mateix temps. La massa és l'altre. 

 

 

Ramon Llull

Però hi ha més. S'ha volgut situar l'aparició d'aquesta mena de societat a les acaballes del segle XIX i començament del XX. Què i qui eren per a Ramon Llull els moriscos i els jueus? Òbviament gent a la qual calia cristianitzar mitjançant l'assimilació. Existia o no en la seva època un poder vertical que feia un discurs globalitzador que pretenia normalitzar-ho tot? Tenien o no tenien els romans uns sistemes de poder econòmic, militar, lingüístic absolutament verticals? Ja sabem que aquest imperi s'ensorra i apareixen, precisament per això, i altres factors, les llengües romàniques. 

Vàrem passar d'un sistema vertical a un altre d’horitzontal durant l'alta i la baixa Edat Mitjana, però ja en la baixa Edat Mitjana apareix la voluntat dels petits nuclis cristians de redreçar-ho tot, l'estat de les coses, de normalitzar altre cop l'estat vertical del codi comunicatiu i tots els altres. L'eix euclidià que esmentàvem es torna a posar ferm i al lloc. Altre cop torna a imposar-se la diferència entre alt i baix, sobretot. Tot el procés d'assimilació de les noves terres que Jaume I porta a terme des d'un punt de vista polític és també una assimilació ideològica en nom de la creu i l'espasa. El caire propagandístic d'obres com les de Llull, Vilanova, mestre Vicent o Eixamenis en són una prova ben palesa que els mitjans de comunicació de masses, els mitjans de redreçament de l'ordre vertical, que passava per cristianitzar i culturitzar tothom en aquesta fe, existien ja.

Fins aquí cap problema, vist des d'una òptica postmoderna o complexa, que vol ésser una visió polièdrica dels objectes d'estudi. Nosaltres, ara, volem veure en les obres i vides dels autors esmentats una funció fonamentalment publicista. Com la que feia també Berceo des de Silos, o la que des de Silos es fa ara amb la gravació de compacts discs. Però, perquè voluntat de redreçament del Nan? 

 

 

Alfons el Maganànim

Com a catalans amb Estat-Nació no vàrem tenir el temps suficient per veure en l'altre una massa. Nosaltres no actuàrem com el francès del segle XVIII o l'americà del XIX. Nosaltres, entre els segles XIII i XV, que va ésser quan vàrem tenir veu pròpia, ja articulàvem una veu d'acusat enunciant un jo acusatiu. Teníem voluntat de propaganda i voluntat de convertir heretges, però era encara una voluntat de Nan petit en estat de bolquers. I crec que fou millor així, però ens ha anat com ens ha anat.

L'expulsió dels moriscos fou cosa dels castellans. El cas dels xuetes de Mallorca sí que fou cosa nostra. Encara es podria dir més. Els únics culpables que nosaltres continuem sent uns nans som nosaltres. Jaume primer va repartir la corona. El compromís de Casp ens el menjàrem tots solets. Ja aleshores no teníem voluntat de poble, només voluntat de Nan. I potser, repetesc, fou millor així. Quan tots els pobles d'Europa començaven la cursa de convertir-se en Estat, nosaltres no érem més que la rialla dels veïns. Fins i tot Alfons en Magnànim marxà a Nàpols deixant a la dona castellana a València, sabedor del que hauria d'esdevenir, d'allò que ja estava passant. És creïble que una reina catalana de la València del segle XV comminés l'Ausiàs March perquè tornés un noi de quinze anys als seus pares? Això ja era cosa de la moral castellana. Però nosaltres no perdérem mai la voluntat de construir individualment. En el fons ja érem uns postmoderns de pensament feble.

 

 

Expulsió dels moriscos

3.- Nuclis de palla. Si anàvem a pams, podríem començar a lligar caps. La petita proposta d'aquesta part de la tesi, si la trobem, serà la de considerar, com ja hem avançat, la feblesa pròpia com un tret definitori de la cultura catalana. I no es tractarà, com em deia un amic polític -jo també ho sóc de polític, però sense partit- de tornar-nos a considerar culpables de res ni d’auto immolar-nos; no. Però sí de fer una revisió crítica d'alguns aspectes. Simplement, de veure, en el petit espai de temps en què fórem Estat-Nació, segles XIII a XV, quins elements literaris foren els dominants i provar de relacionar-ho amb la postmodernitat, donat i fet que modernitat en tinguérem poca. I això per dues raons: la primera, perquè nosaltres, aquí considerarem la literatura com un mitjà de comunicació de masses de bon començament i no ens esperarem a l'arribada de la impremta; la segona, perquè considerarem aquesta literatura, la que es fa en català entre els segles XIII i XV, un reflex nitidíssim de les condicions polítiques de la Corona d'Aragó. Tampoc no es tracta de soterrar cap període de la nostra història. Només que ara enfocarem el nostre punt de vista cap allò que sempre ha estat considerat per tothom com el nucli clàssic de la nostra literatura, i de la qual ens atrevim a parlar sense ser cap expert. El món ja en té massa d'experts. Això que vaja per endavant. 

 

Josep Franco i Giner